Julià Guillamon - El barri de la plata

Victoriano Montins i José Calpe, nascuts a Zucaina i a Los Calpes de Arenoso, veïns a l'Alt Millars i al Poblenou.

A l’escola on vaig anar de petit, el Voramar del carrer Badajoz cantonada amb Enna –ara Ramon Turró–, no es parlava mai dels avis valencians. Tornàvem pel carrer Enna, i anàvem a comprar xiclets o un polo de sobre al colmado que tenien els pares d’un noi que venia amb nosaltres a classe. Era un noi baix, una mica boterut, molt pelut, tenia unes celles molt negres, unides pel mig, que li donaven un aspecte feréstec. Era una característica de la família: el pare, la mare i la germana tenien tots la mateixa constitució: baixos, grossos, silenciosos i peluts. La botiga era fosca i molt atapeïda de productes. L’home anava sempre amb un guardapols blau. El meu germà diu que semblava el pare del Manolito de la Mafalda. I s’hi assemblava, realment. Un dia en una classe, potser d’història, ens van preguntar per la procedència dels nostres avantpassats. El noi es deia Pedro Calpe Calpe, i ens va semblar molt còmic que fos d’un poble que es deia Los Calpes. Fins avui no he mirat on era: és un poble del terme de la Puebla de Arenoso, a la conca del riu Millars. Els nostres avis eren veïns.

En l’expedient del traspàs de l’establiment que he trobat a l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona he descobert que el pare del meu amic es deia José Calpe Calpe. Aquella gent devia naufragar en un mar de relacions consanguínies. El 1960 es va fer càrrec del colmado, després que l’antic llogater, Jaime Genovés, fill de valencians de la Vall d’Uixó, s’hagués «ausentado de la ciudad ignorándose su paradero». El colmado existia des del 1939. El 1956 la família Calpe encara vivia a Los Calpes de Arenoso, perquè en els papers del traspàs hi surt un número de Documento Nacional de Identidad expedit al poble el setembre de 1956. Potser era això el que notàvem d’estrany en el nostre amic: feia quatre dies que havia arribat a Barcelona. Les famílies dels altres nois valencians del Voramar els portaven trenta anys d’avantatge.

D’aquell món de gent de l’Alt Millars en quedava molt poca cosa. La meva iaia encara feia la ruta: l’espardenyeria de l’Eladia, al carrer Taulat, una polleria al carrer Marià Aguiló. Ens omplia el cap amb genealogies complicades i no ens l’escoltàvem gaire. Per al meu pare era un record llunyà. Al carrer Almogàvers hi havia un bar amb un cartell que posava Bar Mijares . Cada cop que hi passàvem pel davant, deia: Proceden de Castellón . Una cosa semblant passava amb els Guillamón que per una o altra raó feien alguna cosa a la vida: un futbolista del Sevilla o un que tenia un bar a Castelló. «Se apellida como nosotros», deia el meu pare, com si volgués demostrar que ell també hauria pogut ser futbolista o tenir un bar.

El meu pare explicava que l’havien enviat a Toga en els anys de la guerra. Sempre havia pensat que era per evitar els bombardeigs. El 1938 una bomba va caure ben a prop de casa i el bloc de pisos alts de Luchana, 18 va quedar tocat: tothom li deia la casa de la bomba . Però entre els papers que vaig rescatar quan va morir i vaig haver de buidar el pis, hi havia, molt desballestat, un Juanito. Obra elemental de educación escrita en italiano por L.A. Parravicini, publicada per D. Gregorio Hernando, una edició de 1911 de la Librería de los Sucesores de Hernando, Madrid. A la primera pàgina duu el segell de la Librería de 1ª y 2ª enseñanza Boix. González Chermá, 64. Castellón. També he trobat un Cuaderno del niño Julián Guillamón . El quadern està editat per Eloisa Más, a Onda. Els treballs d’es­cola del meu pa­­re duen dates de desembre de 1941 i gener de 1942. Anava a estudi a Toga: es devia quedar molt més temps al poble del que jo pensava.

Un matxo que arrossega un trill. Dibuix escolar del 1942.

Allà va viure una experiència que el va tras­balsar i de la qual parlava només de tant en tant: la mort del t ío Basilio. Li havia quedat una experiència de la vida senzilla. Havia fet de pastor i explicava com va patir quan van haver de sacrificar una d’aquelles ovelles que, a causa d’una negligència se­va, s’havia trencat una pota. Paladejava els noms dels llocs del poble: al Azud, el Ejido, la Huertica, el Plano. Recordava entranyablement el Puente Colgante que creuava el riu Millars, abans que hi fessin la carretera asfaltada. Parlava d’ocells i de plantes que havia conegut pels camps: Parece una buscareta , deia d’una noia que semblava un ocell molt inquiet. Experimentava una satisfacció en explicar els esmorzars senzills: sube a la porchá y cógete un puñao de higas . Aquestes figues, per al meu pare, eren les pomes d’or.

Julián Guillamón a Toga.

Només va faltar que la temporada 1943-1944, acabat de tornar a Barcelona, el Valencia C.F. jugués la final de Copa contra l’Athletic de Bilbao a l’Estadi de Montjuïc. El partit es va disputar el 25 de juny de 1944. En unes fotografies que he comprat de vell, es veuen uns afeccionats del Valencia C.F., amb traje i corbata, i una banderola blanca animant el seu equip. El meu pare va veure aquell partit i es va fer del Valencia C.F. Havia decidit que seria valencià.

Afeccionats del Valencia C.F. a l'estadi de Montjuïc el 1944.

El 18 de juliol de 1936, quan va esclatar la guerra, tenia set anys acabats de fer. L’any 1942 anava a estudi a Toga. Hi devia passar dels vuit o els nou fins als catorze. No crec que arribés a anar a escola al Poblenou, perquè he trobat una cartilla professional de la CNS, del sindicat del metall i duu els segells de gener-octubre de 1943. El meu pare era un noi de tretze anys, calderer de 3ª del Grupo Transformación y Manufactura Férreas: va passar directament dels camps al taller.

També he trobat un paper de l’Ayuntamiento de Barcelona. Negociado de Beneficencia. Trabajo de Menores.

«Permiso paterno:

Ante mí, Jefe del Negociado de Beneficencia del Ayuntamiento de Barcelona, comparece D. Julián Guillamón, domiciliado en la Calle Luchana 12, 1º 1ª y dice que, como padre que es de Julián Guillamón Puerto le concede permiso para efectuar Trabajos Industriales. De todo lo cual doy fe, y solo para los efectos del párrafo primero del art. 16 del Reglamento para la aplicación de la Ley de 13 de Marzo de 1900, lo hago constar a 19 de Octubre de 1943.»

Eren unes normes del 1900 que encara s’aplicaven per defensar els menors dels abusos de la Revolució Industrial.

«Artículo 16. Para que un menor de edad pueda ser admitido al trabajo tendrá que acreditar:

Permiso del padre, o en su defecto, de la madre, del tutor o del Director del establecimiento donde estuviese asilado, para dedicarse al trabajo.»

Quan passàvem per davant de la Protecció de Menors pel carrer Enna o Wad-Ras, entre Àlaba i Pamplona, sempre deia horroritzat: « ¡el asilo! » La meva mare feia el mateix quan parlava de l’Asil Duran que hi havia hagut al carrer Tuset, a prop d’on vivia, amb els meus avis. Els nens d’aquella època es veien tots una mica com nens perduts.