Julià Guillamon - El barri de la plata

EL BARRI DE LA PLATA

Julià Guillamon

EL BARRI DE LA PLATA

L'AVENÇ

Barcelona

2020

Primera edició original: febrer de 2018

© del text, Julià Guillamon

© d'aquesta edició digital, L'Avenç, S.L., 2020

Passeig de Sant Joan, 26, 2n 1a 08010 Barcelona

Teléfono: 93 245 79 21 Fax: 93 265 44 16

www.lavenc.cat www.elsllibresdelavenc.cat www.llegirencatala.cat

Es reserven tots els drets.

Cap part d'aquesta publicació no pot ser reproduïda, emmagatzemada o transmesa per cap mitjà sense permís de l'editor.

L'Avenç forma part de l'Associació d'Editorials Independents Llegir en Català.

Disseny i composició: Albert Planas

Inspirat en el disseny del llibre La Prostitution (1959), de Marcel Sacotte.

Diseny i composició de l'edició digital: Víctor Sabaté

Imatges: Films 59, Familia Guillamon Mota, Familia Puerto Barceló, Merche Fernández, Julià Guillamon, Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona, Josep Miquel i Solé, Arxiu Històric del Poblenou (AHPN), Pepe Encinas, Santi Ferrer-Vidal, Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona - Ajuntament de Barcelona, Joan-Pere Viladecans, Carles Guiral, Ángel Uzkiano, Pepito Bas, Ateneu Enciclopèdic Popular (CDHS-AEP), Google maps, Montserrat Montaner, Arxiu Nacional de Catalunya, bar El Roble.

Imatge de la coberta: coixinera brodada amb les inicials de Maria Mota, del seu aixovar.

Fotografia de Ramiro Elena.

ISBN: 978-84-122307-9-6

BIC: FA

Ref. AVEN097

Per a la Cris, d'esquena,

al passadís del carrer Luchana.

–Taxi!

–But I've no money.

–I have.

–Where are we going?

–Where I belong.

My Fair Lady

Busco la manera de començar, el fil d’Ariadna que m’ha de dur de nou al barri de la Plata, el barri dels valencians del Poblenou on vaig viure fins gairebé els trenta anys, i trobo el desllorigador, inesperadament, a La Vanguardia d’avui, 21 d’octubre de 2014, que a la pàgina trenta-cinc publica una informació sobre la mort de José Daurella. Als anys cinquanta, amb el seu germà Francisco, es va fer càrrec de Cobega, l’empresa que havia fundat el seu pare, que fabricava i distribuïa la Coca Cola a Espanya i Andorra (més endavant a Portugal i a alguns països del nord d’Àfrica). El 1983, quan vaig entrar a treballar al diari Avui , la redacció conservava alguns costums corporatius del vell periodisme. Per exemple: el 24 de gener se celebrava Sant Francesc de Sales, patró dels periodistes i els escriptors. Cobega enviava unes hostesses i servien gots de Coca-cola. Per això, i pels anuncis de pàgina sencera que pagaven generosament, quan Francisco Daurella publicava una de les seves novel·les, el diari el corresponia enviant un redactor, que fabricava una breu notícia sobre l’esdeveniment social que envoltava la presentació. Daurella era un home inquiet, va acabar exposant una bona col·lecció d’art català del segle xx en una casa del Poble Espanyol. Escrivia novel·les històriques i d’ambient cosmopolita amb el pseudònim de Fran Daurel. Jo era el redactor més jove de la secció de cultura i em tocava anar a les seves presentacions. Era el que en el llenguatge del periodisme d’aquell temps se’n deia un pessebre: un acte social, de compromís, amb poca substància cultural. I tot i això hi havia una cosa admirable en aquell Fran Daurel, amo d’una de les primeres fàbriques a l’americana que hi va haver a Barcelona, al carrer Guipúscoa, on portaven els nens de les escoles a fer visites culturals, un home podrit de diners, que escrivia novel·les de detectius i regalava coca-coles als periodistes.

Potser perquè ell mateix escrivia, Coca-Cola promovia el Concurso Nacional de Redacción. Hi participaven nois i noies d’arreu d’Espanya: tots els escriptors de la meva generació hi van passar. De cada escola triaven tres o quatre alumnes, que participaven en les eliminatòries provincials, i més endavant en la final nacional. Jo no vaig anar més enllà d’una de les rondes de Barcelona, però anys després, a l’ Avui, vaig conèixer Carles Singla que havia guanyat el concurs nacional. Li va tocar un viatge a Rio de Janeiro. A les primeres tongades regalaven llibres. Recordo que anava a buscar la llet al carrer Joncar, el carrer dels gitanos que en deia la meva iaia, obsedit amb la idea de guanyar aquells llibres que havien de ser el començament d’una biblioteca. Era una mena de monòleg interior com els d’ Oliver i Benji : «¡He de guanyar aquests llibres, he de guanyar aquests llibres!». Tenia tot l’aire d’un examen de consciència i d’una confessió, els bons propòsits que deia la meva mare. Van ser tres volumets d’una col·lecció de Bruguera que es deia «Sí-no» i recordo que un dels autors, potser l’autor de tots tres, era José Repollés. Nascut a Calanda, el 1914. «Prolífico autor de obras de carácter popular, en ocasiones escribió bajo seudónimo (…) Es autor, entre otros libros de divulgación, de una deslucida Historia de España . Su escritura carece de relieve artístico.» Pobre: quina manera de tractar-lo la viquipèdia.

Cada llibre abordava didàcticament un tema. Començava amb un test de dues-centes preguntes que calia respondre, triant entre quatre opcions. Després l’autor se les componia per donar resposta a totes aquelles preguntes en un text seguit. Els anys setanta van ser l’època daurada de les fitxes i dels tests, continuació natural de la teoria dels conjunts i dels mòbils que ens havien ensenyat al parvulari i als primers cursos de primària: la simplificació divertida, la idea que sabent-ne una mica, no gaire, amb la crossa de la intuïció, podies arribar a resoldre el test. Recordo unes fitxes d’un color torrat i unes altres de blaves, de ciències socials i d’història, respectivament. I els fulls d’exercicis del mètode Ruaix, El català en fitxes , on vaig aprendre català. He mirat quins llibres trobava de la col·lecció «Sí-no». El teatro universal de Maria Aurèlia Capmany, La música de Jaume Vidal Alcover o Napoleón de José Miguel Mínguez Sender, amb qui anys més tard, quan vaig començar a circular pels ambients literaris, vam ser amics. No recordo que me’n toqués cap, d’aquests volums. Potser regalaven els que no es venien. Repollés era un escriptor sin relieve artístico, els llibres de la col·lecció «Sí-no» no eren gaire atractius ni estimulants, però era una manera de començar.

L’escola Voramar era el que aleshores se’n deia una escola de pares . S’hi ensenyava català, en una època en què el català no formava part dels programes educatius. El nostre professor era Joan-Enric Vives, un capellà jove de l’església de Santa Maria del Taulat. Duia texans i conduïa un Dyane 6. Més endavant, vestit sempre amb sotana o clergyman , ha estat Bisbe Auxiliar de Barcelona, Bisbe d’Urgell i Copríncep d’Andorra. El dissabte al matí, la seva germana Josefina feia classes de guitarra al menjador de l’escola. Eren gent catalana, del Poblenou de tota la vida. Se’m feia estrany que hi hagués gent del Poblenou de tota la vida, perquè jo m’hi sentia desarrelat. Un any per Sant Jordi, amb en Joan-Enric, vam anar a les parades de la Rambla i vaig comprar Resum d’història dels Països Catalans de Ferran Soldevila, amb la coberta que reprodueix una miniatura de les Corts Catalanes al segle xv: el primer llibre que no era d’escola i el primer que vaig comprar amb els meus diners. Poc després devia entrar a casa el primer disc. La meva mare s’havia apuntat a Círculo de Lectores, que a començaments dels setanta, a més dels llibres amb enquadernacions de cartró que imitaven els relligats en pell, començava a vendre discos. Tenien una marca blanca, Orlador, la primera que vaig veure a la meva vida. Hi van publicar un disc de Raimon, A Víctor Jara, van prescindir de la caràtula aquella tan impactant, amb la fotografia de Leopoldo Pomés de la cara de Raimon que crema el paper, van suprimir el títol, que els podia comprometre políticament, i hi van deixar només Raimon . El llibre de Ferran Soldevila, editat per Teide, és de 1974. El disc de Raimon, d’Orlador, de 1975. Jo devia tenir tretze o catorze anys.