David Murillo - De Walmart a Al-Qaida

Es tracta d’un moviment que, en el món àrab, articula el desig popular de dotar-se de líders forts i disposats a sacrificar les seves vides com a màrtirs per una causa justa.

Té una voluntat democratitzadora: restituir el poder a les masses, usurpat per governants al servei dels interessos occidentals i dels seus propis interessos.

No té un centre definit. (8)

En la seva crida, incorpora la població musulmana que viu en països no musulmans (des dels tres milions de França fins als més de cent milions de l’Índia).

Té una estratègia global per al món: l’articulació d’una única comunitat humana, regida d’acord amb els preceptes de l’Alcorà (o, més ben dit, d’acord amb la seva interpretació de l’Alcorà).

Dos conceptes centrals del seu imaginari són la umma o comunitat de creients, que engloba el conjunt de musulmans del planeta, i la gihad, que és un sobreesforç suprem que, a l’Alcorà, Al·là demana als creients per afrontar una situació d’especial dificultat. (9)Les reaccions que ha generat aquest moviment en el planeta han marcat una part important dels esdeveniments d’aquests darrers anys, sobretot a l’Orient Mitjà, a banda d’ocasionar una llarga llista de pèrdues humanes: de la «guerra contra el terrorisme» del president George W. Bush a les operacions amb els avions no tripulats (drones) del president Obama i les intervencions militars a Somàlia, l’Afganistan, l’Iraq, el Pakistan o Mali. El nostre món actual no es pot entendre al marge d’aquest fenomen religiós i polític tan estretament vinculat a la globalització.

4.4 El globalisme autoritari

El globalisme gihadista no és l’únic tipus de globalisme d’arrel no occidental. Els darrers anys, sobretot a partir de l’ascens econòmic de la Xina, un nou conglomerat d’idees ha rebut la consideració d’ideologia separada i s’ha tractat com un tot únic sota l’etiqueta del model autoritari i antiliberal. Segons aquesta lectura, el globalisme autoritari parteix de la defensa d’un model ideològic basat a contrarestar el model desregulat i antiestatal del globalisme propugnat per Occident. (10)Les seves característiques centrals són les següents:

La recuperació del control dels estats sobre l’economia i la política després de dècades d’afebliment sota el poderós influx de la globalització.

El retraïment davant dels compromisos internacionals, perquè es considera que, lluny d’apostar per construir un entramat institucional i normatiu global, la prioritat actual ha de ser enfortir el rol de l’estat.

L’enfortiment de l’estabilitat social interna de cada país, com a objectiu últim de l’actuació política.

La distinció entre dos conceptes bàsics: l’estat de dret (la noció d’un model d’ordenació social basat en el principi de l’obediència a la llei), un principi positiu i universalitzable, enfront del concepte de democràcia, un simple model d’articulació dels processos de deliberació política que té moltes formes (entre les quals la liberal, la comunitària, la de partit únic) i que, tot i ser positiu, no pot ser vist com a universalitzable perquè depèn dels contextos culturals i institucionals de cada país. (11)

El relativisme respecte a valors com els drets humans, el respecte a les minories o els drets polítics i sindicals (no hi ha una única interpretació d’aquests conceptes i, per tant, és impossible universalitzar-los).

L’establiment d’una real politik a partir dels propis interessos (que recupera una visió clàssica de les relacions internacionals segons la qual aquestes han de basar-se en la preeminència de la defensa dels interessos particulars de cada país en l’esfera internacional).

La discussió sobre si es tracta d’un tipus de globalisme nou o no ens acompanya des de fa uns quants anys. Sí que sembla evident que determinades actituds en política internacional o pautes d’actuació econòmica en política interna han trencat el consens «occidental» o «neoliberal» (segons els gustos de cadascú) al voltant de la gestió de les diferents arestes de la globalització. En l’àmbit dels afers interna-cionals, podem observar manifestacions d’aquesta ideologia en la resistència creixent de països com la Xina o Rússia a deixar-se arrossegar pels països occidentals en la resolució de conflictes com el de Síria; en l’àmbit econòmic, en l’onada de nacionalitzacions d’empreses del sector energètic en països com Argentina o Bolívia; encara en l’àmbit social o polític intern, en la repressió creixent o l’ús obert de la censura sobre els mitjans de comunicació, els opositors polítics, les minories ètniques i religioses o grups d’una filiació sexual determinada en gran part dels països del món. Tot plegat ens fa veure el refermament d’un model polític alternatiu.

La discussió, per exemple, sobre el model asiàtic de creixement i sobre l’existència o no d’una democràcia d’estil oriental o confuciana, més autoritària i ben poc liberal, amb trets distintivament no occidentals, ve de lluny i actualment s’alimenta del desprestigi creixent o de la falta de solucions a molts dels problemes que ens afecten globalment i que arriben des d’Occident. (12)Fins a quin punt hi ha un auge d’aquest model o si es tracta simplement d’un conjunt de manifestacions més o menys efímeres és una altra qüestió per discutir.

4.5 Els grups antiglobalitzadors

El darrer grup és el calaix de sastre que formen els moviments contraris a la globalització (Steger, 2010). És un grup a part, perquè no pretén oferir un conjunt de pautes globals per respondre o afrontar les dinàmiques socials, econòmiques, ecològiques o polítiques que es plantegen sota aquest concepte paraigua que és la globalització. No hi ha un conjunt de receptes per al món i no volen entrar en diàleg ni pretenen guanyar més acòlits que els que formen part dels estats nació on operen. Les característiques d’aquests grups són un compendi dels elements següents:

La por, la desconfiança o el rebuig davant de tot allò que ve de fora.

Una reacció contrària a tota cessió de sobirania estatal.

Una defensa de mesures proteccionistes en les esferes comercial, identitària o migratòria.

Una visió de conjunt contrària a la globalització, fonamentada en el terreny diplomàtic en un aïllacionisme voluntari.

Una voluntat de sostenir les seves tesis en un populisme de tipus emocional, que fa còmplice de la seva proposta el ciutadà comú («diem el que pensa l’home del carrer»).

En aquest grup s’inclouen grups conservadors o d’extrema dreta europeus i nord-americans amb noms històrics com Le Pen o Pat Bu-chanan i, si bé amb un cert esforç d’encaix, determinats moviments indigenistes o religiosos de diferents parts del planeta. L’element central de tots aquests grups és el rebuig de la globalització i la manca de voluntat d’articular propostes conjuntes per mirar de redreçar-la o conduir-la.

5. Com «llegir» el món actual?

Havent fet una primera lectura de la globalització i dels debats, les tesis, les teories i les interpretacions que giren al seu voltant, estem en condicions de mirar el present des de la perspectiva de diferents autors. Com hauríem de llegir el món actual? L’any 2008, el búlgar naturalitzat francès Tzvetan Todorov va fer una distinció interessant de països per blocs al seu llibre La por als bàrbars (2010). Segons l’autor, hi ha els blocs següents:

El bloc de la fam: els qui han tingut la sensació d’haver estat deixats de banda de la generació de riquesa durant dècades o segles, i que ara volen gaudir del seu nou estatus global. Aquí hi trobaríem la Xina, l’Índia i també el Brasil, Mèxic, Sud-àfrica i Rússia.

El bloc del ressentiment: països que encara perceben la globalització com una humiliació real o imaginària que té com a culpables els països occidentals. Aquí hi ha una part important dels països musulmans, una part de l’Amèrica Llatina (Veneçuela, Cuba i Bolívia) i alguns països asiàtics.