Richard Matheson - Quins somnis vindran

«Déu meu». Vaig sortir de l’habitació amb pena i vaig enfilar pel passadís, però tot d’una, com si hagués tingut un rampell, vaig tornar enrere, cap a l’habitació de l’Ian. La porta estava tancada. Cap problema, com li agrada dir al Richard. La vaig travessar de seguida, però aleshores, per sorpresa, vaig entendre una cosa repulsiva: «Soc un fantasma». L’Ian estava assegut a l’escriptori fent els deures, tenia una expressió cavernosa. «Ian, tu em sents? —li vaig preguntar—. Tu i jo sempre hem estat molt propers».

Ell continuava fent els deures. Vaig intentar acariciar-li els cabells; en va, naturalment. Vaig grunyir, estava frustrat. Què havia de fer? Tampoc no em podia forçar a marxar. El dolor de l’Ann em retenia.

Estava atrapat.

Em vaig apartar de l’Ian i vaig sortir de la seva habitació. Un tros més endavant, al passadís, vaig passar per davant de la porta de l’habitació de la Marie, que també estava tancada. De sobte em vaig sentir fastigós. Travessar les portes em semblava una broma de molt mal gust.

La Marie estava asseguda davant de l’escriptori, estava escrivint una carta. Em vaig desplaçar cap allà i em vaig quedar a mirar-la. És una noia encantadora, Robert, alta i rossa i simpàtica. I amb molt talent, també; té una veu preciosa per cantar i molta presència escènica. Havia pencat molt a l’Acadèmia d’Art Dramàtic, volia fer carrera teatral. Jo sempre havia tingut plena confiança en el seu futur. És una professió difícil, però ella és tenaç. Sempre havia planejat facilitar-li alguns contactes quan hagués acabat d’estudiar. Ara ja no ho podré fer. Una cosa més a lamentar.

Al cap d’una estona, vaig mirar què escrivia.

No havíem estat mai gaire junts. Vull dir nosaltres dos sols, sobretot últimament. Culpa meva, no d’ell. Ell intentava quedar: un dia, un vespre. Ell i l’Ian passaven dies junts, jugaven a golf, anaven a futbol, al cine. Ell i el Richard passaven moltes estones plegats, sortien a prendre alguna cosa, xerraven durant hores, es coneixien. El Richard també vol escriure i el pare sempre el va ajudar i li va donar suport.

Jo només vaig sortir amb ell unes quantes vegades. Sempre perquè ho demanava jo: a veure una obra de teatre, al cine, a un concert. Abans d’entrar, sopàvem i xerràvem. Sempre va ser molt agradable, però no va ser suficient, ara me n’adono.

Tot i així, sempre em vaig sentir molt propera a ell, Wendy. Em va tractar sempre molt bé, va ser sempre tolerant i comprensiu. Es prenia les meves bromes la mar de bé, tenia un sentit de l’humor fantàstic. Sé que m’estimava. De vegades, m’abraçava i em deia, directament, que tenia molta fe en el meu futur. Jo li enviava notes en què li deia que era el «millor pare» del món i que l’estimava, però m’agradaria haver-l’hi dit en persona més vegades.

Només que ara el pogués veure... Digues-li: pare, gràcies per tot...

Va parar d’escriure i es va fregar les llàgrimes dels ulls, que degotaven sobre la carta.

—La faré malbé —va mussitar.

«Oh, Marie». Vaig posar-li una mà al cap. «Només que pogués notar-ho... —vaig pensar—. Si ella pogués sentir el meu tacte i adonar-se de com l’estimo...»

Es va posar a escriure una altra vegada.

Ho sento, he hagut de parar per eixugar-me els ulls. Potser ho hauré de fer unes quantes vegades abans no acabi aquesta carta.

Ara estic pensant en la mare. El pare significava tant per a ella...; i ella significava tant per a ell... Tenien una relació estupenda, Wendy. Em sembla que no te n’havia parlat mai. Estaven completament abocats l’un a l’altra. Excepte a nosaltres, semblava que no necessitessin ningú més que l’un a l’altra. No és que no quedessin amb altra gent. Agradaven i la gent tenia ganes de veure’ls, ja ho saps; eren molt bons amics dels teus pares. Però estar junts, per a ells, era el que tenia més valor de tot.

És curiós. He parlat amb molts nois i noies i gairebé tots tenen problemes per imaginar-se, fins i tot per arribar a concebre, els seus pares fent l’amor. Suposo que és un sentiment universal.

Jo no he tingut mai cap problema per imaginar-me’ls. Els vèiem moltes vegades junts, agafats, a la cuina, a la sala d’estar o a la seva habitació, a qualsevol lloc, sense parlar, com una parella de joves amants. De vegades es quedaven així fins i tot a la piscina. I sempre que s’asseien de costat (fos pel que fos, per xerrar, mirar la tele, qualsevol cosa), la mare es recolzava en el pare i ell li passava el braç per les espatlles perquè estigués més còmoda. Feien una parella tan dolça, Wendy! Era... Perdona, em tornen a venir les llàgrimes.

És una mica més tard. Una altra pausa per eixugar-me els ulls. Deia que era fàcil pensar en ells fent l’amor. Em semblava completament normal. Des que vaig ser prou gran per ser-ne conscient, és clar, recordo cada vegada que sentia la porta del seu dormitori tancant-se a poc a poc i escoltava el clic discret que feia el pany. A la Louise, el Richard i l’Ian no ho sé, però a mi això sempre em feia somriure.

Tampoc no et diré que no s’havien barallat mai. Eren persones autèntiques, vulnerables, i tots dos tenien un caràcter fort. El pare va ajudar molt la mare a treure el seu geni, sobretot després de la crisi que va tenir. Oh, Wendy, tants anys que li va fer costat perquè pogués sortir-se’n! Ell la va ajudar a alliberar la ira en lloc de guardar-se-la a dintre: li va demanar que, quan conduís, a falta de res més, cridés a ple pulmó. Ella li va fer cas i una vegada la Katie es va espantar tant que gairebé va tenir un atac de cor; estava al seient del darrere i la mare no es recordava que hi era quan es va posar a xisclar.

Tot i que es barallaven, les seves empipades no els van posar mai en contra l’un de l’altra. Sempre acabaven abraçant-se i fent-se petons, fent bromes i rient. Eren com nens, de vegades, Wendy. Hi havia moments en què jo semblava la mare.

I saps què? No ho he dit mai a ningú. Sé que el pare ens estimava i que la mare encara ens estima. Però sempre hi havia aquella “cosa” entre ells, aquella mena de relació especial inabastable. Una cosa preciosa. Una cosa que no es pot explicar. No dic que ho patíssim. Mai no ens han “deixat de banda”; no és això. No ens han privat mai de res, sempre ens han donat amor i suport en tot allò que hem intentat o volgut.

I tanmateix hi havia aquesta cosa estranya de la seva relació que durant tots aquests anys feia que es mantingués la unitat de dos en una família que era una unitat de tres, al principi, fins a sis. Potser no s’entén el que dic, però és així. No ho puc explicar. Només espero trobar això mateix quan em casi. Sigui el que sigui, espero que tu també ho trobis.

Una prova del que dic és que he començat aquesta carta parlant del pare, però he acabat parlant de la mare i el pare. Perquè m’és impossible parlar d’ell sense parlar també d’ella. Van junts. Aquest és el problema. És que no me la puc imaginar sense ell. És com si una cosa que estava sencera s’hagués partit pel mig i ara cap de les dues meitats estigués bé. Com si...

Vaig començar a adonar-me d’una cosa.

Durant més o menys un quart de pàgina, jo anava caçant les seves paraules abans que les escrivís.

De cop em va venir una idea.

«Marie —vaig pensar—. Escriu el que et dic. Escriu aquestes paraules: Ann, soc el Chris, encara existeixo».

Vaig clavar-li la mirada mentre anava repetint: «Ann, soc el Chris, encara existeixo». Una vegada i una altra, ho dirigia a la ment de la Marie mentre escrivia. «Escriu-ho», li deia. Repetia les paraules que volia que escrivís. «Escriu-ho». Repetia les paraules. «Escriu-ho». Repetia les paraules. «Escriu-ho». Repetia. «Escriu», repetia. Així una pila de vegades, i en acabat encara més i més. «Escriu: Ann, soc el Chris, encara existeixo».