Richard Matheson - Quins somnis vindran

La figura va sacsejar el cap. Va respondre: «No».

No sé com me’n vaig adonar, però ho vaig fer. Aquella figura no parlava per si mateixa. Simplement repetia com un lloro tot allò que la ment del Perry imaginava per a ell. No era jo de cap manera. Era un titella que ell havia construït amb el poder de la seva voluntat.

Em vaig precipitar enfadat cap al Perry i em vaig plantar davant seu, li vaig tapar la visió de la figura. «Para ara mateix», li vaig dir.

—Per què no et manifestes tu mateix? —va preguntar.

Em vaig quedar mirant-lo fixament. Ara ja no em veia. Mirava a través meu, de la meva efígie com de cera. De la mateixa manera que m’havien travessat els ulls de l’Ann.

Vaig estirar la mà i vaig intentar engrapar-lo per l’espatlla. «Què has fet?», vaig preguntar.

Ell ja no s’adonava de la meva presència. Va continuar parlant amb la figura, i jo em vaig girar cap a l’Ann. Ara s’inclinava cap endavant, tremolant, repenjant la cara entre les mans, els ulls embruixats, mirant sense veure-hi. «Oh, Déu meu —vaig pensar ple d’angoixa—. Ara ja no ho sabrà mai».

La figura havia contestat amb la seva veu sense flama. Me’l vaig quedar mirant; allò em revoltava.

—Estàs content allà on ets? —va preguntar el Perry.

La figura va respondre: «Content».

—Tens algun missatge per a la teva dona? —va preguntar el Perry.

«Sigues feliç», va murmurar la figura.

—Diu que sigui feliç —va dir el Perry a l’Ann.

Fent un so confús, l’Ann es va aixecar com va poder i va sortir corrents de l’habitació.

—Mare! —l’Ian es va precipitar darrere seu.

—No trenqueu el cercle! —va gemegar el Perry.

La Marie es va alçar encesa de ràbia.

—Trencar el cercle? Tros d’imbè...!

Va córrer darrere l’Ian.

Vaig mirar la figura que hi havia al mig de la sala d’estar com un maniquí esvaït. Tenia els ulls de catatònic. «Maleït», vaig fer, baixet. Vaig acostar-m’hi, decidit.

Quan el vaig agafar, vaig notar ben bé la seva carn; vaig quedar ben parat, em va fer fàstic. Allò era mort, fred.

Però en el moment que em va aferrar els braços i em va estrènyer amb les mans gelades, es va apoderar de mi una sensació de repugnància. Vaig xisclar, atabalat, i vaig començar a barallar-m’hi. Lluitava contra el meu propi cadàver, Robert, tenia la meva cara morta a pocs centímetres, els meus ulls morts em miraven. «Ves-te’n! —cridava jo—. Fot el camp —repetia estúpidament—. Maleït siguis!». Horroritzat, amb l’estómac regirat de nàusea, em vaig alliberar de la seva aferrada glacial.

—Alerta que cau! —va avisar el Perry. De sobte, es va tirar enrere sobre el coixí de la cadira on va quedar assegut—. Se n’ha anat —va dir fluixet.

En efecte. En el moment d’alliberar-me de la figura, aquesta havia començat a inclinar-se cap a mi fins que finalment, davant dels meus ulls, es va dissoldre a l’aire.

—Alguna cosa l’ha empentat —va dir el Perry.

—Per l’amor de Déu, Perry. —Al Richard li tremolava la veu.

—Em podeu portar un got d’aigua? —va fer el Perry.

—Havies dit que el veuríem —va dir el Richard.

—Un got d’aigua, Richard —va repetir el Perry.

El vaig observar de prop mentre el Richard s’aixecava i anava a la cuina. Què li passava? Com podia haver començat tan bé i després fer-ho tan malament?

Em vaig girar cap a la cuina en sentir el borbolleig del bidó d’aigua. I com era que el Richard havia conegut el Perry, per començar?, em preguntava. Ja em feia el càrrec que només volia ajudar, però ara les coses estaven pitjor que mai.

Aleshores em vaig asseure al costat del Perry. «Escolta’m», vaig dir. No es va bellugar gens, estava encorbat, feia mala cara. Vaig estirar la mà i li vaig tocar el braç, però no va reaccionar de cap manera.

«Perry, què et passa?», vaig demanar. Ell es va regirar una mica, incòmode. Em va venir una idea: vaig repetir la pregunta amb el pensament.

Ell va arrufar les celles. «Aparta’t de mi —va xiuxiuejar—. S’ha acabat».

«Acabat?». Si l’hagués pogut estrangular, ho hauria fet. «I la meva dona? S’ha acabat per a ella?». Em vaig recordar que havia de repetir les mateixes paraules per dins.

«S’ha acabat —va dir serrant les dents—. Exacte».

Havia començat a pensar un altre missatge, però així que anava a dir-l’hi, em vaig aturar. S’havia tancat, havia aïllat la seva atenció en una closca de voluntat.

Vaig fer una ullada tot al voltant; el Richard tornava i allargava un got d’aigua al Perry. El Perry se’l va beure d’un sol glop llarg, i en acabat va sospirar.

—Ho sento —va dir—. No sé què ha passat.

El Richard li va llançar una mirada lúgubre.

—Què passa amb la meva mare? —va preguntar.

—Podem tornar-ho a intentar —li va contestar el Perry—. Estic segur que...

El Richard el va tallar en sec, enfadat.

—No ho tornarà a intentar mai més —va dir—. Tant és el que li diguis ara. No et creurà.

Em vaig aixecar i em vaig allunyar d’ells. Havia de marxar; havia de fer-ho de cop, això em quedava clar. Allà ja no hi pintava res. Em va caure al damunt aquesta idea:

«D’ara endavant, la meva presència no compta».

Vaig intentar allunyar-me de la casa, tirar endavant; cap on fos, anar a un lloc qualsevol. No obstant això, tot i que la pesantor havia desaparegut, tot i que em sentia incommensurablement més fort, encara no era capaç d’alliberar-me del tot. No hi havia manera de marxar: la desesperació de l’Ann em tenia collat. M’havia de quedar.

En el moment precís de pensar aquestes coses, em vaig tornar a trobar a casa. La sala estava buida. Havia passat temps. No et sabria dir quant; això de mesurar el temps estava fora de les meves capacitats.

Vaig entrar on hi havia la llar. La Ginger estava estirada al sofà davant del foc. Em vaig asseure al seu costat. Ni tan sols va fer cap gest. Vaig intentar acariciar-li el cap, sense èxit. Dormia ben profundament. S’havia trencat el contacte i no sabia com.

Amb un sospir de derrota, vaig posar-me dempeus i em vaig dirigir al dormitori. La porta estava oberta, m’hi vaig ficar.

L’Ann estava estirada al llit, el Richard seia al seu costat.

—Mare, per què no admets almenys la possibilitat que fos el pare? —li preguntava ell—. El Perry jura que era allà.

—No en parlem més —va dir ella.

Em vaig adonar que havia tornat a plorar, tenia els ulls vermells i la carn del voltant inflada.

—És tan impossible? —va preguntar el Richard.

—És que no m’ho crec, Richard —va respondre ella—. I ja està. —Però quan va veure la cara que feia, va afegir—: El Perry pot tenir certs poders; no dic pas que no. Però no m’ha convençut que hi hagi res després de la mort. Sé que no hi ha res, Richard. Sé que el teu pare ja no és aquí i que hem de...

No va poder acabar, se li va trencar la veu amb un sanglot.

—Si us plau, no en parlem més —va fer, baixet.

—Perdona, mare. —El Richard va abaixar el cap—. Jo només volia ajudar.

L’Ann li va agafar la mà dreta i la va alçar; hi va fer un petó suau, l’hi va amanyagar amb la galta.

—Ja ho sé —va xiuxiuejar—. Ha estat molt dolç de part teva, però... —Se li va extraviar la veu i va tancar els ulls—... està mort, Richard. —Va concloure al cap d’un moment—. Ja no hi és. I no hi podem fer res.

«Ann, soc aquí!», vaig queixar-me jo. Vaig mirar tot al voltant amb ràbia, em sentia infeliç. No podia fer res per què ho sabés? Vaig intentar arreplegar objectes de l’escriptori. Em vaig concentrar en una capseta, la volia moure amb la força de voluntat. Al cap d’una bona estona, va fer un petit sotrac, però aleshores ja estava esgotat de l’esforç.