Miquel Parets - Crònica. Volum III

[26.] De la crueltat que féu lo governador de Lleyda ab los naturals d’ella

Don Gregorio Brito, de nasió portuguès, era governador de la plaça de Lleyda, lo qual se deya que era un cruel homo, que bé se demostrà en la crueltat que féu ab los naturals de dita siutat. Y fou: que los viures se li devien anar acabant y, per a que li durasen més y pugués entretenir més la plaça, husà de una estratagema molt mala, que fingí que sa alteza lo prínsep de Aucourt avia enviada una trompeta dient que fes de manera que los naturals de la siutat no patisen de menyar, que si avien de patir, que·ls tragués de la siutat y que·ls enviàs a son camp, que ell los proveiria (cosa que no s’era may pensada).

Y axí, manà, de prompte, que totes les dones y criatures y la gent més vella, que se’n passasen al camp del compte de Aucourt, que allà los donarían mantenimens. Y axí, per força ho per grat, una matinada los féu exir de la siutat, que, entre uns ho altros, eren dos ho tres-sens, entre dones y minyons y gent vella. Y com los de les primeres trinxeres dels nostros los veren, pensaren que era alguna sortida, los donaren alguna rrusiada de mosqueteria, de la qual ne mataren alguns. Y sabut lo que era —que·s vingueren agenollar als peus demanant misericòrdia—, ne donaren rahó a sa altesa. Y com sa altesa véu la picardia gran que Brito avia feta, de prompte li envià un correu dient que cobràs aquella gent, pus que ab falsia los ne avia trets, que, quant no, ell se aportaria de altre modo. Y ell respongué que no·n volia cobrar ningú; sa altesa tampoch no·n volgué cobrar ningú, sinó que·ls hi féu tornar. Y com lo traÿdor de Brito véu que·ls feya tornar, los girà les pesses de artilleria caregades de bales de mosquets y ne despararen algunes, de les quals mataren més de trenta presones. Y axí, no gosaren pasar avant, de modo que estigueren serca de tres dies que no eren de hu ni de altro, sens menjar sinó alguns pans de monesió que, de secret, los aportave algun soldat, que·n donaven un reyal de vuyt de cada hu.

Lo virey tingué compasió de la companya xicha, que no y marexien mal, y axí, manà que entrasen dins les trinxeres. Y de una crueltat ne vingué altra: que y avia molta dona gallarda y molta donzella, y molt ben posades, y molts cabos de nòstron exèrsit, en capa de donar-los cobro, las recolliren en sas tendas, y allí las violaven y llevaven sa honor, volguesen ho no volguesen, que la gent de bon discurs que u veya ne tingueren gran compasió y llàstima. Y axí, ho feren a saber a sa alteza, de hont manà que, so pena de la vida, que ninguna persona pogués tenir recullida en sa tenda, ni en altra part, ninguna dona de las rendidas de Lleyda; y també, de prompte, manà, a totes les dones y paysans que eren exits de Lleyda, que, vista la present, hisquesen de las trinxeres y se n’anasen per Catalunya, so pena de càstich; y axí ho feren. Ja pot pensar cada qual lo com restaren desemparades tals persones. Y com Brito los ne tragué de la siutat fou als 4 de octubre 1646, dia de Sant Francesc.

[27.] De com los castellans de Tortosa anaren al Ginestar

Los castellans de Tortosa tingueren inteligènsia que a una vila que·s diu lo Ginestar, de la Ribera de Ebro, hi avia poca gent, y los de més estaven malalts. Y axí, determinaren de anar-la a saquejar, als 5 de octubre 1646, ab 400 mosquetés y 60 cavalls; y com la vila no és molt lluny de Tortosa, una 1 matinada, a punta de alba, trobaren la gent descuydada, y casi los de més en lo llit. Entraren dins dita vila ab molta fúria; y, en aver-ne sentiment, de prompte enviaren per les viles de l’entorn —com són Móra y Ascó 2 y altres llochs bons— a demanar socorro, de prompte, repicant les campanes a somatent. Los de la vila los entretingueren tot lo que pugueren, a bé que molts malalts feyen forças de flaquesa, que feyen moltes armes. Però los castellans saquejaren molt dita vila, fins a tant que lo socorro dels veÿns vingué, que, com allí estan sempre alerta, de prompte estigueren a les armes, ab molts cavalls, y encontinent donaren sobre d’ells. Y com ells se’n veren seny[i]ts, se posaren a fugir, però los nostros los donaren desobre, que·ls feren dexar lo que avien pres; y ne mataren moltísims, que·ls seguiren fins a les portes de Tortosa, que se n’i entraren molt pochs. [13v]

1. una : precedit de «a» al ms.; corregim d’acord amb el sentit.

2.Móra d’Ebre i Ascó (Ribera d’Ebre).

[28.] De la diligènsia féu Barselona y Catalunya per anviar socorro a las trinxeres de Lleyda y a Servera, que los castellans eren senyós de l’Urgell y de dit pas

En lo full proppassat està escrit com los castellans se escamparen per tot lo Urgell y foren senyors d’ell fins a la vila de Tàrrega, que és a una llegua de Servera, y los batidós de estrada arribaven fins devant Servera, amenasant voler anar en dita vila. Y lo sert és que si hi fossen anats, que la aurían presa, y que hi agueren trobats totes les provisions y monisions de nostra armada; que fóra estat un gran dany per nostra armada.

Y axí, lo virey, que era lo compte de Aucourt, que estave en lo siti de Lleyda, envià en Servera, per governar dita plaça, lo compte Rius, ab alguna cavalleria per fortificar la plaça y alguna infanteria tanbé. Y la siutat de Barselona rebé carta de sa alteza demanant socorro, que estave molt apretat de viures, y lo governador tanbé rebé cartas de que procuràs en fer aplegar alguns comboys de viures per a fer entrar en dites trinxeres; y axí, s’i donà molta diligènsia, los huns de una part y los altros de l’altra. Y axí, lo governador, de prompte, despedí los jutjes de l’Audiènsia per les viles y llochs de Catalunya, per a que fessen gent y aplegasen bestiar per socórer Servera, y per acompanyar los conbois dins las trinxeres de Lleyda. Y la siutat de Barcelona tanbé, de promte, tingué Consell y resolgueren de fer mil soldats de prompte, y, per a fer-se de prompte, los donaven bell sou ab bell socorro, 1 emprant-se de confraries y colegis ab molta diligèntia. Los quals se feren molt prest, que, als 26 de octubre 1646, hisqueren de Barcelona passats de 600 soldats, tots bella gent, e tots de una tropa, tots mosquetés, los quals anaven ajuntar-se, a Igualada, ab los demés tèrsios que avien fets los jutjes per les siutats y viles y llochs, que ab molta diligènsia ho feren; y tanbé hi anviaren quatre pesses de artilleria per a posar en Servera, que n’i avia falta, comboiades ab sos artillés. Y dilluns, als 29 de dit, hisqué de Barselona lo diputat militar don Juan de Argensola, 2 per cabo y governador de tota aquexa gent, lo qual anave molt ben posat, ab alguns cavallés que l’acompanyaven —a bé que no molts—; y anave a Igualada, que allí avia de pendre l’orda del que se avia de fer.

En aquex tems, també lo senyor governador, ab sa diligènsia acostumada, donà molta pressa en ajuntar molts animals per a carregar viures y monisions per a fer entrar dins nostres trinxeres, per a que per lo Urgell no s’i podia passar, que lo enemich ho tenia tot ocupat. Y axí, féu dos comboys molt grans: la hu féu passar per lo pont de Camarasa y dret a Balaguer y a Lleyda, y l’altro féu passar de l’altra part, per Prades, lo qual passà ab molt treball y molt perill, anant de nits per los mal passos, però ells arribaren tots a bon salvament.

Com lo enemich sabé que, per la part de Camarasa, entraven provisions en nostras trinxeres, determinà de enviar-i infanteria y cavalleria per a pendre dit pas. Y véu que no y pogué pendre, per ser lloch fortificat, y encara que·l prenguesen, podien passar los nostros més amunt, que és per Pons. Determinaren de anar a Pons; y com Pons és bona vila, feren resistènsia, los quals hi anaren per tres vegades y no·n pugueren aver may la rahó; y a la darreria hi anaren ab un gros de exèrsit, y com una poca de guarnisió fransesa que y estave veren ab lo poder que y anave lo enemich, y que no porían resistir a tanta gent, se n’anaren per dellà lo riu y passaren a Camarasa. Y los de la vila restaren tan espantats que los de més se n’anaren de la vila, procurant a escondir lo que pugueren. Y alesores, lo enemich hi entrà dintre, saquejant y matant y fent molts sacrilegis, y ferse senyós de tota la vila. Y axí, los castellans eren senyós de tot lo Urgell fins a Pons, los quals estaven estesos per tota aquella plana, que tenien sis ho set lleguas de llargària, batent la estrada fins a Servera, que lo gros de l’exèrsit era a Tàrrega. Però no intentaren arribar en Servera, que si hi fosin anats al prinsipi que no y avia gent, la agueren presa, però, aprés, hi arribà tanta gent que hi avia més de sis mil hòmens. Y com lo enemich sabé que y avia acudida tanta gent, y que y avien aportada artilleria, no gosaren intentar passar avant, sinó que s’estaven en lo Urgell, menjant nostres palles y nostra cullita, que fou un gran dany per nostra terra.