Richard Matheson - Quins somnis vindran

* * *

Tornava a estar conscient. El dolor era terrible. Sentia la meva respiració, un so horrible. Lent i lleu, amb sospirs esporàdics i líquids. Tenia els peus gelats. D’això, me’n recordo.

De mica en mica, vaig notar una habitació al meu voltant. I gent, també, em sembla. Alguna cosa m’impedia estar-ne segur. Els camlann. No, torna-hi. Lletra per lletra. E-l-s… c-a-l… calmants.

Vaig començar a sentir un murmuri. No vaig arribar a distingir les paraules. Per un moment, vaig veure una figura a prop meu. Tenia els ulls tancats però la veia. No et sabria dir si la figura era masculina o femenina, però sabia que em parlava. Com que podia sentir què em deia, va desaparèixer.

Va començar un altre dolor, aquest a dins del cap, que augmentava sense parar. Em va semblar que el sintonitzava com si fos una emissora de ràdio. No era el meu dolor, sinó el de l’Ann. Plorava, esfereïda. Perquè jo estava ferit. Tenia por per mi. Sentia la seva angoixa. Patia terriblement. Vaig intentar allunyar les ombres però no vaig poder. Vaig intentar dir el seu nom, sense èxit. No ploris, vaig pensar. Tot anirà bé. No tinguis por. T’estimo, Ann. On ets?

Al moment, em vaig trobar a casa. Era diumenge al vespre. Estàvem tots junts a la sala d’estar i rèiem. L’Ann era al meu costat, i l’Ian a l’altra banda. Després hi havia el Richard i la Marie, a l’altra punta del sofà. Jo tenia el braç al voltant de l’Ann, ella es deixava abraçar tendrament. El seu cos desprenia escalfor i li vaig fer un petó a la galta. Ens vam somriure. Era una tarda de diumenge, pacífica, idíl·lica, estàvem tots junts.

Vaig notar que començava a sortir de la foscor. Estava estirat en un llit. El dolor va tornar de nou, a tot arreu. Mai no havia conegut un dolor com aquell. Sabia que me n’anava. Sí, la paraula és anar-se’n.

Aleshores vaig sentir un soroll horripilant. Un borbolleig a la gola. Vaig pregar perquè l’Ann i els nens no estiguessin a la vora i ho poguessin sentir. S’espantarien. Vaig demanar a Déu que no els deixés sentir aquell soroll horrible, que els protegís d’aquest soroll horrible.

Vaig pensar-ho tot d’una: «Chris, t’estàs morint». Em vaig esforçar per respirar, però els líquids de la tràquea no deixaven passar l’aire. Em sentia espès i lent, atrapat en la densitat.

Hi havia algú vora el llit. La figura d’abans. «No lluitis, Chris», em va dir. Em va fer enfadar que em digués allò. Fos qui fos, volia que em morís. M’hi vaig resistir. No se m’endurien. Ann! Vaig cridar-la per dins. Agafa’m! No em deixis anar!

Tot i així, vaig caure. El meu cos està massa trencat, vaig pensar de sobte, amb por. Vaig notar fins a quin punt estava dèbil. Tot seguit, una sensació estranya. Pessigolles. És molt estrany, ja ho sé. Sona ridícul. Però això va ser tot. Per tot el cos.

Un altre canvi. Ja no estava estirat en un llit, sinó en un bressol. Notava com es gronxava endavant i endarrere, endavant i endarrere. A poc a poc, ho vaig començar a entendre. No estava en cap bressol i el llit estava quiet. Era el meu cos el que es balancejava endavant i enrere. Sentia uns sorollets minúsculs, crepitants, a dins meu. La mena de sorollets que se senten quan s’abaixa una bandera lentament. Ara sentia menys dolor. El dolor s’esvaïa.

Esporuguit, em vaig esforçar per tornar a sentir dolor. Va reaparèixer en pocs segons, pitjor que mai. Vaig aferrar-m’hi agonitzant. Volia dir que estava viu. No se m’endurien. Ann! El meu cervell implorava, suplicant. «No em deixis!».

No va servir de res. Vaig notar que la vida se m’escapava, sentia de nou aquells sorollets, ara molt més forts, com s’anaven trencant centenars de fils minúsculs. No tenia sentit del gust ni de l’olfacte. Vaig perdre tota la sensibilitat dels dits de les mans i dels peus. Se’m van adormir les cames. Lluitava per recobrar la sensibilitat, però res. Se m’escampava per dins una mena de fred, des de l’estómac, pel pit. Tot d’una s’aturava i s’aplegava com si fos gel al voltant del cor. Vaig adonar-me que el cor em bategava a poc a poc, a poc a poc, com el timbal d’un seguici funerari.

Tot de sobte vaig saber què passava a l’habitació del costat. Vaig veure una dona gran estirada, amb filets de cabells grisos sobre el coixí. La pell i les mans grogues com les potes dels ocells; càncer d’estómac. Hi havia algú assegut al seu costat, parlant suaument. La filla. No ho vull veure, això, vaig decidir.

A l’instant vaig deixar aquella habitació i vaig tornar a trobar-me a la meva. El dolor gairebé havia desaparegut del tot. No el vaig poder recuperar per més intents que vaig fer. Vaig sentir un brunzit, sí, un brunzit. Els fils no paraven de trencar-se. Notava com si les puntes de cada fil trencat es cargolessin.

La cosa freda es tornava a moure. Va avançar fins al centre del meu cap. La resta del cos, la tenia insensible. «Si us plau!». Vaig demanar ajuda. Però no tenia veu; tenia la llengua paralitzada. Vaig notar que tot el meu ésser s’escolava cap endins, se m’acumulava al cap. Les bembanes es contreien. No, una altra vegada. M-e-m-b-ranes. Sí. Tot jo m’empenyia i m’arrossegava cap al centre.

Vaig començar a sortir per una obertura del cap. Un brunzit, un dring, alguna cosa que corria molt de pressa com un torrent a través d’un congost. Vaig notar que començava a enlairar-me. Ara era una bombolla, suspesa a mig aire. Em va semblar que, sobre meu, hi veia un túnel fosc i sense fi. Vaig girar-me cap avall i em vaig quedar parat de veure el meu cos estirat al llit. Tot embenat, immòbil. Alimentat a través de tubs de plàstic. Jo hi estava connectat per un cordó d’argent brillant. Un cordó prim que m’unia al meu cos per la part superior del cap. «El cordó de plata —vaig pensar— Déu meu, el cordó de plata». Sabia que allò era el que mantenia viu el meu cos. El que va ser repugnant va ser llavors, quan les cames i els braços van començar a sacsejar-se. Gairebé ja ni respirava. Tenia una mirada d’agonia. De nou, vaig fer l’esforç de tornar a baixar i unir-me al meu cos. «No, no me n’aniré!». Sentia els crits del meu propi cervell. «Ann, ajuda’m! Si us plau! Hem d’estar junts!».

Em vaig obligar a baixar i em vaig quedar mirant fixament la meva cara. Tenia els llavis morats, tenia suor per tota la pell, com si fos rosada del matí. Vaig veure com se’m començaven a inflar les venes del coll. Tots els músculs s’estremien. Vaig intentar tornar a dins amb totes les meves forces. «Ann! —vaig pensar—. Si us plau, crida’m perquè em pugui quedar amb tu!».

Va passar un miracle. El cos se’m va omplir de vida, un bon color se m’escampava per la pell, tenia una mirada de pau a la cara. Vaig donar gràcies a Déu. L’Ann i els nens no m’haurien de veure d’aquella manera. Em pensava que tornaria.

De cap manera. Vaig veure el meu cos en un sac de molts colors, contornejat pel cordó d’argent. Vaig notar que em deixava anar, un esclafit com si s’hagués trencat una goma gegant, i començava a enlairar-me.

Tot seguit una regressió. Sí, això mateix. Una regressió, com a les pel·lícules però molt més ràpid. Ho has llegit i sentit moltes vegades: «Tota la vida li va passar per davant». Robert, és cert. Tan de pressa que no ho vaig seguir, i a més a més al revés. Els dies abans de l’accident, de nou a la vida dels nens, el casament amb l’Ann, la meva carrera d’escriptor. La universitat, la Segona Guerra Mundial, el batxillerat, l’institut, la meva infantesa i els primers mesos. 1974-1927, cada segon de tots aquests anys. Cada moviment, pensament i emoció; cada paraula. Ho vaig veure tot. Un vessament d’imatges confuses.

Em vaig asseure bruscament al llit, rient. Només havia estat un somni! Em sentia molt despert, tenia tots els sentits amplificats. «És increïble —vaig pensar— que real que pot arribar a semblar un somni».