David Murillo - De Walmart a Al-Qaida

La globalització es defineix com la integració i la liberalització global dels mercats.

La globalització, com a fenomen, és inevitable.

Ningú no és a càrrec de la globalització.

La globalització beneficia tothom.

La globalització promou la propagació de la democràcia en el món.

En tant que és la pauta ideològica que avui dia encara serveix per comprendre el gruix de l’actuació dels agents econòmics i polítics que operen en la globalització econòmica, no és estrany que concentri la major part de l’atenció de la resta d’opcions ideològiques, que li fan diverses crítiques. D’entre elles, n’esmentem les següents:

La seva inevitabilitat: si és inevitable, per què pressiona per aconseguir un conjunt de polítiques públiques determinades que entren en contradicció amb la premissa bàsica del neoliberalisme, el qual demana la minoració de l’acció dels governs sobre l’economia?

La despolitització de la globalització: realment no hi ha res a dir sobre el govern de la globalització? No hauria de ser la voluntat dels ciutadans el fonament últim del destí cap a on volem que avanci aquesta globalització?

La seva direcció efectiva: realment no hi ha ningú al càrrec? Quin paper hi tenen, doncs, els grans OI, com el Fons Monetari Internacional, el Banc Mundial o l’Organització Mundial del Comerç?

Realment, beneficia tothom? Com justifiquem llavors l’increment de la desigualtat o, tal com sostenen economistes com Stiglitz o Rodrik, l’oposició pública creixent als mercats, sobretot els financers?

Finalment, realment promou la democràcia? Podem establir relacions de causalitat i, per tant, unidireccionals entre globalització i democràcia? I, més enllà d’això, quin és l’impacte d’aquesta globalització en la qualitat o l’afebliment de la nostra democràcia? Per què el suport a la democràcia sembla reduir-se, precisament en països com els europeus, afectats per sotracs econòmics fills de la globalització financera?

Les manifestacions del moviment antiglobalitzador –posteriorment anomenat moviment alterglobalitzador– al llarg de la dècada dels noranta i la primera del nou segle, així com les dues grans crisis –la de la bombolla d’Internet a principi del 2000 i, sobretot, la de 2008–, han posat en qüestió d’una manera molt profunda aquesta ideologia, sense arribar a substituir-la, tanmateix. Una part important del seu sosteniment cal trobar-lo en la precarietat de les seves alternatives ideològiques. Observem-ho.

4.2 El moviment alterglobalitzador

Articular, en un conjunt d’afirmacions, el resultat de dinàmiques so-cials i polítiques diverses com les del moviment alterglobalitzador no és una tasca senzilla. Les dinàmiques contràries a la globalització econòmica neoliberal que s’han dut a terme als països de l’Amèrica Llatina i de l’Amèrica Central, o les que han tingut lloc als Estats Units o a Europa des dels anys noranta, per exemple en les marxes de Seattle, Gènova o Barcelona, fins a l’eclosió del moviment «Occupy Wall Street» o el dels Indignats a l’Estat espanyol, són d’una gran pluralitat. Seguint novament Steger en el seu intent d’articular un ideari únic del moviment alterglobalitzador, les afirmacions i propostes que formula es podrien sintetitzar de la manera següent:

La globalització margina econòmicament –per tant, deixa enrere– un conjunt de països: cal promoure un gran Pla Marshall global per al món, finançat pels països desenvolupats (del Gran Nord al Gran Sud).

La globalització dels mercats financers ha perjudicat l’economia i les societats del planeta. Fent una interpretació de les tesis del Nobel d’economia James Tobin, cal posar sorra als engranatges de la globalització financera per via d’un impost global als moviments de capital especulatiu (l’anomenada «taxa Tobin»).

Els paradisos fiscals s’han d’abolir.

És urgent signar uns acords mediambientals globals i vinculants, que desenvolupin i ampliïn l’abast del protocol de Kyoto (UN Framework Convention on Climate Change, 2014).

Cal un desenvolupament global més equitatiu.

S’ha de crear una nova institució que treballi pel desenvolupament mundial i que sigui finançada pels països rics i gestionada pels seus beneficiaris, els països en via de desenvolupament.

S’ha de reformar l’OIT a fi d’aplicar unes normes internacionals del treball més exigents i que evitin la divergència entre els estàndards laborals dels països del nord i els del sud.

S’ha d’introduir més transparència i la rendició de comptes en els governs i en els OI.

La globalització ha de ser sensible a les qüestions de gènere i impulsar valors considerats principalment per l’ètica feminista (la cura pel medi ambient, la pau, l’atenció als qui pateixen, la cooperació, la solidaritat i una democràcia participativa i inclusiva).

Històricament, entre els seus principals protagonistes i impulsors, hi trobem el Fòrum Social Mundial; els grups d’esquerra radical, com el Moviment Zapatista o ATTAC; pensadors com Noam Chomsky, o polítics com el nord-americà Ralph Nader. Avui, el moviment dels Indignats o el d’«Occupy Wall Street» en representen la continuïtat històrica. És important fer constar que, de la darrera dècada del segle XX ençà, una part important del seu ideari polític ha estat incorporat a les propostes programàtiques dels partits d’esquerra d’arreu del món, de sindicats i d’algunes de les ONG més importants que treballen per al desenvolupament (Oxfam, per exemple). També ha servit de ferment intel·lectual per a publicacions de relleu, com la francesa Le Monde Diplomatique.

Per bé que, especialment a partir de la crisi de 2008, una part important del programa del moviment alterglobalitzador ja s’ha incorporat en la iniciativa política de partits i institucions ben plurals –des de la «taxa Tobin» fins a la persecució dels paradisos fiscals, passant per l’intent no sempre reeixit d’enfortir les iniciatives mediambientals globals o la preocupació per l’equitat–, cal deixar constància de les dificultats que troba aquest programa en la seva articulació política pràctica. Una debilitat deguda, en gran part, a la distància que hi ha entre els plantejaments d’aquests grups i els interessos i les dinàmiques de poder que dominen l’esfera internacional. Així, l’ambició de moltes de les reformes proposades i una certa impotència a l’hora d’articular polítiques precises per tal de dur-les a terme demostren que la batalla de les idees sovint està renyida amb la gestió quotidiana de la realitat. En altres paraules, identificar un problema i apostar per una solució determinada en el món real no necessàriament implica progressar cap a la seva resolució.

4.3 El globalisme gihadista

És interessant observar com ideologies com les anteriors, formulades històricament sobretot des dels països occidentals, darrerament s’han vist confrontades amb altres d’alternatives que han entrat en la competició intel·lectual sobre el sentit de la globalització i sobre com conduir-la. Des de la dècada dels noranta, el gihadisme s’ha convertit en un moviment difús que té com a nexe d’unió una interpretació restrictiva i radical de l’Alcorà i que se centra a combatre allò que identifica com a imperialisme occidental (Bin Laden, 2003), una forma d’imperialisme cultural empobridor que promou uns valors que, en la seva opinió, xoquen amb la tradició de l’Islam, com el materialisme i el secularisme, entre altres.

El globalisme gihadista s’ha donat a conèixer, en les darreres dècades, pel seu braç armat, Al-Qaida, que no és més que un nom de marca, una franquícia per a diferents grups armats ben poc vinculats entre ells, que operen per tota la geografia del planeta i que, si hem de fer cas dels estudis demoscòpics realitzats, té un suport popular baix o força baix entre els ciutadans d’aquests països (Gerges, 2009). (6)També s’ha donat a conèixer pels famosos atemptats als Estats Units, la Gran Bretanya, Espanya, Indonèsia, Mali o Algèria. Steger (2010, 121) ha resumit les característiques del moviment gihadista de la manera següent: (7)