Ramón Muntaner - L'expedició dels catalans a Orient

Però Berenguer d’Entença no es va poder enrolar, en aquesta ocasió. Tampoc no ho pogué fer Bernat de Rocafort, que tenia dos castells a Calàbria que no volgué lliurar, quan va arribar la pau, fins que no se li pagués tot el que se li devia, tant a ell com a les seves tropes, i és per això que no va voler embarcar-se. En canvi, sí que es van embarcar Ferran Eiximenis d’Arenós, Ferran d’Aunés, Corberan d’Alet, Pere d’Eròs i Martí de Logran, com també molts altres cavallers, capitans i almogàvers. Un cop tots embarcats, entre galeres, naus, embarcacions lleugeres i tarides es comptaven trenta-sis veles. I hi havia també mil cinc-cents homes de cavall registrats, perfectament equipats excepte el cavall. I hi havia, encara, uns quatre mil almogàvers i un miler ben bo de mariners contractats, això sense comptar els remers de galera i els mariners que ja formaven part de l’esquadró. Tots aquests homes eren catalans i aragonesos, i la major part d’ells duien les dones, mullers o amistançades, i els fills.

Llavors es van acomiadar del senyor rei i, amb condicions favorables, van salpar de Messina, amb gran joia i satisfacció. I Déu els va donar un temps de tanta bonança que, al cap de poc, ja van arribar a Malvasia. I aquí se’ls van fer molts honors i se’ls va proveir de moltes coses. Un cop aquí, van rebre una ordre de l’emperador per anar de dret cap a Constantinoble. I així ho van complir: van deixar Malvasia per navegar cap a Constantinoble.

Quan van haver arribat a Constantinoble, l’emperador i el seu fill els van rebre amb gran goig i alegria, com també tota la gent de l’imperi. Però als genovesos, en canvi, no els va fer mica de gràcia: veien ben clar que, si els nouvinguts s’hi estaven gaire, ells perdrien els privilegis i la influència de què gaudien a l’imperi, perquè ara l’emperador no gosava fer res sinó el que ells volien, i en endavant no els apreciaria gens. Què us diré? El megaduc va prendre per esposa la neboda de l’emperador, una de les donzelles més belles i sàvies del món, i tan jove que només comptava setze anys. El casori es va celebrar amb gran joia i satisfacció, i es van pagar quatre mesades a tothom.

Però, mentre es feia tanta festa, els genovesos, per la seva supèrbia, van provocar una disputa amb els catalans que va desencadenar una brega aferrissada. Un home malvat que es deia Rosso de Finar va aferrar la bandera genovesa i tots ells van arribar des de Pera fins davant el palau de Blaquerna. I els nostres almogàvers i homes de mar van sortir amb un tal braó a plantar-los cara que ni el megaduc, ni els nobles ni els cavallers no van poder retenir-los. Van sortir amb un penó reial, acompanyats d’uns trenta escuders amb cavallers guarnits. I quan ja eren a tocar els uns dels altres, els trenta escuders van disposar-se a atacar i van envestir allà on hi havia plantada la bandera genovesa. Van abatre aquell Rosso de Finar i els almogàvers es van abraonar damunt d’ells. Què us diré? Doncs que aquí mateix va morir aquest Rosso de Finar juntament amb més de tres mil genovesos. L’emperador s’ho mirava tot des del seu palau, i xalava de valent. Estava tan alegre que va anunciar a tothom:

—Finalment, els genovesos han trobat algú que els abaixarà els fums! I amb molta raó, perquè els genovesos tenen la vergonya d’haver provocat els catalans!

Quan la bandera genovesa va ser a terra, i en Rosso i altres homes destacats ja eren morts, els almogàvers, tot matant els seus enemics, volien anar a saquejar Pera, una ciutat poblada per genovesos, on tenien tots els seus tresors i mercaderies. Però, tan bon punt l’emperador va veure que anaven a saquejar aquesta ciutat, va cridar el megaduc i li va dir:

—Fill, aneu a aquesta vostra gent i feu-los tornar, que, si saquegen Pera, l’imperi s’haurà acabat. I és que els genovesos posseeixen moltes de les nostres riqueses, com també de les dels barons i de la resta de gent del nostre imperi.

El megaduc va muntar immediatament al cavall, amb la maça a la mà, i, seguit pels nobles i cavallers que l’havien acompanyat, es va encaminar cap al contingent dels almogàvers, que estaven a punt de saquejar la ciutat de Pera, i els féu tornar. D’aquesta manera, l’emperador va quedar content i ple de joia.

L’endemà es va cuidar de donar-los una altra paga i els va alertar que estiguessin a punt per anar als Dardanels i atacar els turcs, que hi havien pres a l’emperador més territori del que es podria fer en un mes de viatge, un territori ple de ciutats pròsperes, de viles i castells que havien estat conquerits pels turcs i constrets a pagar-los tribut. I una cosa encara més dolorosa: si un turc es volia casar amb la filla de l’home més eminent d’alguna d’aquelles ciutats o viles o d’algun d’aquells castells que havien estat sotmesos, llavors el pare, la mare o els parents de la noia la hi havien de donar per esposa. I si en naixia un fill, el feien turc i el feien circumcidar, de manera que esdevenia sarraí. Però si era nena, llavors podia abraçar la religió que volgués. Ja podeu afigurar-vos quin dolor i quina tortura havien de sofrir, per a gran ultratge de tota la cristiandat! I podeu entendre, doncs, si n’era, de necessari, per a la nostra gent, fer cap allà! I és que, ben mirat, els turcs havien conquerit tanta terra que els seus exèrcits arribaven fins a les envistes de Constantinoble —entremig no hi havia sinó un braç de mar que no feia ni dues milles d’amplària—, i allí treien les espases i amenaçaven l’emperador. I ell, l’emperador, ho podia veure tot. Amb la qual cosa podeu comprendre amb quina angoixa devia viure: que si els turcs haguessin trobat la manera de passar aquell braç de mar, haurien conquerit Constantinoble.

Текст предоставлен ООО «ЛитРес».

Прочитайте эту книгу целиком, купив полную легальную версию на ЛитРес.

Безопасно оплатить книгу можно банковской картой Visa, MasterCard, Maestro, со счета мобильного телефона, с платежного терминала, в салоне МТС или Связной, через PayPal, WebMoney, Яндекс.Деньги, QIWI Кошелек, бонусными картами или другим удобным Вам способом.