Richard Matheson - Quins somnis vindran

Richard Matheson

Traducció de Cesc Martínez

Col·lecció dirigida per:

Jordi Casals, Daniel Genís, i Jacob Suarez

Títol original: What Dreams May Come

Primera edició: setembre 2021

© 1978 by Richard Matheson

© de la traducció: Cesc Martínez

© de la present edició: Laertes S.L. de Ediciones, 2021

www.laertes.es

Dibuix de la coberta: Albert Monteys

Correcció: Enric Bassegoda

ISBN: 978-84-18292-48-4

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública i transformació d’aquesta obra només pot ser realitzada amb l’autorització dels titulars de la propietat intel·lectual, amb les excepcions previstes per la llei. Dirigeixi’s a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos, «www.cedro.org») si necessita fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra.

A la meva dona, amb agraïment i amor, per afegir la dolça mesura de la seva ànima a la meva existència.

Una introducció a una novel·la, gairebé sense excepcions, no cal. Aquesta és la meva desena novel·la publicada i no se m’havia ocorregut mai la idea d’escriure un pròleg per a cap de les nou anteriors.

Tanmateix, en aquesta, sento que convé fer-hi un breu preàmbul. Com que el tema és la vida després de la mort, trobo imprescindible que sàpigues, abans de llegir aquest conte, que només hi ha un aspecte que és de ficció: els personatges i les relacions entre ells.

Amb molt poques excepcions, tots els altres detalls provenen exclusivament de la investigació.

Per aquest motiu, al final de la novel·la, hi he afegit la llista dels llibres que he consultat durant aquesta investigació. Veuràs que n’hi ha molts i que són molt diversos. Això no obstant, malgrat aquesta ampla varietat tant pel que fa als autors com a les èpoques de publicació, hi ha una uniformitat de contingut persistent i inapel·lable.

Evidentment, caldria que te’ls llegissis tots per descobrir-ho per tu mateix. T’encoratjo a fer-ho. Ho trobaràs una experiència il·luminadora, extraordinària.

Richard Matheson

Calabasas, Califòrnia

Agost del 1977

... quins somnis

acompanyaran

el son etern,

un cop alliberats

d’aquesta pell mortal,

és el que ens frena...

Hamlet,

Acte III, escena 1.

El manuscrit que estàs a punt de llegir em va arribar a les mans de la manera següent:

El vespre del 17 de febrer del 1976, va sonar el timbre de casa i la meva dona va anar a obrir. Al cap d’un moment, va tornar al dormitori on miràvem la televisió i va dir que hi havia una dona que em volia veure. Em vaig aixecar i vaig anar al rebedor. La porta estava oberta i vaig veure una dona alta de cinquanta anys, dreta, al porxo. Anava ben vestida i duia a les mans un sobre voluminós.

—Vostè és en Robert Nielsen? —preguntà.

Li vaig dir que sí i em va allargar el sobre.

—Doncs això és per a vostè —va dir.

Me’l vaig mirar amb desconfiança i vaig preguntar què era.

—Un missatge del seu germà —va respondre.

Em vaig posar a la defensiva.

—No, escolti... —vaig fer jo.

—El seu germà Chris m’ha dictat aquest manuscrit —digué.

Aquelles paraules em van fer enfadar.

—No sé qui és vostè —li vaig dir—, però el meu germà va morir fa un any, cosa que ja deu saber, si mínimament el coneixia.

La dona va sospirar.

—Ja ho sé, senyor Nielsen —va dir ella, cansada—. Soc vident. El seu germà m’ha donat aquest material des de... —Es va aturar quan vaig començar a tancar la porta i tot seguit va afegir—: Senyor Nielsen, si us plau.

El seu prec tenia un to urgent tan autèntic que me la vaig quedar mirant sorprès.

—He passat sis mesos esgotadors transcrivint aquest manuscrit —em va dir—. No ho vaig triar jo, que ja tinc els meus propis problemes. Però el seu germà no m’hauria deixat tranquil·la si no hagués apuntat cada paraula del seu missatge i no li hagués promès fidelment que l’hi portaria —la seva veu va prendre un to desesperat—. Agafi-ho, si us plau, i torni’m la pau.

Havent dit això, em va posar el sobre a les mans, va girar en rodó i va arrencar a córrer pel caminet fins a la vorera. Em vaig quedar mirant-la. Va pujar al cotxe i va marxar ràpidament.

Mai més no l’he tornada a veure ni n’he sabut res. Ni tan sols sé el seu nom.

* * *

M’he llegit el manuscrit tres vegades i m’agradaria saber què n’he de fer.

No soc religiós, però, com a tothom, m’agradaria creure que la mort és alguna cosa més que oblit. Així i tot, crec que és difícil, per no dir impossible, acceptar aquesta història al peu de la lletra. Continuo pensant que no és res més que això: una història.

És cert, els fets hi són. Fets sobre el meu germà i la seva família que aquella dona no podia saber de cap manera —tret que acceptem la premissa que hagués passat mesos investigant intensament, i pagant, per esbrinar tot allò i poder escriure el manuscrit—. Però, en aquest cas, per a què? Què en trauria, de fer una cosa així?

Tal com jo ho veig, les preguntes sobre aquest llibre són diverses. No les enumeraré, sinó que deixaré que sigui el lector qui es faci les seves.

D’una sola cosa estic segur. Si aquest manuscrit és cert, millor que cadascú faci examen de consciència de la seva vida.

Atentament,

Robert Nielsen

Islip, Nova York.

Gener del 1978

«Comencem pel començament» és la frase. Però jo no puc. Començo pel final. El final de la meva vida a la Terra. Us ho explico tal com va passar i el que va venir després.

Només un apunt, sobre el text. Has llegit el meu escrit, Robert. Aquest canal pot resultar estrany. La raó és que estic limitat per la meva transcriptora. Els meus pensaments han de viatjar a través d’ella. No puc fer-ho d’una altra manera. No tot el gra passarà pel garbell. Entén-me si et sembla que simplifico massa. Sobretot al principi.

Tots dos fem el que podem.

* * *

Gràcies a Déu, aquella nit anava sol. Normalment, l’Ian venia amb mi, al cine. Dos cops per setmana, per la meva feina, ja saps com era. Aquella nit no va venir. Havia de sortir en una obra de teatre de l’escola. Ho repeteixo: gràcies a Déu.

Vaig anar a un cine que hi ha a prop d’un centre comercial. El nom no arriba clar. Un de gran que havien dividit en dos. Pregunta’l a l’Ian, el nom.

Eren més de les onze quan en vaig sortir. Vaig pujar al cotxe i vaig agafar direcció al camp de golf. El petit, el de nens. Hi ha una paraula que no arriba clara. D’acord. Lletra per lletra. A poc a poc. M-i-n... i-g... o-l-f. Entesos. Ja ho tenim.

Hi havia trànsit. Carrer? No, més ample. A-vi... ngu… d-a? No exactament, però més o menys. Vaig pensar que hi havia una estrena i vaig parar a una vora. Havia de parar, un cotxe se m’acostava molt de pressa. Tenia espai de sobres per passar pel costat, però no. Em va envestir per l’esquerra del parafang del davant i vaig acabar fent voltes.

Em va sacsejar però duia la cintura. Cintura no. Cin-tu-r-ó. No devia estar massa lesionat. Però va venir una furgoneta i va xocar amb el parafang del darrere del meu cotxe i em va empènyer fins a l’altra banda de la mitjana. Un camió venia en sentit contrari. Va envestir el meu cotxe pel mig. Vaig sentir com tot s’esmicolava, com el vidre es feia a miques. Em vaig donar un cop al cap i tot es va tornar de color negre. Per un segon, vaig creure que em veia a mi mateix inconscient, sagnant. Després va arribar la foscor.