Richard Matheson - Quins somnis vindran

La vaig veure asseguda al banc de davant de tot, vestida de negre, amb el Richard a la dreta, la Marie i l’Ian a l’esquerra. Al costat del Richard, hi havia la Louise i el seu home. Tots anaven vestits de negre. Els veia millor a ells que a les altres persones de l’església, però també semblaven descolorits, com fantasmes. Encara sentia el plany, tot i que l’Ann estava en silenci. «Està plorant per dintre —se’m va acudir—; estem tan connectats que la sento». Vaig llançar-m’hi perquè parés.

Em vaig plantar davant seu. «Soc aquí», vaig dir-li.

Ella continuava mirant endavant com si jo no hagués dit res; com si no hi fos. Ningú no em va mirar. Els feia vergonya la meva presència i feien veure que no em veien? Vaig observar-me a mi mateix. Potser era per com anava vestit. Potser feia massa que anava vestit igual? Em sembla que sí, tot i que no n’estava segur.

Vaig mirar cap enrere. «D’acord», vaig dir. Em costava per parlar; tenia la llengua pastosa. «D’acord —vaig repetir lentament—. No vaig vestit correctament. I arribo tard. Però això no vol dir que...». Però la veu se’m va apagar perquè l’Ann no deixava de mirar endavant. Com si fos invisible. «Ann, si us plau», vaig dir.

No va reaccionar, ni parpellejar. Vaig estirar la mà per tocar-li l’espatlla.

Va fer un gest brusc, mirà enlaire, amb una expressió buida.

«Què passa?», vaig preguntar.

Els plors que tenia per dintre es van tallar de cop, va espolsar la mà esquerra i es tapà els ulls, intentant reprimir un gemec. Vaig notar un dolor somort al cap. «Què passa? —pensava—. Ann, què passa?», suplicava.

No contestava, i aleshores vaig mirar el Richard. Tenia la cara llisa, les llàgrimes li corrien galtes avall. «Richard, què està passant?», vaig fer. Però les meves paraules sonaven confuses, com si estigués borratxo.

Tampoc no va respondre, i vaig passar a l’Ian. «Voleu fer el favor?», vaig dir. Mirant-me’l, vaig notar una punyalada d’angoixa. Gemegava tranquil·lament, fregant-se les galtes tremolosament amb els dits tremolosos, intentant eixugar-se les llàgrimes que li queien dels ulls. «Per Déu, què està passant?», vaig pensar.

Tot d’una ho vaig veure clar. Evidentment. Era el somni; encara no s’havia acabat. Era a l’hospital, m’estaven operant... No, estava dormint al llit i somiava... El que fos!, m’il·luminava. El somni no s’havia acabat i ara era al meu propi funeral.

Havia d’allunyar-me d’allà; no suportava veure’ls plorant d’aquesta manera. «Quin somni més estúpid, l’odio!», vaig pensar. Quan s’acabaria?!

Em turmentava haver-me’n d’anar, però just en aquell moment, ben bé darrere meu, vaig sentir que l’Ann i els nens ploraven. Em va venir una necessitat desesperada de girar-me i consolar-los. Però de què serviria? En el meu somni, lamentaven la meva mort. Què en trauria de parlar si es pensaven que era mort?

Havia de trobar una altra solució; era l’única manera. El somni canviaria, com passa sempre. Vaig caminar cap a l’altar seguint el remoreig d’una veu. Vaig fixar-me en el capellà. Vaig trobar que seria divertit. «Pot ser entretingut», vaig dir-me. Fins i tot en un somni, quants homes tenen mai l’oportunitat d’escoltar el seu propi panegíric?

Vaig observar el seu contorn borrós i gris, darrere el púlpit. Sentia aquella veu buida, llunyana. «Espero que m’estigui donant un comiat de rei», vaig pensar amargament.

—Sí que ho fa —va dir una altra veu.

Em vaig girar. Aquell home altra vegada, el de l’hospital. Estrany que, de tots, fos el qui veia més clar.

—No has trobat el teu propi somni, ja ho veig —li vaig dir.

També era estrany que pogués parlar amb ell sense esforç.

—Chris, mira d’entendre-ho —em va dir—. Això no és un somni. És real. T’has mort.

—Em deixaràs en pau?

Vaig començar a apartar-me.

Una vegada més, els seus dits a la meva espatlla; sòlids, gairebé pessigant-me la carn. Estrany, també.

—Chris, que no ho veus? —va fer ell—. La teva dona i els fills vestits de negre? Una església? Un capellà que fa el comiat?

—És un somni molt convincent —vaig dir.

Ell va negar amb el cap.

—Deixa’m estar —li vaig dir, amenaçador—. Per què t’he d’escoltar?

M’engrapava fort, no podia deixar-me anar.

—Vine —va fer. Em conduí fins on hi havia un taüt sobre un suport—. El teu cos és aquí dintre —em va dir.

—De veritat? —vaig dir jo. Tenia un to fred. La tapa del taüt estava tancada. Com ho sabia, que jo era allà dins?

—Pots mirar a dintre si ho intentes —va respondre.

Sense esperar-m’ho, vaig començar a tremolar. Podia mirar dins el taüt només provant-ho. Però de sobte ho vaig tenir clar.

—No ho faré —li vaig dir. Em vaig desempallegar de la seva grapa i vaig apartar-me—. Això és un somni —vaig dir, mirant per sobre de l’espatlla—. Potser no ho pots entendre, però...

—Si és un somni —em va interrompre—, per què no intentes despertar-te?

M’hi vaig encarar.

—Molt bé, això és exactament el que faré —vaig dir—. Gràcies, és molt bona idea.

Vaig tancar els ulls. «Molt bé, ja l’has sentit —em vaig dir—. Desperta. T’ho ha dit ell, el que has de fer. Doncs fes-ho».

Vaig sentir que l’Ann plorava més fort. «No ploris», vaig dir. No ho podia suportar. Vaig intentar sortir d’allà, però el so em seguia. Vaig serrar les dents. «Això és un somni i ara mateix et despertaràs», em deia. Em despertaria de cop en qualsevol moment, agitat, tremolant. L’Ann pronunciaria el meu nom amb la seva simpatia estrellada, llavors m’abraçaria, m’acaronaria, em diria...

El plany era cada vegada més fort. Em vaig tapar les orelles amb les mans, fent força per no sentir-ho. «Desperta’t —vaig dir. I, decidit, vaig repetir—: Desperta’t!».

El meu esforç va aconseguir, de sobte, un silenci de premi. Havia pogut! Amb una descàrrega d’alegria, vaig obrir els ulls.

Jo estava al vestíbul principal de casa nostra. No ho entenia.

Tot seguit vaig tornar a veure boira, la vista se’m feia borrosa. I vaig començar a distingir formes de gent a la sala d’estar. Grises, imprecises. Estaven dretes o assegudes en petits grups, mussitant paraules que no m’arribaven.

Vaig entrar a la sala d’estar, vaig passar vora una colla de gent; no en veia cap amb prou claredat, no vaig reconèixer ningú. «Encara estic somiant», vaig pensar. M’hi aferrava.

Vaig esquitllar-me pel costat de la Louise i el Bob. No em van mirar. «No intentis parlar amb ells —vaig pensar—. Accepta el somni tal qual. Tira endavant». Vaig passar pel costat de la barra, avançant cap al saló.

El Richard era darrere de la barra, preparant begudes. Vaig sentir un pessic de ressentiment. En un moment com aquest es posa a beure? Però vaig espantar aquella idea de seguida. Un moment com quin? Vaig desafiar el meu cervell. Allò no era cap moment especial. Només era una festa depriment en un somni depriment —i tenebrós—.

No parava de donar ullades pertot arreu. El germà gran de l’Ann, el Bill, i la seva dona, Patricia. El seu pare i la seva madrastra; el seu germà petit, el Phil, la seva dona, Andrea. Vaig intentar somriure. «Bé —em vaig dir a mi mateix—, si hem de somiar, fem-ho bé, que no ens passi per alt ni un detall: ha baixat tota la família de l’Ann de San Francisco, ni més ni menys!». Però on era la meva família?, em preguntava. Segur que també podria somiar que havien vingut. En un somni, quina importància tenia que estiguessin cinc mil quilòmetres lluny?

Llavors se’m va ocórrer una altra cosa. Podia ser que hagués perdut el seny? Potser l’accident m’havia provocat lesions al cervell. Quina ocurrència! Vaig aferrar-m’hi. Danys cerebrals, imatges estranyes, distorsionades. No m’estan intervenint d’una operació senzilla, sinó que és complexa. Fins i tot mentre navegava entre tots aquells espectres que no em veien, els bisturís podien estar furgant el meu cervell i els cirurgians devien estar treballant per posar-me’l a to.