David Murillo - De Walmart a Al-Qaida

Portadeta

Els valors en la globalització

De Walmart a Al-Qaida

David Murillo Bonvehí

Barcelona, 2015

Crèdits

La col·lecció Observatori dels

Valors és una iniciativa de la

Fundació Carulla i la

Càtedra LideratgeS i Governança

Democràtica d’ESADE

1a edició: octubre de 2015

© Del text: David Murillo Bonvehí

© D’aquesta edició:

Editorial Barcino SA

Acàcies núm. 15

08027 Barcelona

www.editorialbarcino.cat

Coordinació editorial

Jordi Quer

Correcció d’originals

Laia Noguera

Correcció de proves

Maria Carbó

Disseny

Jordi Casas

ISBN: 978-84-7226-812-8

Digitalitzat: FOTOLETRA, S.A.

Advertiment legal: són

rigorosament prohibides, sense

l’autorització dels titulars del

copyright, la reproducció total

o parcial d’aquesta obra per

qualsevol procediment,

incloent-hi la reprografia i el

tractament informàtic.

Dedicatòria

A la meva dona, Mili. Als meus fills, Sebastià i Gabriel.

Introducció

Observar el món

Mirem enrere cap al passat més recent. A l’extrem oriental del continent europeu, Rússia s’annexiona Crimea. A Occident, l’administració americana impulsa un tractat de lliure comerç que pretén unir comercialment la Unió Europea i els Estats Units d’Amèrica. Espanya debat la suspensió de l’anomenada justícia universal. Els governs dels països del G20 discuteixen sobre les noves estratègies de lluita contra els paradisos fiscals. Tot plegat, mentre el Parlament Europeu estudia la possibilitat d’establir un impost sobre els fluxos de capital especulatiu, davant la resistència fèrria del lobby financer, i el Regne Unit, consternat, jutja l’atemptat a sang freda comès per un dels seus ciutadans, convertit a l’islamisme radical. D’altra banda, les projeccions de les Nacions Unides per a la població mundial l’any 2100 indiquen que el planeta podria arribar, segons les estimacions més agosarades, fins als 16.000 milions de persones, enfront dels 7.100 d’avui (United States Census Bureau, 2014). L’únic que sembla evident és que el creixement més gran es registrarà a l’Àfrica, una de les regions més pobres del món, i aquest fet incrementarà les pressions migratòries sobre una Europa ja prou envellida i atemorida.

Aquesta és una part del panorama en què s’estableix el gran debat sobre l’estat del món. Les societats dels països occidentals discuteixen sobre el rol que ha d’acomplir la democràcia en un món complex i interdependent, on les urgències del creixement vénen marcades pel dictat econòmic de les grans corporacions, dels bancs d’inversió o dels fons sobirans. Les variacions en els tipus de canvi i interès entre divises o en la prima de risc del deute públic fan que un país fins ara condemnat pels grans fons de capital internacional deixi de ser-ho o, inversament, que un país que no tenia aquesta consideració la rebi a partir d’ara. Li arriben paquets de salvament financer, li són imposades reformes jurídiques i constitucionals, i els governs que fins ara eren escollits pels ciutadans deixen pas a uns tecnòcrates que no tenen el suport popular, però sí el dels mercats.

En aquest context, el canvi és la norma. Tot es transforma, tot esdevé subjecte d’anàlisi: la nostra comprensió de què és un risc; la manera de detectar i de prevenir catàstrofes fiscals, ecològiques i socials; l’impacte de l’individu sobre l’ecosistema, o les maneres de governar el nostre futur col·lectiu. Tot plegat és sotmès a l’escrutini públic, però no sempre arriba a l’àmbit de decisió del votant. Havent arribat a aquest carreró sense sortida, ens cal introduir un concepte comú a les transformacions descrites fins aquí: el de la globalització. Per a alguns, n’és la causa; per a d’altres, la conseqüència; en qualsevol cas, és el context en què aquests canvis se succeeixen i s’acceleren.

La globalització és tant un concepte, com un clixé, com un sinònim que ens serveix per parlar del sistema econòmic o de l’estat del món. La globalització pot entendre’s com la mundialització, com una manera de referir-nos a l’economia global o com un paraigua per parlar de contrastos culturals, de diferències, de cosmopolitisme o d’homoge-neïtzació. Amb la globalització, parlem de l’auge dels fons d’inversions, de l’aparició de conflictes pels recursos escassos i de l’emergència dels anomenats riscos globals. També, és clar, en analitzar la globalització alguns autors es fan ressò d’un conjunt d’interessos i de dinàmiques de poder, que sovint trobem inserides en un altre concepte més antic i més familiar per al lector: el capitalisme. Un marc omniabastador en el qual els valors es transformen i, tal com veurem, uns es desplacen en benefici d’uns altres.

El món i el coneixement (del món)

Les pàgines següents intenten explicar aquest concepte difús, aparentment inaprehensible i complex, que és la globalització. I volen fer-ho des d’una de les poques estratègies que considerem possibles: la de la interrelació. Parlar de globalització, precisament a causa de la seva complexitat i magnitud, demana analitzar-ne els diferents corrents, teories i plantejaments, que han fornit munició a disciplines, pensadors i acadèmics de tota mena. És relativament recent –a tot estirar, fa menys de dos-cents anys– que les nostres societats modernes van començar a compartimentar el coneixement, a parcel·lar-lo i a dividir-lo en àrees privades de caça i cultiu per als professionals del coneixement: els acadèmics. D’aquí han nascut les disciplines acadèmiques, que utilitzen el seu llenguatge específic, eleven a la categoria de gurus alguns dels seus membres, exposen les seves problemàtiques i defensen els seus cànons del saber.

Tanmateix, la complexitat del nostre entorn, el volum i l’abast dels avenços científics, i les dinàmiques disgregadores potenciades per la divisió acadèmica del saber, ens han fet oblidar un fet obvi: la realitat és només una. El món, la raó de ser d’aquest món i, doncs, el coneixement, haurien de ser només un. És així? No ho sembla. Les diferents branques del coneixement –i, dins aquest conjunt, hi hauríem d’incloure les arts i la literatura (Vargas, 2002, 20 i següents)– són tot just una resposta funcional, no a les reclamacions dels individus o de les societats, sinó a l’ordenació arbitrària del coneixement anomenat científic.

Quan les diferents teories i aproximacions no encaixen –l’antropologia amb l’economia, la sociologia amb el management, la teoria política amb les ciències cognitives i conductuals–, tendim a no fer-ne cas i mirar cap a una altra banda. La superespecialització ho permet: no et cal convèncer l’acadèmic del departament del costat, sinó només els de la teva branca especialitzada del saber. Encara que la comprensió de la realitat, del món en què vivim, en surti perjudicada. Això és, al cap i a la fi, un intent força humà de fugir de l’horror vacui de la ignorància i d’evitar la paràlisi de la complexitat, davant de la incapacitat dels diferents corrents de coneixement de convergir en algun punt. Val més tenir diferents explicacions de la realitat que no pas no tenir-ne cap.

El cas que tenim entre mans –comprendre la globalització per arribar a albirar sobre quins valors pot ser governada– implica, doncs, haver-nos-les amb un fenomen que, pel seu abast, certament el podem entendre, però ho hem de fer necessàriament des de les diferents disciplines que en donen compte. Aquest és el propòsit, alhora ambiciós i humil, que intentem desenvolupar en les pàgines que segueixen. Ambiciós perquè ens obliga a trencar les barreres arbitràries del llenguatge monolític, el trompe-l’oeil de les disciplines acadèmiques. I humil perquè tot just ens permet captar una visió global de la complexitat, allà on convergeixen les diferents branques del coneixement. Recórrer a una aproximació multidisciplinària, però, no vol dir necessàriament assolir una visió esqueixada i parcial, fruit de la superposició d’elements o de veritats inconnexes.