Julià Guillamon - El barri de la plata

Nocturn 29 (1968), de Pere Portabella. Lucía Bosé travessa el carrer de la fàbrica, puja al pis, destapa la màquina i posa en marxa el moviment.

Em vaig emocionar. Acabava de publicar La fàbrica de fred , estava escrivint La Moràvia. Aquell camí que feia cada dia per anar a l’escola formava part també d’un món d’artistes i poetes, de teatre i cinema experimental.

Quan vaig començar aquest llibre vaig contactar amb Pere Portabella per demanar-li com va anar que filmessin aquesta escena al passatge Mas de Roda, qui va fer les localitzacions i perquè el van triar. Algú, en nom de Portabella em va enviar un mail:

«Atenent a la seva demanda d’informació sobre la seqüència de Nocturn 29 en la que Lucia Bosé es passeja per una fàbrica i on té lloc l’escena d’ella amb la màquina, vull informar-lo que no es tracta del Poble Nou sinó del complex La Magòria (can Batlló) al districte de Sants-Montjuïc. No recordo, ni tenim tampoc documentat el perquè de l’elecció d’aquesta localització, però tenint en compte que vostè està escrivint un llibre sobre el Poble Nou, el fet que la nostra fàbrica no sigui allí, entenc que ja no deu tenir per tant, més interès per a vostè.»

L’interior és can Batlló. L’escena del Jaguar es va filmar al passatge Mas de Roda, però ha desaparegut dels arxius de Films 59, com si no hagués existit mai. El meu amic Jordi Ribas diu que el tema de tot el que escric és la desaparició. Tot allò que va passar i que ha estat esborrat, liquidat, la memòria perduda de les coses. En recullo les restes, en col·lecciono els fragments per construir un espai mental: el barri de la Plata.

El Jaguar de Lucía Bosé avanza por el pasaje Mas de Roda y gira a la derecha, por la calle Badajoz, en Nocturno 29.

Julián Guillamón Puerto i Maria Mota Robert es van conèixer al ball Monumental del carrer Gran de Gràcia. Fins que es va casar, el meu pare era molt de balls. Recordava sempre que el dijous era el millor dia de la setmana perquè hi anaven les minyones, que en aquella època –finals dels anys cinquanta– tenien el prestigi que després han tingut les separades. El meu pare i el seu amic es devien apropar a la meva mare i a la seva amiga i en algun moment devien dir: «Somos de Toga, Castellón». El lloc era tan remot i desconegut que s’havia de dir sempre tot junt: «Toga, Castellón» o, si l’interlocutor tenia alguna idea de geografia valenciana: «Toga, en la cuenca del río Mijares». Toga era un poble de frontera. Seguint el Millars cap a la costa, en direcció a Onda i Vila-real, els pobles tenen noms catalans: Cirat, Vallat. Seguint el Millars cap a Terol, en direcció a la Puebla de Arenoso, aragonesos: Torrechiva, Ludiente, Arañuel. Els dos pobles del costat de Toga, Espadilla i Argelita, els he vist escrits Espadella i Argeleta. Penso que si el nom del poble del meu pare hagués estat aragonès s’hauria dit Tuega. El nom d’Argelita és molt indicatiu del que devia passar: tota aquella comarca, d’Onda, a la Plana Baixa, fins a Montán i Montanejos, a la serra d’Espadà, era terra de moriscos. Tants n’hi devia haver que Argelita era «la petita Argèlia». Quan van expulsar els moriscos, el 1609, va quedar una terra de ningú que es va haver de repoblar amb gent nouvinguda. He sentit explicar que a Toga, al segle xvii, hi va haver una pesta que va liquidar una part de la població. I que va arribar una nova tongada de repobladors, entre els quals hi havia navarresos i mallorquins. D’aquí que una de les especialitats, que no he vist enlloc més del País Valencià, siguin les picantosas , uns xoriços amb pebre vermell i molt de bitxo, que potser originàriament van ser xistorres. I d’aquí que la meva àvia es digués Puerto Barceló: Barceló és un cognom mallorquí. Tot això són suposicions construïdes a partir de les recerques d’un parent advocat, Octavio Guillamón, que tenia curiositat per la història, i dels néts –Mercè Tolrà, Lola Barceló i jo mateix– que ja hem viscut sempre a Catalunya. Quan era nano em feia molta gràcia sentir parlar a la tía Enriqueta de les prisquillas babosas (préssecs d’aigua) i las chullas (costelles de xai), que molt després vaig entendre que eren bresquilles i xulles : paraules de frontera.

La meva mare i el meu pare es coneixen al Monumental, festegen, es casen. La meva mare era una noia de Gràcia, filla d’una pubilla de Vila-rodona, Pepita Robert, i d’un noi de Viladrau, Joaquim Mota, cambrer professional, que havia treballat al Gran Cafè Barcelona de la plaça de la Universitat i més endavant al restaurant del Camp d’Aviació. De cop, la meva mare es troba vivint a casa dels sogres, al barri del Poblenou. El meu pare era calderer, havia treballat en diferents tallers. Canviava sovint de feina. A la primera enrabiada, que no li costava gaire d’agafar, cogía el portante . El iaio Julián era un obrer de can Girona –Material y Construcciones S.A.–, i de resultes de la feina a la foneria, estava malalt de silicosi. La iaia Manuela havia treballat a ca l’Aranyó, una indústria del ram de l’aigua, on ara hi ha el Campus de Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra. Havien vingut a Barcelona als anys vint, el meu pare va néixer el 1929 a les barraques de darrere el Cementiri de l’Est. Penso en la sensació d’estranyament que devia sentir la meva mare quan va anar a viure al Poblenou. Una casa vella, amb una escala escrostonada i la porta del carrer que s’obria estirant una corda des de dalt. Quan jo vaig néixer, encara hi havia comuna. Quedava en un tros del carrer Luchana –ara Roc Boronat–, entre el barri de la Plata (el carrer Wad-Ras –ara Josep Trueta–, entre Granada –ara Ciutat de Granada– i Badajoz) i la Rambla, on hi havia molt poques cases. A l’escala hi vivien només uns veïns, els Rosich, el Vicenç i la Trini, que eren catalans, gent treballadora. Tenien dos fills quatre o cinc anys més grans que jo: en Jordi i la Nuri. Al número 18 de Luchana hi havia allò que abans se’n deia uns pisos alts, una casa que durant la guerra havia quedat tocada per una bomba. Davant per davant, en uns baixos, la Mercè i el Marcelino. La resta eren tot magatzems, tallers, agències de transports i fàbriques abandonades.

Tenies la sensació que estaves allunyat de tot. I encara més quan pujaves a veure els avis, a Gràcia. En el trajecte de l’autobús 6, des dels Jardinets, davant del Banc Comercial Transatlàntic, fins a la cantonada de Wad-Ras amb Llacuna, parada final, anaves canviant de pell. Primer feies la Diagonal fins al passeig de Sant Joan, i tot eren cases bones, amb grans balconades i galeries. Hi havia el monument a Narcís Monturiol de Josep M. Subirachs que m’agradava molt, davant de l’edifici de la Mútua Metal·lúrgica que anys després vaig saber que era d’Oriol Bohigas i Josep M. Martorell, un dels edificis precursors de la modernitat dels anys cinquanta. Jo era un nen i només tenia ulls per al submarí de bronze. Després pel passeig de Sant Joan, que tenia al mig una tanca feta de pitòspors: en aquella època es feien servir en la jardineria municipal. L’autobús girava per Casp i anava a buscar el carrer Marina. Passat Buenaventura Muñoz, entraves en una terra incògnita, plena d’espais despoblats, la pavimentació era de llambordins i l’autobús, que anava gairebé buit, feia ressonar ferros i seients de fusta. En aquella època, el carrer Llacuna anava de mar a muntanya: el 6 tenia el final davant de la fàbrica del Cànem, tristament famosa perquè en la postguerra va ser presó. La meva mare, que de seguida va començar a no entendre’s amb el meu pare, devia viure aquests trajectes del 6 com un viatge cap al desterrament. Quan parlava de Gràcia li brillaven els ulls: «És de Gràcia…». Només va faltar que, seguint el costum de la gent dels pobles, la meva iaia hagués d’acollir a casa el seu germà petit, que havia hagut de venir a Barcelona després de perdre els camions que tenia i haver de tancar precipitadament el negoci de transports. Van venir el t í o del meu pare, Manuel Puerto, la seva dona Enriqueta Barberán, i tres canalles: Manuel, Basilio i Enriqueta. Era una presència estranya per a una jove casada que volia viure amb el seu marit i el seu fill i es trobava compartint pis amb els sogres, el germà del sogre i la seva família, acabats d’arribar d’un poble perdut. Era una murga i va ser la seva sort: amb la t í a Enriqueta van ser molt amigues, es van fer molta companyia i li va ajudar a passar el tràngol de la solitud al barri de la Plata.