Julià Guillamon - El barri de la plata

Per al meu pare, Castelló va ser sempre la petita pàtria que va alternar amb la seva gran passió: València, amb les falles i les mascletàs, el barri del Carme i el Bar Barrachina. De gran anava a les festes de la Magdalena, a començaments de febrer, que obrien la temporada de toros. S’instal·lava al poble, on tenia la caseta que va construir el meu iaio poc abans de morir, i pujava i baixava amb algú que l’acompanyés amb cotxe o amb els autocars de Furió. A començaments dels setanta el C.D. Castellón va jugar unes temporades a la Primera Divisió de futbol. L’abril de 1973 vam anar amb els meus pares i els meus tiets a veure el partit contra el F.C. Barcelona al vell Castàlia. Hi ha una pel·lícula de Súper 8 d’aquell dia. Jo duc un abric marró llarg fins als peus i una bandera de ratlles blanques i negres. Ens vam passar el matí cantant «Pam, Pam, orelluts!», el crit de guerra dels afeccionats del Castelló que a tots ens feia molta gràcia. El Castelló va guanyar el Barça 4-0. Sortim passejant pel passeig Ribalta: el típic parc de ciutat provinciana, amb parterres i glorietes, que per al meu pare era com si fos Schönbrunn. Quan es va morir, una de les coses que em van emocionar van ser les fotografies que havia fet de l’antiga estació de Castelló, que va anar a terra el 1998 quan van soterrar la línia. Era el lloc on arribava des de Barcelona, quan anava a les festes del poble, al mes d’agost, o al febrer, per la Magdalena. Era el seu centre del món, com l’estació de Perpinyà ho va ser per Salvador Dalí. Però si per Dalí era el lloc que li permetia fer el salt cap a París i Nova York, per al meu pare era la porta d’entrada a un espai privat, introspectiu, un reducte ideal, on va viure el temps de la innocència, abans d’enfrontar-se al taller i a les dureses de la vida.

L'antiga estació de Castelló, que va anar a terra el 1998.

Els Quatre Cantons és una travessia del carrer Pere iv. El carrer Sant Joan de Malta arriba des del Clot, creua Pere iv, i a l’altre costat canvia de nom: Marià Aguiló. És el carrer que marca el pas del territori antic de Sant Martí de Provençals al nou veïnat del Taulat, nascut de la industrialització i la colonització d’aiguamolls i finques agrícoles. És també el camí tradicional d’unió entre el Clot i el Poblenou. La gent que vivia al Clot i treballava a les fàbriques del Poblenou feia aquest camí cada dia. Però quan jo era nano, els Quatre Cantons eren una cruïlla sense relleu. A l’alçada del carrer Lu­chana, on hi havia la cotxera dels autobusos, el carrer Pere iv es desdoblava. El que era important realment era aquell fillol bord, el carrer Almogàvers, que unia el Poblenou amb el pont de Marina. El carrer Marià Aguiló també havia perdut relleu. El carrer principal era la Rambla del Poblenou, que hi corria paral·lela. A la Rambla hi havia l’escola de les monges, les primeres cases altes amb grans vestíbuls d’estil modern, les botigues de joguines: Novedades La Cigüeña, Deportes California i Almacenes Triunfo –amb el paper d’embolicar blanc amb rodones grogues i negres que molts nens associàvem amb el matí de Reis–, l’Aliança Vella i l’Aliança Nova. Els noms antics dels carrers havien quedat com una relíquia del temps antic. Marià Aguiló havia estat el carrer de Sant Pere: la meva iaia tota la vida va dir-li així. El carrer Pere iv era la carretera de Mataró o carretera de França. Era com si el plànol estigués mogut, com la imatge doble de les impressions estereoscòpiques: la carretera de Mataró i la Rambla, Pere iv i el carrer Almogàvers. Dos traçats, dues centralitats, dues imatges en una de sola, un poble i una ciutat.

Els quatre cantons el 1910, quan era la porta d'entrada al Poblenou.

A l’Arxiu de Sant Martí he trobat alguns documents que em fan reviure aquesta sensació d’estranyesa, de no saber ben bé on ets ni quina és la norma que s’ha seguit en la construcció del lloc on et trobes, que tothom que ha viscut al Poblenou ha sentit en un moment o altre. En primer lloc, un expedient sobre la segregació del barri del Taulat que, entre 1863 i 1864, es va voler independitzar de Sant Martí de Provençals i crear un nou municipi. La decisió devia desconcertar les autoritats perquè el 30 de novembre de 1863 el Governador Civil de Barcelona sol·licita informació a l’alcalde de Sant Martí sobre la distància entre el barri del Taulat i el de Sant Martí, el nombre de veïns i els mitjans de transport entre aquests dos nuclis urbans, per veure si la demanda està justificada. Deu dies després, el 9 de desembre, l’alcalde de Sant Martí informa: Sant Martí i el Taulat estan separats per 1.300 metres. Al Taulat hi viuen 815 veïns. La via de comunicació principal és un carrer que va del barri del Clot fins a la platja: el carrer Sant Joan de Malta, que passada la carretera de Mataró (Pere iv) es transforma en el carrer de Sant Pere (Marià Aguiló). S’obre un expedient de segregació i es fa llista nominal «de todos los vecinos del barrio del Taulat con expresión del número de almas de que consta cada vecino y contribución directa que cada uno satisface por su riqueza». És a dir, amb els impostos, que devien tenir un paper fonamental en la decisió de segregar-se. Al nou veïnat hi havia molta indústria i els veïns reclamaven un nou centre administratiu.

El 28 d’abril de 1864, l’alcalde de Sant Martí de Proven­çals, Pedro J. Vintró, es mostra perplex davant la decisió dels veïns del Taulat de demanar la independència municipal, en un moment en què s’estava començant a construir la Gran Barcelona:

«Los cuatro Barrios que constituyen este distrito municipal, tres de ellos en toda su totalidad, que lo son los de Clot, Sagrera y Taulat y mucha parte del cuatro, el de la Montaña, se hallan comprendidos dentro del perímetro de ensanche de la ciudad de Barcelona, en cuyo plano se hallan trazadas multitud de calles que no tan solo unen el barrio del Taulat con su matriz el del Clot, sino que quedan embebidos dentro aquella ciudad. (…) Ninguna población de las comprendidas dentro la zona del ensanche de la ciudad de Barcelona ha tomado el rápido vuelo que la presente en materia de edificaciones con arreglo al plano aprobado para el expresado ensanche; y estas edificaciones que se han verificado y las que se hallan en proyecto muy luego han de unir los barrios del Clot y Taulat en una sola población por ser los dos de los cuatro existentes que situados en el llano reúnen las principales condiciones ¿No sería una anomalía que dos barrios unidos ya hoy día del modo que dejo indicado y próximos a enlazarse por medio del referido plan de ensanche, se decretase la segregación, cuando a la simple vista del plano mencionado todos juntos han de formar una ciudad en ciernes orgullo de la Nación Española?»

El carrer Almogàvers, tocant a Marina, el 1978, fotografiat per Pepe Encinas.

I ara ve la qüestió central. Si el barri del Taulat es vol segregar, primer cal saber què és. L’alcalde Vintró escriu al governador:

«Éste, al humilde concepto del que escribe, es el punto más delicado de este expediente, por cuanto no teniendo el barrio del Taulat límites jurisdiccionales ni naturales conoci­­dos como son ríos, rieras, torrentes, caminos, etc. se hallan las fincas rústicas y urbanas enclavadas dentro de este distrito y solo fue calificado de tal para los efectos de la Estadística: por otra parte, habiéndose levantado el croquis del terreno por cuen­ta de los interesados en la segregación según orden de Vd. de 4 del mes último, habrán comprendido en él el terreno que menor les haya parecido, y hasta el punto donde habrán considerado más ventajoso a sus intereses.»