Julià Guillamon - El barri de la plata

Tenim un barri que es vol segregar, però que no s’acaba de saber on comença ni on s’acaba. Tenim un llistat de veïns del 1864, en el qual no hi ha cap dels cognoms valencians que sovintegen en els padrons de trenta anys més tard. Formen aquest llistat els natius del Poblenou, els primers colons. Badia, Matons, Suñol, Rovira, Castelló, Sánchez, Montal: veïns de la Carretera de Mataró. Ribas, Pujol, Nualart, Caballé, Vidal, Vilagrasa, Surroca: veïns del carrer de Sant Pere. A la carretera de Mataró hi vivien 281 persones, al carrer de Sant Pere, 243, moltes més que no pas al carrer Major (ara carrer Taulat), que havia sorgit paral·lel a la via del tren, on hi havia registrades 139 persones. A la Rambla (calle Triunfo) només hi ha 32 veïns. Quan aquest document es va signar, cap dels carrers del barri de la Plata –Wad Ras, Enna, Luchana, Llacuna i Granada– no existien. ¿Què devien pensar aquella gent del barri del Taulat, quan devien veure arribar aquella riuada de gent de Castelló?

L’altre document té relació amb una finca que hi havia al carrer Luchana, molt a prop d’on es van instal·lar els meus avis i on vaig viure jo de petit. Molts propietaris de terrenys del Poblenou no vivien al barri. Hi tenien camps o fàbriques, que feien funcionar per lloctinents i directors, mentre ells vivien a l’Eixample o a Sarrià. És el cas de les germanes Aurelia, María de la Concepción i Joaquina de Paz y de Canals, propietàries del terreny que hi havia al darrere de casa. Vivien al carrer de Sarrià, 47, 4t 2a. Entre el 1878 que van fer els papers de l’herència de la mare, i el 1888, que en van tornar a fer, les alineacions del plànol havien canviat. Entre el carrer Luchana i Llacuna s’havien construït diferents edificis. El carrer Luchana encara no existia com a tal, però ja es podia calcular la «prolongación de su eje». I aquesta prolongació afectava la propietat de les senyores de Paz y de Canals. En el plànol hi ha dibuixats un huerto , algibe , norias , acequia de la llacuna , camino de servidumbre . A sobre, en vermell, les línies i quadrícules de l’Eixample. Entre el plànol de 1878 i el de 1888 ha desaparegut la «casa huerto», i han sorgit espais de «terreno viable» i de «terreno edificable»: carrers i solars.

Les germanes de Paz y de Canals van acompanyar l’escriptura de «rectificación de división de bienes» de l’herència de la seva mare amb un plànol i una certificació de l’Ajuntament.

«Para la debida y necesaria claridad se acompaña también adjunto el plano geométrico de fecha tres de agosto de mil ochocientos setenta y ocho, en el que, con sujeciones a estacas de replanteo de calles, algunos encajes de ejes de las mismas y señales valladas de una pared, hecho todo por topógrafos del Gobierno Civil con relación al plano del Ensanche y también por el arquitecto municipal o sus dependientes, se señalaron las calles que afectaban al terreno y como en primero de mayo de mil ochocientos ochenta y ocho fue necesario alterar las bases de la división, por lo cual como base fue previo formular un nuevo plano tomando las alineaciones de las calles de las edificaciones ya en parte allí existentes.»

Quina imatge tan potent: els carrers de l’Eixample marcats a terra amb estaques, senyals vallades i trossos de paret, enmig d’una antiga finca rural, regada per les sèquies i canalitzacions de la llacuna. Tot al voltant, les cases que s’havien començat a construir quan encara no s’havien dibuixat els carrers.

La certificació, de 5 de març 1897, s’acompanya d’un formulari estàndard.

«EL AYUNTAMIENTO CONSTITUCIONAL

DE SAN MARTÍN DE PROVENÇALS

Primera. La fachada del edificio seguirá la línea y rasante fijadas en los proyectos de alineación aprobados o que en los sucesivo se aprobaren, a cuyo efecto serán aprobados por el Ayuntamiento del Municipio.

Segunda. Si la construcción o edificio ha de emplazarse en el ensanche de la población, vendrá a cargo del propietario el replanteo de la parte de manzana que le corresponda, al cual será también comprobado por el Arquitecto Municipal y quedará además obligado a cumplir la Ley de 22 de diciembre de 1876 y demás disposiciones vigentes.

Tercera. Deberá verificar la explanación del trozo de vía correspondiente al edificio que pretende construir hasta la mitad del ancho de la calle y observar las ordenanzas municipales de Barcelona referentes a obras de nueva construcción interín no las tenga propias este Municipio.»

S’havien acabat els camins de carro, els passatgets, els coberts a banda i banda de camí, els camps: a partir d’ara tot es mantindria dins de la quadrícula.

L'autobús la Catalana que fins al 1980 va fer la línia Clot-Poblenou.

Però malgrat aquesta idea unificadora el barri va seguir les seves lleis. Una línia d’autobús, la Catalana , va fer el recorregut entre el Clot i el Poblenou fins al 1980, com si els dos veïnats seguissin units pel cordó umbilical del carrer Sant Joan de Malta. En el seu recorregut pel dèdal de carrers estrets, la Catalana ignorava l’A-19 que connectava amb l’autopista del Maresme i que, pretensiosa i lletja, havia substituït l’antiga carretera de Mataró. Els carrers de l’Eixample no van unir el Poblenou amb Barcelona, tallats per l’A-19 i per la via del tren. A la Diagonal hi havia alguns edificis construïts que permetien calcular la prolongación de su eje (que es reconeixia per la forma del xamfrans). Fins als anys noranta només hi havia quatre trossos construïts, interromputs per fàbriques, descampats i el camp de futbol de l’All i Oli, al bell mig de la cruïlla amb el carrer Llacuna.

L’any 1963 des de la parròquia de Santa Maria del Taulat es va posar en marxa una revista. La van titular 4 cantons , per recordar la cruïlla de camins que havia estat el centre del barri. Proposaven rutes (els boters, la platja de la Marbella, les galetes Solsona). Parlaven amb veïns singulars: Francisco Martín El Chaparrero, que era torero (n’hi va haver un altre, Sebastián Rengel: cap dels dos no va fer res de bo). Explicaven que Montroy Masana, Frigo i Trinaranjus tenien estands a la Fira de Mostres; que el Poblenou era l’últim reducte dels tramvies de via estreta o que un veí aventurer, José Fiusa, havia naufragat a l’Oceà Índic. Si enviaven un col·laborador al barri de la Plata o als Quatre Cantons n’enumeraven les botigues, com si fossin de sempre i s’hi haguessin de quedar per sempre. «Los cuatro establecimientos que, realmente, forman los 4 cantons son los siguientes: el popular comercio de vinos y licores conocido familarmente por Ca’n Guixer; el garaje de la compañía de Autobuses San Martín (las populares Catalanas ); una sucursal de la Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Barcelona y otra Sucursal del Banco de Bilbao. También se identifican con el lugar la Pastelería Rodríguez, el pequeño establecimiento destinado a la venta de helados, la sastrería La Africana, la parada de taxis y algunos otros». I després entrevistaven, com si fos una personalitat, l’amo de can Guixer.

El número 1 de 4 cantons, del 30 de juny de 1963.

La col·lecció de 4 Cantons es pot llegir de moltes maneres. Com un punt de partida dels moviments de veïns; com un element de resistència al pla de la Ribera i a les actuacions urbanístiques que han acabat per destruir el barri; com el nucli d’on, en diferents etapes, van sortir periodistes de la Transició, com Rafael Pradas o Josep M. Huertas Claveria. M’he apuntat el titular d’un reportatge del 1963: «En los límites de nuestro barrio, el zoo barcelonés es uno de los mejores de Europa». Que bèstia. Quin esforç per evitar ser engolits pel no-res, definir una identitat, dibuixar un territori. Crear un mapa mental que contrastava amb el Poblenou que coneixies, tan fragmentat i inconcret. En tots aquests anys el Poblenou no ha canviat gaire. Petits nuclis de cases antigues enmig d’un desert: abans fàbriques i descampats, més tard tallers i agències de transports, ara hotels i promocions immobiliàries.