Richard Matheson - Quins somnis vindran

Christopher Nielsen, 1927–1974. Em vaig quedar com encantat davant d’aquella placa, m’havia impactat massa per reaccionar. Vagament, recordava que algú havia vingut a dir-me alguna cosa; m’havia intentat convèncer que jo era mort. Havia estat un somni? Era un somni, tot plegat? Vaig fer que no amb el cap. Per alguna raó que no em cabia a la ment, la idea que tot fos un somni era inadmissible. Cosa que volia dir que era mort.

Mort.

Com una revelació tan anorreadora em podia deixar tan increïblement apàtic? M’hauria hagut de posar a xisclar de terror. En lloc d’això, l’única cosa que feia era badar mirant fixament aquella placa, el meu nom, l’any del meu naixement i el de la meva defunció.

A poc a poc, dins meu va començar a congriar-se una obsessió. Jo era allà sota? Jo? El meu cos? I de sobte posseïa el poder de demostrar-ho tot i sortir de dubtes. Podia anar cap ensota, veure el meu cadàver. La memòria feia pampallugues. Pots mirar a dintre si ho intentes. On les havia sentit, aquestes paraules? Podia mirar a dintre de què?

Em vaig il·luminar de sobte. Podia baixar i mirar a dins del taüt. Podia mirar i comprovar que era mort. Vaig notar que el cos se m’esmunyia cap endavant, cap avall.

—Mare?

Vaig girar la vista, estupefacte. El Richard s’acostava amb un home jove i prim, de cabells foscos.

—Mare, aquest és el Perry —va dir—. És de qui t’havia parlat.

Em vaig quedar mirant aquell jove amb incredulitat.

Ell m’observava.

—El teu pare és aquí, Richard —va dir calmosament—. Està assegut vora la placa amb el seu nom.

Em va costar posar-me dret. «Tu em veus?», vaig preguntar-li. Estava molt sorprès de les seves paraules, del fet que enfoqués la vista directament en mi.

—Diu alguna cosa, però no ho distingeixo —va dir el Perry.

Vaig mirar l’Ann, em tornava a venir l’ànsia. Em podria comunicar amb ella, fer-li saber que encara existia.

Ella tenia la vista posada en el jove, amb una expressió greu. «Ann, creu-te’l —li vaig dir—. Creu-te’l».

—Ara torna a parlar —li va dir el Perry—. Aquesta vegada a vostè, senyora Nielsen.

L’Ann es va estremir i va mirar el Richard, va dir el seu nom, suplicant.

—Mare —el Richard semblava incòmode i ferm alhora—. Si el Perry diu que el pare és aquí, jo me’l crec. Ja t’he explicat de quina manera...

«Ann, soc aquí!», vaig gemegar.

—Me’n faig el càrrec, senyora Nielsen. —El Perry va interrompre el Richard—. Confiï en la meva paraula. El veig just al seu costat. Porta una camisa de color blau fosc de màniga curta, pantalons de quadres blaus i sabates Wallaby. És alt i ros i cepat. Té els ulls verds i la mira amb ànsia. Estic segur que vol que cregui que és aquí de debò.

«Ann, si us plau —vaig dir. Vaig tornar a mirar el Perry—. Escolta’m —vaig pregar-li—. Vull que em sentis».

—Torna a parlar —va dir el Perry—. Crec que diu: «a prop meu», o alguna cosa així.

Vaig gemegar i vaig girar-me cap a l’Ann una altra vegada. Feia esforços per no plorar, però no se’n sortia. Es mossegava el llavi, respirava amb dificultat, entretalladament.

—Si us plau, pareu —va dir baixet.

—Mare, ell només intenta ajudar —li va dir el Richard.

—Pareu.

L’Ann es va aixecar com va poder i va marxar.

«Ann, no te’n vagis», suplicava jo.

El Richard anava a córrer darrere seu, però el Perry el va aturar.

—Deixa que es faci a la idea —li va dir.

Aleshores el Richard va mirar tot al voltant, inquiet.

—És aquí? —va preguntar—. El pare?

I jo no sabia què fer. Per una banda, volia estar amb l’Ann. Però com podia deixar l’única persona que em podia veure?

El Perry havia posat les mans a les espatlles del Richard i l’havia fet girar de cara a mi.

—El tens a davant —li va dir—. A un metre de distància.

—Déu meu! —al Richard li sortia una veu prima i tremolosa.

«Richard», vaig dir jo. Vaig fer un pas endavant i vaig intentar prendre’l pels braços.

—El tens a tocar, està intentant abraçar-te —li va explicar el Perry.

El Richard estava tot pàl·lid.

—I per què no el puc veure? —va preguntar.

—Potser podràs si convences ta mare de fer una sessió.

Tot i l’emoció que em provocaven les paraules del Perry, ja no em podia quedar més amb ell; havia d’anar amb l’Ann. La seva veu es va fondre de seguida darrere meu tan bon punt vaig començar a buscar-la.

—Ara se’n va darrere de ta mare —va dir—. Deu voler...

I ja no el vaig sentir més. Seguia l’Ann ple d’angoixa, intentant atrapar-la. Fos el que fos una sessió —una mena de reunió?— l’Ann s’hi havia d’avenir. Jo no havia cregut mai en aquestes coses, ni tan sols hi havia pensat. Hi pensava ara. El Perry m’havia vist, m’havia vist de veritat. La idea que, amb la seva ajuda, l’Ann i els nens també em poguessin veure, potser fins i tot sentir-me, m’omplia de goig. Desapareixeria el dol!

Però de sobte vaig quedar desolat. Em va venir un gemec. Una boira tornava a espessir-se i m’impedia veure l’Ann. Vaig intentar posar-me a córrer, però cada vegada em costava més fer qualsevol gest. «L’he d’atrapar!», pensava. «Ann, espera’m! —vaig cridar—. No em deixis!».

«No paris», semblava que em digués una veu a dins del cap. Jo no l’escoltava, continuava endavant, cada cop més lent, més lent, com si tornés a moure’m pel fons d’aquell pantà fangós. Em va començar a fallar l’atenció. «Si us plau! —vaig pensar—. Hi ha d’haver alguna manera de fer que l’Ann em pugui veure i consolar-la, fer-li saber que encara existeixo».

Anava pujant la pendent que va a casa nostra. El vent bellugava els pebrers bords, a banda i banda del carrer. Vaig intentar ensumar, però res. Damunt del cap, el cel estava ben negre. «Plourà», vaig pensar. Em preguntava què hi feia, allà.

La porta principal, quan vaig entrar, no em va semblar pas més sòlida que l’aire. Ara ja sabia, per tant, per què havia vingut.

L’Ann, el Richard i el Perry estaven asseguts a la sala. «L’Ian deu ser a l’escola —vaig pensar—, i la Marie a Pasadena, a l’Acadèmia. La Ginger estava estirada als peus de l’Ann. Quan vaig entrar a la sala, va aixecar el cap tot de sobte i se’m va quedar mirant fixament, tirant les orelles enrere. Aquesta vegada no va fer cap soroll. El Perry, que estava assegut al sofà, al costat del Richard, es va girar i em va descobrir.

—Ha tornat —va dir.

L’Ann i el Richard es van tombar automàticament cap a mi, però ja sabia que no em podien veure.

—Està com sempre? —va preguntar el Richard amb ànsia.

—Tal com estava al cementiri —va contestar el Perry—. Porta la mateixa roba que la nit de l’accident, no?

El Richard va assentir.

—Sí —va mirar l’Ann; jo no li treia els ulls del damunt—. Mare? —va fer aleshores—, pots...

Ella el va tallar.

—No, Richard —va dir calmadament però amb fermesa.

—Però el pare anava vestit així la nit de l’accident —va insistir el Richard—. Com pot saber-ho, el Perry, si...?

—Perquè nosaltres ho sabem, Richard —va tornar a interrompre l’Ann.

—Jo no ho sé per vostè, senyora Nielsen; cregui’m —li va dir el Perry—. El seu marit està dret aquí mateix. Fixi’s en la gossa. Ella el veu.

L’Ann va mirar la Ginger i s’estremí.

—Jo què sé —va xiuxiuejar.

Havia de fer que em veiés.

«Ginger?», vaig dir. Sempre, quan la cridava, remenava la cua. Aquesta vegada es va encongir, sense deixar de mirar-me fixament.