Xavier Soler - Ara o mai

I vet aquí l’inici d’una època prodigiosa. En menys de cent cinquanta anys, s’esdevé una successió extraordinària d’avenços en el coneixement, sense comparació en la història de la humanitat, en què participen, a més de Copèrnic i Galileu, figures de la talla de Kepler, Descartes, Pascal, Boyle, Leibniz i, especialment, Newton. S’inaugura amb tots ells una nova forma d’interpretar el món, per fer-lo encaixar a la realitat observada, utilitzant les matemàtiques, que van convertir-se en l’eina fonamental.

Galileu va ser un personatge excepcional, precursor d’Einstein en la seva visió del moviment, però el científic que va canviar completament la visió del món va ser Isaac Newton (1643-1727). Les seves lleis sobre el moviment i la gravetat van marcar el punt d’inici de la física i de la interpretació de l’univers. Gràcies a Newton, vam descobrir que la natura es comporta sempre d’acord amb uns principis que permeten explicar totes les coses per mitjà de la raó. És molt difícil fer-se una idea del que això suposava al segle XVII, però evidentment va ser un puntal en la victòria contra la por i el misteri permanents. Encara recordo la meva absoluta felicitat, al col·legi, quan vaig poder calcular on cauria una bala de canó, on i quan es creuarien aquells dos cotxes que circulaven a una velocitat desigual, o quina força desenvoluparia aquella bola de ferro que queia d’un campanar. La física es va submergir més tard en la mecànica quàntica i la incertesa; vam perdre aleshores per sempre més la idea fugaç i meravellosa que ja ho sabíem tot i vam descobrir novament que no sabíem res. Aquesta és la grandesa de la ciència: sempre s’ha de corregir a si mateixa; i potser la seva pobresa més notòria és que encara no ens ha ensenyat a viure millor.

Però en realitat la Terra encara era un assumpte de la Bíblia. Podíem calcular aleshores, amb els descobriments de Newton a les acaballes del segle XVII, els moviments que feia, però la seva formació estava encara en mans de Déu. Descartes (1596-1650), amb el seu pertinaç afany de donar una explicació racional a tots els fenòmens observables, s’havia conjurat per crear la ciència i entendre el món a través de la raó. Ell va ser l’únic que va gosar parlar de la Terra i qui va intuir de manera brillant la seva constitució interior en capes concèntriques. Uns anys més tard, el danès Niels Stensen, llatinitzat Steno (1638-1686), va proposar que les roques sedimentàries estratificades (estrats) eren de fet els fulls d’un llibre en què estava escrita la història del planeta. Si aleshores algú li hagués parat atenció, hauríem començat a entreveure l’abisme profund del temps de la Terra i l’absurd d’atribuir-li tan sols sis mil anys d’antiguitat, com feia l’Antic Testament, però, tal com ha succeït moltíssims cops al llarg de la història, ningú no va apartar la vista de la Bíblia i va escoltar les seves reflexions.

El segle XVII també va ser testimoni d’una famosa disputa històrica entre l’aigua i el foc. L’escocès James Hutton, a qui ja hem esmentat, tenia molt clar que moltes roques antigues, com el granit i el gneis, s’havien format per la consolidació d’un magma que s’havia fos, i al seu torn els basalts eren el resultat de la solidificació de laves volcàniques, manifestacions totes dues de la temperatura de l’interior de la Terra. Però l’alemany Abraham G. Wermer (1749-1817), màxima autoritat naturalista de l’època, postulava que totes les roques de l’escorça terrestre eren el resultat de la precipitació química en una Terra submergida sota l’aigua. Wermer era el director de la prestigiosa escola de mines de Freiberg (Alemanya), encara que realment mai no havia anat al camp, i en el fons sustentava la seva tesi en creences tan antigues com les de Tales de Milet. El vell debat entre ciència i religió va sorgir de nou, ara entre dues escoles: els plutonistes (Hutton) i els neptunistes (Wermer). I també de nou, les idees innovadores de Hutton no van aconseguir imposar-se.

El segle XVIII es va anomenar «el segle de les llums» per la secularització de la ciència i la independència que va establir respecte a la religió. El segle XIX, al seu torn, va ser la culminació de les idees de la Il·lustració i els grans descobriments geogràfics, i la ciència i la indústria van ser proposades com els dos grans motors del progrés social i la formació dels ciutadans. Malgrat la llibertat de pensament d’una societat més oberta i de les noves propostes desplegades per James Hutton, el funcionament del nostre planeta encara estava per descobrir.

Georges Cuvier (1769-1832), certificant les modernes idees de Hutton sobre el planeta, hauria pogut ser el candidat a explicar la llarga història geològica de la Terra a través de les restes fòssils. Catedràtic del Collège de France a París, va ser un personatge conspicu de la França del segle XIX i el científic més destacat de l’Europa del seu temps, proposat per Napoleó per reformar l’ensenyament de tot el país. El seu coneixement de l’anatomia dels organismes, basat en el fet d’haver-ne disseccionat milers, va ser prodigiós, fins al punt de poder arribar a reconstruir un animal sencer a partir d’un sol os o una sola dent. D’aquesta manera va establir les bases de l’anatomia comparada i va revolucionar la taxonomia del món animal.

El que va causar encara una altra sorpresa a Cuvier, mentre estudiava els fòssils de la conca de París, va ser descobrir la substitució d’unes espècies per unes altres al llarg del temps. Durant anys va tenir sobre la taula de treball, davant dels ulls, la demostració més clara de l’evolució de les espècies, la lenta transformació dels organismes i l’aparició d’alguns de nous amb el pas del temps. Però Cuvier, així i tot, va recórrer a les grans catàstrofes per explicar l’extinció de molts animals. El que no va saber explicar Cuvier de forma convincent va ser d’on sortien els nous animals que substituïen aquells que s’havien extingit.

Les idees, com les espècies, canvien quan sorgeixen les circumstàncies adequades. Pots tenir un fet evident davant dels ulls i no arribar a comprendre’l perquè s’oposa al pensament hegemònic de l’època. El cervell també funciona així; aplana el camí per disminuir els riscos i les sorpreses. Tots som el resultat del nostre genoma i del temps en què ens ha tocat viure. En el cas de l’il·lustre Cuvier, a cavall entre les idees del segle XVIII sobre la naturalesa i les dels nous aires del segle XIX, el científic francès encara no havia assumit les idees de Hutton sobre el llarg temps d’evolució de la Terra, el qual hauria fet possible aquesta transformació de les espècies. Simplement es va perdre una nova oportunitat per entendre el planeta. El catastrofisme de Cuvier no tan sols va ser la idea dominant del segle XIX, que coincidia amb moltes sentències bíbliques de la ira de Jahvè, sinó que ha estat una idea recuperada per la ciència moderna per explicar molts dels salts evolutius que s’han esdevingut a la Terra. Avui les catàstrofes s’entenen com oportunitats evolutives.

Les idees de Cuvier van topar frontalment amb les de Charles Lyell (1797-1875), el gran artífex de la geologia moderna, promotor de l’«actualisme» que tanca el segle XIX. Catastrofisme i actualisme són dues teories en què nien dues visions diferents del món, potser també de la humanitat. La primera entén la vida com una successió de grans revolucions, l’altra com el resultat de petits canvis acumulats en el decurs del temps. Tot i que les dues visions són certes, probablement encara som al bell mig d’aquest debat. En qualsevol cas, el nostre concepte de progrés, entès com una transformació lenta i gradual cap a una perfecció més elevada, se sustenta també en les idees de Charles Lyell sobre la Terra.