Xavier Soler - Ara o mai

Lyell representa i sintetitza la geologia del segle XIX, que precedeix la gran revolució de la geologia global. Recupera les idees de Hutton sobre la velocitat pausada dels processos geològics i els aplica el principi newtonià segons el qual les lleis naturals s’han mantingut invariables al llarg del temps. Aquesta uniformitat de les lleis de la natura ens permet explicar els fenòmens geològics del passat que observem en les deformacions de l’escorça terrestre i en la transformació de les roques a partir dels processos que operen en l’actualitat.

Lyell va explicar una cosa bastant senzilla, però que semblava insòlita en aquell moment: el principi de les causes actuals. Tot ha passat com està passant actualment davant nostre, tan sols hem d’observar la realitat amb els ulls del temps geològic. No cal recórrer a una catàstrofe per entendre la formació dels Pirineus; cal recórrer simplement al resultat de l’actuació de la dinàmica de l’interior de la Terra des de fa milions d’anys. De la mateixa manera, avui dia hi ha muntanyes que s’estan dreçant tothora sense que tinguem cap percepció d’aquest moviment.

El 1830, dos anys abans de la mort de Cuvier, Lyell va publicar els Principis de geologia , 2 potser el primer llibre modern de geologia. Aquest llibre va ser determinant en les investigacions de Charles Darwin (1809-1882) sobre l’evolució de les espècies. Lyell li va regalar al seu amic Darwin el llarguíssim temps que necessitava per fer evolucionar els organismes i publicar les seves idees sobre l’evolució a causa de la selecció natural. L’origen de les espècies de Darwin 3 va caure com una bomba sobre un món encara sustentat en la fe i l’immobilisme, i va posar en qüestió totes les conviccions i creences. Probablement va inaugurar la nostra majoria d’edat com a espècie i ens va deixar definitivament sols a l’univers, sense l’ajuda de cap dels déus que ens havien acompanyat des de sempre.

Algunes frases atribuïdes a Darwin, com ara «la lluita per la supervivència» o «la selecció dels més aptes», van incorporar-se a un darwinisme social que pretenia interpretar l’evolució com una lluita permanent en què els més forts sempre guanyen els febles. I aquestes frases van ser usades per sostenir les ideologies totalitàries del segle XX, que van provocar l’ensulsiada més gran viscuda mai per la humanitat. Després de la utilització de la religió, la utilització de la ciència és una temptació permanent per al poder.

La ciència, de la mateixa manera que l’evolució de les espècies, mai no avança de manera regular. Les noves idees gairebé mai no són benvingudes per la comunitat científica, fins que s’acaben imposant pel seu propi pes. En aquest moment s’esdevé una nova realitat i tothom s’adona que fins aleshores s’havia viscut molt de temps en un món anterior. L’immobilisme forma part de la nostra configuració cerebral, però els grans canvis sempre són provocats per la intel·ligència, que de cop i volta transforma en un fet senzill el que anteriorment semblava diabòlicament complex. ¿Com és que no ens n’havíem adonat? Vet aquí la pregunta que ben sovint es repeteixen moltes generacions de científics.

Sempre m’he sentit fascinat per la intel·ligència d’un meteoròleg alemany, enamorat de la soledat i el silenci del gel àrtic, que va aconseguir donar una clau de volta sobre la concepció de la Terra però que va ser repudiat pel sanedrí de la ciència, fet que va endarrerir mig segle el coneixement de la dinàmica del planeta. Per a Alfred Wegener (1880-1930), Amèrica i Àfrica, que havien format un dia una mateixa massa continental, s’havien anat separant progressivament, la qual cosa va crear l’oceà Atlàntic actual. I de la mateixa manera es podien intuir molts encaixos continentals fins a aconseguir la reunificació en un sol continent global. La proposta no era nova, anteriorment ja s’havia jugat a aquest trencaclosques planetari. La novetat va ser la intel·ligència de Wegener, que li va permetre afirmar que, movent tots els continents, sense cap respecte a les idees bíbliques immobilistes, podíem resoldre de sobte molts dels problemes que tenia plantejats la Terra. Una mena de sacrilegi que ningú encara no havia gosat cometre.

Davant l’escepticisme general, Wegener 4 va assenyalar, l’un darrere l’altre, els fenòmens geològics que no encaixaven de cap manera amb la concepció estàtica dominant del planeta, i com podien resoldre’s acceptant la mobilitat dels continents. Per a ell, els desplaçaments continentals no eren només el trencament d’una geometria anterior, sinó el motor dels grans canvis que hi havia hagut al planeta, inclosa la transformació de les roques. Wegener va ser el primer home que va comprendre que la Terra era un sistema global, l’estudi del qual requeria una tasca unificada de tots els especialistes. Aquesta idea no s’imposaria fins cinquanta anys després de la seva desaparició tràgica.

Efectivament, la primavera del 1931 es va descobrir a Groenlàndia el cadàver congelat de Wegener, a tocar del de l’esquimal Rasmus Villumsen, el seu únic company d’expedició a l’estació Eismitte, un precari iglú perdut en el continent de gel i construït pel mateix Wegener per estudiar la meteorologia de l’Àrtic. Feia poc més de quatre anys que havia abandonat tots els intents de convèncer la ciència de la validesa de la seva teoria sobre la deriva continental. I el seu cos encara és allà per desig de la seva dona Else; Wegener davalla lentament per una glacera en la seva mortalla gelada, com si fos una nau funerària vikinga.

El cadàver d’Alfred Wegener va seguir navegant en el seu corrent de gel, en efecte, però les seves audaces propostes es van mantenir vives en el subconscient de la ciència. Entre els anys 1930 i 1960, es van introduir en les ciències de la Terra tots els avenços moderns de la física, la química i la mecànica per resoldre els interrogants que havia deixat oberts l’alemany i per esbrinar d’un plegat com dimonis funcionava l’interior del planeta. El coneixement de la radioactivitat per part d’Ernest Rutherford va permetre saber l’edat de les roques i descobrir un nou focus de calor interna de la Terra, i les ones sísmiques van servir per auscultar-ne l’interior i determinar-ne la constitució. El descobriment més important va ser l’existència d’una capa profunda deformable, anomenada astenosfera (esfera feble), que es transformaria en la cinta transportadora dels continents que amb tant d’afany havia buscat Wegener.

Però la sorpresa més gran estava reservada al fons dels oceans. Tothom pensava que sota l’oceà profund hi havia tan sols extenses planes fosques i fredes, poblades per un Halloween de peixos sense ulls, però va resultar que hi havia serralades enormes de muntanyes i fosses més profundes que l’altura de l’Himàlaia. A més, les roques del fons marí eren completament diferents de les dels continents i formaven una prima escorça volcànica desconeguda. Oceans i continents no eren dues superfícies ocupades per l’aigua i la terra, sinó dos mons completament diferents, separats molt sovint per marges en què es desenvolupava una intensa activitat geològica (plegaments, vulcanisme, sismicitat, etcètera). Aquest descobriment és encara avui el més important que s’ha fet en les ciències de la Terra. Van ser els fons dels oceans, freds i foscos, els que finalment ens van donar la clau explicativa de l’evolució del nostre planeta.

A partir de l’acceptació de la mobilitat dels continents provocada per l’expansió dels oceans com a grans cintes transportadores, i de la fragmentació de tota l’escorça de la Terra en un conjunt de plaques de geometria complexa i canviant (figura 2), entrem en una nova visió de casa nostra, com si la descobríssim de nou. La Terra s’havia convertit en una gegantina màquina de dinàmica complexa l’aspecte de la qual es renovava constantment, i la seva superfície feia l’efecte d’un fluid dansaire. Avui sabem que milers de milions de tones de roques provenen de l’erosió dels continents, roques que vèiem desaparèixer als fons oceànics, són engolides cap a l’interior de la Terra i retornades de nou a la superfície a través dels volcans, i que emergeixen a l’exterior amb una composició diversa. Una mena de cadena transportadora que ha reciclat contínuament la superfície del planeta.