Xavier Soler - Ara o mai

¿Com s’ha format aquesta cadena de muntanyes que s’enfonsa així en l’escorça de la Terra? Avui sabem que els Pirineus són una serralada de col·lisió continental entre dues plaques tectòniques, però quan vaig acabar la carrera de geologia, l’any de l’ Apollo 11 , no hauria sabut respondre aquesta pregunta de cap manera. Aleshores els geòlegs, encara que sembli un acudit, no sabíem com es formaven les muntanyes, la qual cosa ens provocava una certa vergonya que dissimulàvem disfressant-nos de savis esotèrics, amb barba, barret, brúixola i martell, de savis que vivien fora de la realitat des de feia milions d’anys.

Per entendre les muntanyes, el millor és simplificar les coses. Podem veure els Pirineus com la manxa d’un acordió gegantí que s’ha anat comprimint durant 60 milions d’anys, fet que ha provocat un escurçament de l’escorça terrestre de 100 quilòmetres de mitjana (figura 1). Aquest plegament pirinenc no és perceptible. Si divideixes els 100 quilòmetres d’escurçament pels 60 milions d’anys, temps en què la serralada s’ha anat plegant, obtindràs una velocitat de moviment d’1,7 mil·límetres cada any. ¿Qui pot afirmar que un paisatge es desplaça si ho fa a una velocitat d’una mica més d’un mil·límetre i mig durant tot un any? Vet aquí el problema de la immobilitat aparent de l’escorça terrestre.

Figura 1. Plegament dels Pirineus

I això passa simplement perquè tots nosaltres no som sinó uns simples espectadors nouvinguts a la llarguíssima pel·lícula de la Terra. No assumim el que representa un milió d’anys perquè els nostres documents més antics i els nostres primers imperis tenen escassament 6.000 anys d’antiguitat, perquè la Bíblia, que per a molts és el gran llibre fundacional, té menys de 3.500 anys, i perquè l’ Homo sapiens , la nostra espècie, té amb prou feines 200.000 anys. Tot el nostre temps d’existència com a espècie és deu vegades inferior a la formació d’un sol gra de quars d’una de les bitlles de granit que veig des del meu refugi pirinenc. El nostre cas és el d’una mosca que viurà tan sols un dia i, tanmateix, pretén entendre el que signifiquen la primavera, l’estiu, la tardor i l’hivern.

Aquest exemple pots estendre’l a la resta del planeta. D’una manera o altra, la totalitat de l’escorça de la Terra es mou a una velocitat que oscil·la entre molt pocs mil·límetres i desenes de centímetres cada any, i totes les roques estan sotmeses a un procés constant de transformació, sense que hi hagi cap evidència d’aquest fet. Més encara, tots aquests moviments són la manifestació en superfície de moviments molt més profunds que s’esdevenen a l’interior de la Terra. Però tot això tu no ho pots veure. El teu problema, i el meu, és la necessitat que té el cervell humà de referències fixes. Avui sabem que el nostre planeta blau està immers en una metamorfosi constant i que tot el que hi ha està relacionat, però hem trigat gairebé vint segles a bandejar la idea de la Terra com a planeta immòbil.

El segon gran problema per entendre la Terra és el pes de les nostres conviccions i creences. En les velles tertúlies geològiques de la meva joventut, parlàvem sovint de John Lightfoot, el vicecanceller de la Universitat de Cambridge que, l’any 1650, va situar la creació del món a les nou del vespre el 23 d’octubre de l’any 4004 abans de Crist. D’acord amb aquesta determinació d’envejable precisió cronològica, basada en l’Antic Testament, l’edat del planeta que habitem seria avui lleugerament superior als 6.000 anys.

Algunes religions ens han ajudat a socialitzar-nos i a moderar molts dels nostres «impulsos naturals més primaris», tot i que veient algunes de les realitats actuals podríem dubtar-ho seriosament. En tot cas, la voluntat de situar l’home com a objectiu final de la creació ha estat, i encara és en molts aspectes, el problema més gran que tenim. Avui sabem, gràcies a la radioactivitat, que la Terra té al voltant de 4.500 milions d’anys; l’univers, una mica menys de 13.700 milions, i la vida, probablement, uns 4.000 milions. Però nosaltres vam començar a diferenciar-nos dels grans simis fa tan sols 6 milions d’anys i hem continuat evolucionant fins a l’espècie actual, que té menys de 200.000 anys, amb un comportament molt semblant al de la resta d’animals, inclosos els sentiments, si és que ens comparem amb els mamífers.

La curta presència humana en aquest planeta ens suggereix una pregunta inevitable: ¿si la humanitat és l’objectiu final de tot plegat, per què la Terra ha estat el 99,9% del seu temps d’evolució sense nosaltres? ¿Com ha pogut evolucionar tant de temps aquest planeta blau, tan ple d’aigua i de vida i tan buit d’intel·ligència? Podem donar dues respostes a aquesta pregunta, incòmoda per a molta gent. La resposta més amable ens la brinda la ciència: la Terra ha evolucionat sense nosaltres com ho ha fet sempre, mitjançant transformacions del món de la física, de la química i de la biologia, cap a una complexitat més gran de la matèria d’acord amb el refredament progressiu de l’univers. L’altra resposta pots donar-la tu mateix, vist el panorama general: la Terra ha evolucionat perfectament sense nosaltres, almenys pel que fa a la biosfera, precisament gràcies a la nostra absència. Pots triar entre totes dues respostes, segons els teus interessos i conviccions.

En realitat, la predicció que va fer John Lightfoot l’any 1650 sobre l’edat de la Terra venia de molt més temps enrere i obeïa a la necessitat de reinterpretar la Bíblia. El Gènesi parlava dels sis dies de la creació, en què l’home apareix el sisè dia, just abans de la setena jornada, moment en què Déu va descansar. Això podria semblar una metàfora, com tantes altres de l’Antic Testament, però cap a mitjan segle III després de Crist Sext Juli Africà va interpretar el relat bíblic, seguint les referències jueves, d’acord amb el que va anomenar la Setmana Còsmica, en la qual cadascun dels set dies té una durada de mil anys. D’aquesta manera, els sis dies de la creació van esdevenir sis mil anys, i aquesta és l’edat de la Terra reconeguda per l’Església, la qual es va mantenir fins gairebé al segle XIX.

Tampoc no podem oblidar que, en aquest llarg camí, el pes de la Inquisició i de la foguera sempre hi va ser present. Quan l’escocès James Hutton (1726-1797) va declarar que «el temps de formació del nostre planeta és tan immensament llarg que no podem intuir-ne ni un principi ni un final, i en qualsevol cas no té cap relació amb la cronologia bíblica», 1 i ho va demostrar experimentalment mitjançant la transformació pausada de les roques, va ser declarat herètic per l’Església. Hutton va salvar el prestigi i la pell pel seu origen escocès, un país de majoria protestant on el lliure pensament no era jutjat per cap tribunal inquisitorial.

Les idees sobre el nostre planeta van canviar poquíssim des de l’antiguitat fins al segle XVIII. L’estudi de la Terra i el seu temps de formació van ser matèria reservada a la filosofia i a la religió. La lenta velocitat dels canvis en el seu relleu, juntament amb el pes de la Bíblia en les consciències, van ser els dos factors determinants en l’acceptació general de la Setmana Còsmica. I, no obstant això, durant els segles XVI i XVII va produir-se la primera gran revolució en el pensament posterior a Aristòtil. Copèrnic (1473-1543) i Galileu (1564-1642) van inaugurar la ciència moderna en situar la Terra en l’òrbita solar, juntament amb la resta de planetes. Aquest va ser el primer avís d’un fet essencial: l’home no estava disposat a renunciar, en benefici de la fe, a l’estudi dels fenòmens observables que formaven part de la seva vida.