Ramón Muntaner - L'expedició dels catalans a Orient

I quan va haver resolt, tan ponderadament, tot això, se’n va anar a veure el senyor rei, es va apartar amb ell en una habitació i li va explicar tot el que havia rumiat. Quan li ho va haver dit tot, va fer:

—Senyor, he pensat que, si ho voleu i m’ajudeu, jo us trauré a vós, a tots els que us han servit i a mi mateix, d’una situació compromesa.

El senyor rei li va respondre que n’estava encantat i que li n’estava molt agraït, però li pregava que ho fes de manera que ell no en sortís malparat i que fos en benefici de tots aquells que l’havien servit. I encara va afegir-hi que estava preparat per donar-li l’ajut que requerís.

—Doncs, senyor —va respondre fra Roger—, amb el vostre permís, enviaré dos cavallers amb una galera ben equipada a l’emperador de Constantinoble, i li faré saber que estic disposat a anar amb ell amb tanta companyia a peu i a cavall com vulgui, tant de catalans com d’aragonesos, perquè ens doni sostre i sou. Sé que ell en té necessitat, d’aquest ajut, perquè els turcs li han pres més terra de la que es pot caminar en trenta dies. I de ben poca gent es refiaria tant com dels catalans i els aragonesos, i, encara més, dels que han fet aquesta guerra contra el rei Carles.

I el senyor li va respondre:

—Fra Roger, en tot això vós hi teniu més experiència que no pas jo, però em sembla que teniu raó en tot el que dieu. Per tant, poseu fil a l’agulla tal com cregueu convenient, que, respecte a la manera de dur-ho a terme, jo no hi tinc res a dir.

Dit això, fra Roger va besar la mà al senyor rei i se’n tornà cap al seu allotjament, on va passar tot lo dia disposant aquests afers. I, mentrestant, el senyor rei i els altres es dedicaven a la festa, a l’esbarjo i al lleure.

L’endemà va fer aparellar una galera, i va buscar dos cavallers de confiança i els va informar de tot allò que havia planificat. Els va ordenar, encara, que, de totes passades, miressin d’aconseguir-li un casament amb la neboda de l’emperador, això és, la filla de l’emperador de Latzaura o Bulgària. Els va dir també que miressin de fer-lo megaduc de l’imperi i, finalment, que l’emperador pagués, a tot l’exèrcit que ell aportaria, quatre mesos per avançat, a raó de quatre unces al mes per soldat de cavalleria i una unça al mes per soldat d’infanteria, i que els mantingués aquell sou tant de temps com s’hi volguessin estar, i que poguessin obtenir la paga a Malvasia. Tot això ho va deixar per escrit en un document que incloïa no sols el que s’acaba de dir, sinó també el que s’havia de fer. És per això que ho sé, car jo mateix vaig intervenir en la redacció del document en qüestió. I els va donar plena autoritat com a procuradors perquè poguessin disposar el que calgués en nom seu, matrimoni o el que fos. Aquests cavallers eren d’allò més savis i competents, i, un cop entesa la seva missió, amb unes poques indicacions ja n’hi hagué prou; però, així i tot, la paperassa es va redactar en l’ordre degut. Llavors, quan van ser convidats a marxar, van dir adéu a fra Roger i se’n van anar a trobar l’emperador.

Quan van haver abandonat Messina, fra Roger, que ja tenia la cosa per feta —perquè ell ja tenia gran anomenada a la cort de l’emperador des del temps que governava la nau El Falcó de l’orde del Temple, que havia fet molts favors a les naus de l’emperador a la Mediterrània oriental, i parlava un grec força fluid, i ara encara gaudia de més renom tant a Romania com arreu del món per l’ajuda que havia dispensat de manera tan generosa al rei Frederic de Sicília—, va procurar de reclutar el seu propi exèrcit. I, de resultes d’això, Berenguer d’Entença, amb qui havia fet jurament de fraternitat, va prometre que el seguiria, igual que Ferran Eiximenis d’Arenós, Ferran d’Aunés, Corberan d’Alet, Martí de Logran, Pere d’Eròs i Bernat de Rocafort, i encara molts altres cavallers catalans i aragonesos, i ben bé quatre mil nobles almogàvers que, des del temps del senyor rei Pere fins aquell dia, havien fet la guerra a Sicília. De manera que en va quedar molt content. I, mentrestant, atenia els seus en tot allò que necessitaven i no els feia passar mica d’estretor.

I la galera va fer tanta via que, al cap de poc temps, ja era a Constantinoble, on trobà l’emperador Andrònic i el seu fill gran, el príncep Miquel. I, quan l’emperador va estar al cas del que li havien de dir, va mostrar-se la mar de content i alegre, i va rebre molt bé els missatgers. Al capdavall, tot va tenir lloc tal com havia disposat fra Roger: l’emperador va voler que es casés amb la seva neboda, filla de l’emperador de Latzaura, per la qual cosa un dels cavallers la va esposar en nom de fra Roger. I, tot seguit, va voler que tot l’exèrcit que fra Roger havia dut amb ell quedés a sou de l’emperador, a raó de quatre unces mensuals per cavall armat i dues per cavall només encuirat d’armes defensives, una unça per soldat de peu, quatre unces per capità de vaixell, una unça per nauxer, vint tarins per ballester, vint-i-cinc tarins per mariner proer, i va establir encara que se’ls havia de pagar cada quatre mesos. I, sempre que algun volgués tornar-se’n a occident, que passés comptes amb l’administració i que fos remunerat, i que tot seguit pogués marxar amb una paga de dos mesos per torna. I va ordenar que fra Roger fos megaduc de tot l’imperi. Això de megaduc és una mena de grau que vol dir el mateix que gran príncep, és a dir, senyor de tots els soldats; està per sobre del grau d’almirall, i qui el posseeix governa totes les illes de Romania i totes les fortaleses del litoral. L’emperador va enviar el privilegi d’aquest megaducat a fra Roger amb segell d’or, firmat per ell i els seus fills, i li va trametre encara el ceptre del megaducat, l’estendard i el barret. I és que tots els títols de Romania tenen un barret especial, i ningú no gosaria portar el barret que no toca. Finalment, també va concedir que rebessin la paga i tot el que els calgués així que arribessin a Malvasia.

D’aquesta manera, joiosos i satisfets, els missatgers se’n van tornar a Sicília amb plenes garanties, i es van trobar fra Roger a Licata i van explicar-li tot allò que havien fet i van fer-li a mans els privilegis i els altres atributs del megaducat: el ceptre, l’estendard, el barret i el segell. Fra Roger va rebre els missatgers amb una gran joia i alegria, i va acceptar el megaducat. Per la qual cosa, a partir d’ara durà el títol de megaduc.

Quan el megaduc va haver rebut tot el que havia de rebre, va anar a visitar el senyor rei Frederic, que s’esqueia a Palerm amb la senyora reina, i li va dir tot el que havia succeït. El rei en va quedar ben content i, de seguida, va manar que donessin al megaduc deu galeres de les drassanes i dues barques lleugeres, i va fer que les hi reparessin i posessin a punt. El megaduc ja en tenia vuit, o sigui que, tot plegat, feia divuit galeres i dues barques. Tot seguit, va noliejar tres vaixells grans, unes quantes naus de transport i altres embarcacions. Llavors va anunciar arreu que tothom que el volgués acompanyar havia d’anar a Messina. I el senyor rei va ajudar tothom amb tanta moneda com va poder: a cada un dels que marxessin amb el megaduc, ja fos home, dona o nen, català o aragonès, li va donar un quintar de bescuit i deu peces de formatge. I també un bacó de cansalada per cada quatre persones, juntament amb alls i cebes.

D’aquesta manera, es van embarcar tots, amb les seves dones i fills, molt alegres i satisfets del senyor rei, que mai fins llavors no havien tingut un senyor que es mostrés tan generosament amb ells. Tant més pel fet que sabien que el rei no tenia tresor, i que de totes aquelles guerres en sortia amb uns recursos ben insuficients. També van embarcar-se els nobles i els cavallers, i els cavallers i els soldats de cavall van tenir doble ració de tot.