Xavier Soler - Ara o mai

Transformar aquell munt de pedres de granit gelades en alguna cosa habitable no va trigar gaire, només un parell d’anys. Treballar amb les mans i el cap, com feia el meu avi amb les botes de vi que venia als indians, sempre m’ha provocat una felicitat directa i elemental, que no sé ben bé com explicar. No em va costar gens fer nous amics: el paisatge de davant de la finestra que canviava cada dia de vestit; el bosc humit ple d’animals ocults, ombres i misteris; la desfilada constant de cels, núvols, tempestes, estrelles, planetes... I també vaig fer ben aviat contactes de geologia amb la Universitat de Perpinyà.

Viure als Pirineus, i molt pocs dels que hi viuen en són ben bé conscients, és viure en un passat molt antic. Allà pots donar cada dia una ullada a les velles entranyes del planeta, que han tret el cap perquè puguem veure-les. Davant de casa meva, s’obre un pou a l’aire lliure de més de trenta quilòmetres de profunditat, per les parets del qual desfila bona part de la història de la Terra, almenys la dels últims cinc-cents milions d’anys. D’aquest pou obert i profund, que no és sinó el paisatge actual, van anar sorgint els fulls escrits de la vella capsa de galetes, que esperaven el seu millor moment. I segurament ara, amb el repòs obligatori dels cossos, les pors i les preguntes que s’amunteguen a les ànimes, és el moment més adequat per publicar-los.

No sé si ho recordes, perquè han passat massa coses en molt poc temps i la memòria acostuma a amagar sempre les pitjors, però el 2019 va ser un any terrible que va marcar el primer pas evident cap al desconegut, l’inevitable o l’irreversible, no sé ben bé com dir-ho. El nostre vell i pacient planeta de l’oxigen i l’aigua, cansat de tantes agressions, va començar a exhibir el que encara no coneixíem del seu caràcter. Les temperatures hivernals van superar en desenes de graus els registres històrics; les restes de l’huracà Dorian, després d’arrasar les Bahames, van arribar a la Mediterrània convertides en una gota freda i van provocar aiguats mai no vistos fins aleshores; el continent australià va esdevenir un braser gegantí i a la selva amazònica el foc va destruir milions d’hectàrees... però el pitjor d’aquest primer any bíblic no van ser el foc ni l’aigua, dos elements apreciats pels grecs, sinó un cop més la dèria humana d’ignorar-los.

La condició humana, de la qual ens sentim tan orgullosos, és el que ens està foragitant del paradís i, ben mirat, sense la col·laboració de cap condemna bíblica, i ens confirma que no som sinó un altre animal presoner dels seus gens. Austràlia cremava de cap a cap mentre el seu govern reafirmava la voluntat de fer servir fins a l’última tona de carbó i amenaçava amb convertir en delictes les accions dels grups ecologistes. I el president feréstec del Brasil, Jair Bolsonaro, el mateix que ha declarat que un policia que no ha matat no és un bon policia, anunciava el seu dret a explotar les reserves naturals de tota l’Amazònia, incloses les reserves indígenes d’aquell territori. Malauradament, els milers de milions de tones de plàstic convertides en illes artificials i els bilions de partícules d’aquest material repartides per tots els sistemes del planeta, des de l’estratosfera superior fins a les fosses oceàniques, no semblaven interessar a ningú.

L’any 2019 va ser també l’any que se celebrava el cinquantè aniversari de la conquesta per part de l’home de la Lluna, el petit satèl·lit de les nostres marees i els nostres estiuejos nostàlgics. Tinc encara inalterables al cervell aquelles imatges de la Terra vista des de la Lluna que la NASA va publicar poc temps després (de fet, la primera imatge icònica del nostre planeta vist des de l’òrbita lunar l’havia fet l’ Apollo 8 un any abans). Van ser les imatges del naixement d’una nova consciència planetària, una consciència que s’ha anat esvaint amb el temps. L’aportació fonamental del vol dels Apollo no va ser tant l’èxit de la tecnologia humana, tal com es va voler destacar, com simplement assenyalar-nos on vivíem. No va ser tan determinant poder veure la Lluna des de ben a prop com veure la nostra casa des de tan lluny i giravoltant per l’espai.

Aquelles fotografies, fetes des de l’horitzó de la Lluna, van deixar tothom estupefacte. Es tractava d’una cosa tan simple i al mateix temps tan essencial que mai abans no l’havíem considerat amb prou lucidesa. Resulta que vivíem, des de l’origen del nostre temps, en una fascinant bola blava i blanca, lluminosa, que no s’assemblava a cap altra cosa de l’univers més proper. Havíem vist tantes vegades el mateix petit fragment de Terra davant dels ulls que ara se’ns feia estrany contemplar aquella imatge que feia l’efecte de ser la bola de vidre d’una fada de la galàxia. ¿Realment vivíem aquí des de sempre? ¿Per què la Terra era tan diferent dels altres planetes, foscos i tristos? ¿On recoi eren els països, les nacions, les fronteres d’aquells vells atles que encara guardem en algun prestatge de la biblioteca?

Tot i que la fotografia ens causava una certa estranyesa, aquella era la nostra única i veritable pàtria, i la seva imatge radiant sobre l’univers fosc era el fruit de l’evolució de la vida (no pas de la nostra ) durant milers de milions d’anys. Quan els humans havíem arribat a aquesta bola de vidre ja estava tot enllestit, però ningú no ho havia disposat tot per a nosaltres com un regal dels déus, tal com ens han volgut fer creure durant molts segles.

Tampoc no havíem pensat mai que aquella imatge esplèndida del planeta Terra havia canviat constantment durant milions d’anys, que havia passat de ser una bola de foc a esdevenir una bola de gel, que els seus continents i oceans no havien parat de viatjar, que els seus pols s’havien invertit moltes vegades i que l’eix de rotació també giravoltava per l’univers. Els mamífers humans s’estimaven més pensar que el planeta sempre havia estat com el vèiem ara perquè el seu destí era simplement acollir-nos, de manera que el món anterior a la nostra existència no havia format part encara dels nostres pensaments.

El mateix any de l’ Apollo 11 , jo havia acabat la llicenciatura de geologia i passejava cavil·lant que aquella meravellosa esfera blava i blanca d’alguna manera em pertanyia i faria que m’hi guanyés la vida. I, d’altra banda, constatava la paradoxa que la major part de la humanitat no sabia gairebé res d’aquesta pàtria singular on habitava. Tampoc, cal reconèixer-ho, no li importava gens ni mica. Aquest planeta antic se’ns estava quedant ja molt menut, cada cop més ple d’ofertes de felicitat, més sembrat de parcs temàtics, més embolicat en cintes de vols transoceànics... però, malgrat això, en general la Terra no despertava cap desig que se la conegués millor. Només se sentia, en els darrers anys, una mica maleïda per posar-nos en perill l’estat de benestar i la supervivència.

Vaig començar a escriure aquest llibre l’any 2019, al refugi pirinenc, acompanyat dels meus ratpenats protectors, i el vaig acabar el 2020, davant de la platja de Vilanova, durant el confinament forçat per la Covid-19, de la qual també parlaré. El motor que va posar en marxa l’escriptura van ser els fenòmens ambientals del 2019, avui gairebé oblidats, vista la realitat del present, però que al meu parer van traçar una via sense retorn. La gasolina per seguir el viatge literari va sorgir de les reflexions tancades a la vella capsa de galetes del refugi i de trenta anys i escaig explicant històries de geodinàmica a la Universitat Autònoma de Barcelona. D’aquells anys docents, me n’he quedat tan sols algunes restes del meu cadàver de professor estimat, que m’han servit per no oblidar allò essencial en qualsevol relat que pretengui transmetre coneixement. Són aquestes: