Richard Matheson - Quins somnis vindran

Vaig avançar cap a ella. «Ginger, va —vaig dir—. Ja em coneixes».

—S’està acostant a vostè, senyora Nielsen —va dir el Perry.

—Per favor, pot...? —va començar ella, però tot d’una se li va trencar la veu; es va sobresaltar en el moment que la Ginger es va alçar de terra i va sortir corrents de l’habitació.

—Té por d’ell —va explicar el Perry—. No entén el que està passant, ja ho veieu.

—Mare? —va dir el Richard aprofitant que ella callava. El coneixia tan bé, aquell silenci tossut! Em va venir un somriure, tot i la poca inclinació de l’Ann a creure en la meva presència.

—Et somriu —va dir el Perry—. Sembla que entén que sigui incapaç de creure que és aquí.

L’expressió de l’Ann es va tornar tensa altre cop.

—Segur que per a vostè és obvi que m’agradaria creure-ho —va dir—. Però no puc... —Va tallar en sec i, fent un esforç, agafà aire—. Vostè... realment el veu? —va fer.

«Sí, Ann, sí; em veu», li vaig dir.

—Acaba de dir: «sí, Ann, sí» —li va explicar el Perry—. El puc veure, tal com el vaig descriure al cementiri. Evidentment, no es veu tan sòlid com nosaltres. Però és molt real. No trec informació del seu cervell. Ni tan sols ho puc fer, això.

* * *

L’Ann es va tapar els ulls ben fort amb la mà esquerra.

—M’agradaria poder-ho creure —va dir, desvalguda.

—Intenta-ho, mare —va dir el Richard.

«Ann, si us plau» —vaig fer jo.

—Ja sé que costa acceptar-ho —va dir el Perry—. Però jo he conviscut amb això tota la vida, de manera que per mi és natural. Ja veia ànimes errants quan no alçava un pam de terra.

De sobte el vaig trobar enutjós. Ànimes errants? Allò em feia semblar una espècie de monstre.

—Perdó —em va dir el Perry, somrient.

—Què ha passat? —va preguntar el Richard, i l’Ann es va treure la mà de la cara, encuriosida, per poder mirar el Perry.

—Ha arrufat les celles —va dir el Perry, encara somrient—. Dec haver dit alguna cosa que no li ha agradat.

El Richard va tornar a mirar l’Ann.

—Mare, què hi dius? —va fer ell.

Ella va sospirar.

—Que no ho sé.

—Quin mal pot fer?

—Quin mal? —ella li va clavar la mirada, incrèdula—. Donar-me l’esperança que el teu pare encara existeix? Ja saps el que significava per a mi.

—Senyora Nielsen... —va encetar el Perry.

—No crec en la vida després de la mort —el va interrompre l’Ann—. Crec que, quan ens morim, ens morim i s’ha acabat. I ara vostè vol que...

—S’equivoca, senyora Nielsen —va dir el Perry. M’estava donant la raó, però m’ofenia el seu to autosuficient—. El seu marit està dret davant seu. Com seria possible si no hi hagués vida després de la mort?

—Doncs jo no el veig —va respondre l’Ann—. I no m’ho creuré només perquè vostè ho digui.

—Mare, al Perry l’han posat a prova a la universitat de Los Angeles —va dir Richard—. Li han fet un munt de tests.

—Richard, no estem parlant de tests universitaris. Estem parlant del pare! L’home que estimàvem!

—Encara amb més raó! —va rebatre el Richard.

—No —va fer que no amb el cap—. No em puc abandonar a creure-ho. Si m’ho cregués i en acabat descobrís que no és veritat, em moriria. Em mataria.

«Oh, no», vaig pensar, ple d’angoixa. Una vegada més, em sepultava la sensació de quedar exhaust. No sé si va ser a causa de l’esforç de voler tant sí com no que l’Ann cregués que era allà o de la seva pena infinita; ni idea. Només sabia que havia de descansar un altre cop. Tot allò que tenia davant dels ulls començava a difuminar-se.

—Mare, i si ho intentes? —va fer el Richard—. No vols ni provar-ho? El Perry diu que és possible que veiem el pare si...

«Ann, he de reposar una mica», vaig dir. Ja sabia que no em sentia, però ho vaig dir igualment.

—Ara li està parlant, senyora Nielsen —li va dir el Perry—. Ara s’inclina sobre seu.

Vaig intentar fer-li un petó als cabells.

—Ho ha notat, això? —va preguntar el Perry.

—No —va dir ella, tensa.

—Acaba de fer-li un petó als cabells —li va explicar.

Va agafar aire i es va posar a plorar suaument. El Richard es va acostar a ella de seguida. Assegut al braç de la cadira, la va estirar i va abraçar-la.

—Ja està, mare —va mussitar. Va girar la vista severament cap al Perry—. Ho havia de dir, això? —va preguntar-li.

El Perry es va encongir d’espatlles.

—Jo només he dit el que feia, això és tot, ho sento.

Cada vegada em sentia més esgotat. Volia quedar-me, posar-me davant del Perry i que em llegís els llavis. Però no tenia prou forces. Un cop més, m’aclaparava aquella sensació com una llosa i em vaig apartar d’ells. Havia de descansar.

—Voleu saber què fa ara? —va preguntar el Perry.

Tenia to d’enuig.

—Què? —el Richard acariciava els cabells de l’Ann, semblava empipat.

—Està entrant a l’habitació del moble bar. Comença a esvair-se. Deu estar perdent força.

—El pot tornar a cridar? —va preguntar el Richard.

No vaig poder sentir res més. No sé com vaig arribar al dormitori; no em queda clara la transició. Només recordo que, mentre m’estirava, vaig pensar: «Per què em canso tant si no tinc un cos físic?».

* * *

Vaig obrir els ulls. Tot estava fosc i tranquil. Hi havia alguna cosa que m’atreia i m’empenyia a llevar-me.

A l’instant vaig adonar-me que em trobava molt diferent d’abans. Feia una estona, em sentia feixuc. Ara estava radiant. Gairebé surava per l’habitació i travessava la porta.

Sentia la veu del Perry a la sala d’estar. Mentre recorria el passadís, em preguntava què devia dir. L’Ann havia donat el seu consentiment a la sessió? Esperava que sí. Tot el que volia era saber que tenia algun consol.

Vaig travessar una cambra i la sala del moble bar.

Però tot d’una em vaig quedar glaçat, mirant amb horror cap a la sala d’estar.

Cap a mi mateix.

No vaig saber com reaccionar. Aquella visió em va deixar paralitzat. Sabia que jo era allà on era. I tanmateix també em trobava a la sala d’estar. Vestit amb la mateixa roba, idèntica. La meva cara, el meu cos... Era jo, sens dubte.

Com podia ser?

Aleshores em vaig adonar que jo no era en aquell cos. Tan sols el veia. Sense treure-li els ulls de sobre, m’hi vaig acostar. La meva figura semblava ben bé un cos. No tenia cap expressió a la cara. Hauria pogut ser una figura meva treta d’un museu de cera. Excepte que es movia a poc a poc com un autòmat que s’està quedant sense corda.

Vaig desviar la mirada per inspeccionar la sala d’estar. Hi havia l’Ann, el Richard, l’Ian i la Marie; el Perry parlava amb la figura. El veien tots? M’ho vaig preguntar, marejat. Era una visió espantosa.

—On ets? —preguntava el Perry.

Vaig observar aquella forma cadavèrica. Els seus llavis van tremolar lleument. Quan va parlar, la seva veu no era la meva, sinó un murmuri buit i sense vida, que deia: «Més enllà».

El Perry ho va traslladar a la meva família. Es va adreçar de nou a la figura.

—Pots descriure on ets?

La figura no deia res. Va canviar el pes d’un peu a l’altre, parpellejava lentament. Per fi va parlar. «Fred», va dir.

—Diu que fa fred —els va explicar el Perry.

—Vostè ha dit que el podríem veure —va dir la Marie amb una veu contreta.

Vaig mirar l’Ann. Estava asseguda al sofà entre l’Ian i la Marie, amb el cos que semblava esfondrat. Tenia la cara pàl·lida com una màscara, no parava de mirar-se les mans.

—Si us plau, fes-te visible per a tothom —va dir el Perry a la figura. Fins i tot en aquelles circumstàncies tenia un to capriciós.