David Murillo - De Walmart a Al-Qaida

L’intercanvi comercial desigual entre els països de la perifèria (països subdesenvolupats i emergents, que ofereixen productes de valor afegit baix) i els del centre (Occident, venedors de productes de valor afegit més alt) dóna forma a un mercat global dual en què uns concentren els beneficis, les feines més ben remunerades i les oportunitats, a costa dels altres. Sobre aquesta base estructural econòmica, Wallerstein (2008) parla d’allò que en la terminologia marxista en diríem una superestructura ideològica (una geocultura), que pivota sobre el consumisme i que permetria sostenir, en el temps, l’explotació d’uns països sobre els altres. (3)

En aquesta mateixa línia de pensament, però des d’una perspectiva més pròpiament sociològica, Leslie Sklair (2008) identifica com a centre del sistema la classe capitalista transnacional: el conjunt d’executius de grans empreses, buròcrates d’organismes internacionals i mitjans de comunicació globals que exerceixen el poder en l’àmbit de les idees per controlar el discurs sobre la globalització i vincular-lo als seus interessos. Totes aquestes idees es fonamenten en una doble creença: que tot progrés humà es basa en el desenvolupament econòmic i que només hi ha una única via per al desenvolupament, que, de manera difusa, com veurem més endavant, s’anomenarà a partir de la dècada dels noranta «consens de Washington». Són exemples d’aquesta classe transnacional, segons Sklair, les cambres de comerç, el Fòrum Econòmic Mundial, la Trilateral o els Rotary Clubs. Individus que promouen uns patrons culturals, cada vegada més homogenis, que són darrere del gruix de les activitats transnacionals que configuren el tipus d’interacció entre individus, en contextos institucionals que superen les barreres dels estats.

3.2 El neorealisme de Keohane i Nye

Enfront de la visió del realisme polític clàssic de Maquiavel o Hobbes, els nord-americans Keohane i Nye (2008) sostenen que ja no podem entendre el món, i particularment les relacions internacionals, com un xoc permanent entre estats que persegueixen els seus propis interessos (principalment, seguretat i poder). Els autors afirmen que la globalització és un sistema complex en el qual les activitats transnacionals, els OI i les EMN han guanyat influència i això ens aboca a un món dominat per una interdependència complexa, les característiques de la qual són:

L’ús de la força esdevé menys útil

Vegem-ne un exemple: la Xina podria resoldre militarment sense gaires dificultats els seus conflictes territorials amb els veïns de la mar de la Xina Meridional. Més enllà del complex joc d’aliances geoestratègiques i militars presents, aquesta teoria fa èmfasi en el conjunt d’impactes de diferent índole, no només econòmica, que aquesta ac-tuació tindria, entre altres, en les cadenes de subministrament d’empreses de la Xina, situades, per exemple, a Cambodja o al Vietnam, o en les comunitats xineses establertes a les Filipines. L’observació d’aquest conjunt de reaccions, derivades de la interrelació i interdependència dels interessos xinesos en la zona, desaconsellaria una actuació militar directa. De la mateixa manera, tampoc no té sentit pensar que els conflictes comercials entre els Estats Units i la Unió Europea, per exemple, seran dirimits per la via de la força militar.

La jerarquia dels interessos dels diversos agents és menys evident

Observem aquí els casos del Deutsche Bank i del Banc Santander. Tal com indica el seu nom, originàriament eren una empresa alemanya i una d’espanyola, respectivament. Avui dia, fent una mirada ràpida als països on operen, a les seves fonts d’ingressos principals o al perfil dels seus empleats, podríem discutir què vol dir que una empresa sigui alemanya o espanyola. Si, en el passat, un canceller alemany podia dir que el que era bo per al Deutsche Bank era bo per a Alemanya, avui encara podem sostenir aquesta afirmació? Podem identificar quins són els seus interessos i quin és el joc d’aliances i de col·laboracions que determinen la seva actuació en l’esfera global? Segons Keohane i Nye, aquest exercici és cada vegada més complex.

Hi ha molts centres de poder

Finalment, una constatació: lluny de l’assumpció clàssica sorgida del tractat de Westfàlia (1649), segons la qual els únics agents rellevants en l’esfera internacional són els estats, els autors observen la transformació que afecta les relacions internacionals i que ha fet que proliferin en l’esfera global múltiples actors, d’origen i propòsit diversos i, com s’ha dit més amunt, amb interessos no sempre evidents. Tant els grans OI com la Unió Europea, l’Organització Mundial del Comerç o el Banc Mundial, com empreses com ara Walmart, PetroChina, Volkswagen o Samsung, passant per ONG globals com Oxfam, Greenpeace o Amnistia Internacional, exerceixen una diplomàcia pròpia i interaccionen i pressionen la resta d’agents, cadascun amb la seva força i amb els seus recursos, per tal d’assolir els seus objectius.

3.3 La teoria del món-govern (4)de Boli i Meyer

Boli i Meyer fan èmfasi novament en el vessant cultural de la globalització. Allò que ens ajuda a entendre-la no són els estats, sinó la generació d’una cultura proglobalització. La idea central és que els estats es comparen i copien les seves pautes d’organització i de gestió. El resultat és que actuen d’una manera cada vegada més semblant. Les elits estudien en els mateixos centres educatius, reprodueixen els mateixos patrons culturals i utilitzen i converteixen en polítiques públiques els mateixos cossos doctrinals (teories, paradigmes, eines). L’efecte d’aquesta conversió cap a un model de conducta única en les classes dirigents dels diferents països és la creació d’OI guiats d’acord amb uns patrons cada vegada més homogenis.

Els OI i els estats s’encarreguen, doncs, de difondre uns principis i uns valors comuns, que impacten i transformen les seves pròpies societats, activant mecanismes isomòrfics que fan que els ciutadans assimilin i facin pròpies les conductes de les classes dirigents. En l’àmbit més epidèrmic, més fàcilment observable, podem trobar aquesta homogeneïtzació cultural en la manera de vestir, en les dinàmiques laborals estàndards, en la difusió d’un patró d’incentius comú per compensar el treball. El llenguatge econòmic, les pautes de consum o els sistemes d’organització del treball s’homogeneïtzen. De Bolívia a Singapur, passant per Bèlgica, el Kazakhstan o l’Índia, les manifestacions culturals dins i fora de l’àmbit laboral tendeixen a convergir.

3.4 La teoria del món-cultura de Roland Robertson

Segons Robertson (1991 i 1992; vegeu també Lechner, 2001b), la globalització no implica homogeneïtzació, sinó tot el contrari: és un poderós procés de relativització. La societat mundial no es regeix per un conjunt comú de valors, sinó per la confrontació creixent entre diferents maneres d’organitzar les relacions socials. La recerca d’essències (de valors i de principis) és inherent a la globalització i es tradueix en un problema d’identitat personal que va en augment. Aquesta construcció d’identitat es converteix, per tant, en una qüestió sobre com donar sentit a la tensió/col·lisió entre allò local i homogeni i allò que és diferent o que és percebut per alguns com a tret cultural «global».

Així doncs, cal entendre la globalització com el procés de compressió del món i com la intensificació de la consciència del món, fruit de l’acceleració de la interdependència global. Allò que significa viure en aquest planeta esdevé, d’aquesta manera, una qüestió universal a la qual els individus i les societats donaran resposta des de perspectives molt diferents. Per Robertson, la globalització implica la interacció i la comparació permanent de les diferents formes de vida. La cerca d’uns principis comuns limitats per respondre aquestes qüestions és una tasca impossible i aquest propòsit, per si mateix, no és la base per a cap ordre mundial. Segons Robertson, que hi hagi una consciència global no implica que existeixi un consens global.