Richard Matheson - Quins somnis vindran

Vaig quedar tan absort en allò que feia que, quan la Marie de cop i volta va fer un esbufec i va apartar la mà de la taula, vaig fer un bot. Com que es va quedar com atònita mirant el paper, jo també vaig abaixar la vista per mirar què hi deia.

Hi havia escrit: Annsccris encarexstexo.

«Ensenya-ho a la mare», li vaig dir, emocionat. Em vaig concentrar en aquestes paraules. «Ensenya-ho a la mare, Marie. Ara mateix». Seguit, seguit, repetidament.

La Marie es va aixecar i va sortir al passadís amb el paper a la mà. «Així, molt bé —vaig dir—. Això mateix», pensava.

Va recórrer tot el passadís i es va tombar davant la porta del dormitori. Allà es va aturar. Jo, que la seguia entusiasmat, també vaig parar. Què esperava?

Va mirar a dins, a l’Ann i el Richard. L’Ann encara li premia la mà amb la galta. Tenia els ulls tancats, semblava adormida.

«Porta’ls-ho», vaig dir a la Marie. Jo mateix em vaig estremir amb el so de la meva pròpia veu. «Porta’ls-ho —vaig fer mentalment—. Ensenya-ho a la mare i al Richard».

La Marie es va quedar immòbil, mirant el Richard i l’Ann amb expressió incerta. «Marie, vinga —vaig tornar a dir, tens una altra vegada—. Marie, porta’ls-ho —vaig pensar—. Que ho vegin».

Va girar cua. «Marie! —vaig implorar. Estava sobtat—. Porta’ls-ho!». Plorava per dins. Ella va dubtar un moment i va tornar cap al nostre dormitori. «Això mateix, sí, porta-l’hi a ella —vaig pensar—. Porta-ho, Marie. Ara».

Es va aturar.

«Marie —suplicava mentalment—, per l’amor de Déu, porta-ho a la teva mare». Tot de cop, va tombar cap a la seva habitació i se n’hi va anar corrents, passant a través meu. Vaig fer un remolí i vaig precipitar-me darrere seu. «Però què fas? —vaig gemegar—. Que no sents...?».

Em va fallar la veu quan vaig veure que arrugava el full de paper i el llençava a la paperera. «Marie!» —vaig exclamar. Em vaig quedar observant-la, horroritzat. Per què ho havia fet?

Però ja ho sabia, Robert; no era pas difícil d’entendre. Va pensar que el seu propi subconscient l’havia traïda. I no volia fer patir l’Ann més del que ja patia. Ho va fer per amor. Però va fer a miques la meva última esperança de comunicar a l’Ann que encara vivia.

Em vaig quedar paralitzat, una onada de dolor m’esclafava. «Déu meu, això per força ha de ser un somni! —vaig pensar, recuperant-me de sobte—. Això no pot ser real!».

Vaig parpellejar. Sota els peus, vaig veure la placa: Christopher Nielsen, 1927–1974. Com havia arribat allà? No t’ha passat mai que sents de sobte que “ja has arribat” a algun lloc amb el teu cotxe i t’has preguntat com és que has conduït fins allà sense adonar-te’n? Doncs en aquell moment vaig tenir aquesta mateixa sensació. Excepte que no sabia què hi feia.

Hi vaig caure bastant de seguida. La meva ment havia cridat: «Això no pot ser real!». Però aquella mateixa ment sabia que hi havia una manera d’esbrinar-ho del cert. Ja ho havia començat una vegada, ara me’n recordava; el primer cop hi havia una cosa que em va retenir. Aquest cop no. Només hi havia una manera de saber si això era un somni o realitat. Vaig començar a colgar-me sota terra. No era més barrera que les portes. Em vaig submergir en l’obscuritat. «L’única manera d’estar-ne segur», continuava pensant. Vaig veure el taüt just a sota. «Com m’hi veuré a les fosques?», em vaig preguntar. Però no vaig amoïnar-m’hi. Només m’importava una cosa; descobrir la veritat. Em vaig ficar a dins del taüt.

El meu crit de terror va ressonar i va tornar a ressonar per tots els racons de la tomba. Vaig observar el meu cos amb repugnància, petrificat. Havia començat a descompondre’s. Tenia la cara tensa, semblava una màscara, glaçada, fent una ganyota grotesca. La pell s’estava podrint, Robert. Vaig veure... No, deixem-ho estar. No té cap sentit que et faci venir nàusees com les que em van venir a mi.

Vaig tancar els ulls i, sense parar de xisclar, me’n vaig anar ben lluny. Un fred va arremolinar-se al meu voltant, la humitat se m’enganxava. Vaig obrir els ulls, vaig mirar en totes direccions. Un altre cop la boira, aquell cúmul de boira grisa del qual no em podia escapar.

Vaig arrencar a córrer. En algun moment sortiria de la boira. Però com més corria, més espessa era. Em vaig girar i em vaig posar a córrer en direcció contrària, però no va servir de res. Cada cop era més densa, independentment del camí que agafés. No hi veia més enllà de pocs centímetres. Em vaig posar a plorar. Podia quedar-me errant per aquesta boira per sempre! Tot d’una, vaig cridar: «Ajudeu-me! Si us plau!».

Una figura va sortir de la bromada i s’acostava cap a mi; tornava a ser aquell home. Em vaig sentir com si em trobés un conegut, tot i que la seva cara m’era desconeguda. Vaig córrer cap a ell i li vaig aferrar el braç. «On soc?», vaig preguntar.

«En un lloc de la teva imaginació», va respondre.

«No t’entenc!».

«La teva ment t’ha portat aquí —va dir—. La teva ment et fa romandre aquí».

«I m’hi he de quedar per sempre?».

«En absolut —em va dir—. Pots trencar el vincle en qualsevol moment».

«Com?».

«Concentrant-te en allò que hi ha a fora d’aquest lloc».

Anava a fer una altra pregunta quan vaig notar, una vegada més, el dolor que sentia l’Ann. No la podia deixar sola. No podia.

«Estàs marxant un altre cop», va fer l’home amb to d’avís.

«És que no puc deixar-la», li vaig respondre.

«Ho has de fer, Chris —va dir—. O tires endavant o et quedaràs com ara».

«És que no puc deixar-la», vaig repetir.

Vaig parpellejar i vaig mirar a dreta i esquerra. L’home ja no hi era. Havia desaparegut tan de pressa que vaig arribar a pensar que m’ho havia inventat.

Inert i desvalgut, em vaig enfonsar en la terra freda i humida. Pobre Ann, pensava. Ara hauria de començar una nova vida. Tots els nostres plans s’havien esfumat. Els llocs que volíem visitar, tots els nostres projectes emocionants. Havíem d’escriure una obra de teatre junts, combinant els seus intensos records del passat i la seva perspicàcia amb el meu ofici. Pensàvem comprar-nos un tros de bosc en algun lloc perquè ella pogués fer fotos de natura mentre jo ho escriuria tot plegat. I també comprar-nos una autocaravana i passar un any recorrent el país, coneixent-ne els detalls. Viatjar per fi a llocs dels quals sempre havíem parlat però que no havíem vist mai. I estar junts, gaudir de la vida i de la companyia de l’altre.

Ara tot s’havia acabat. S’havia quedat sola; jo havia fallat. Hauria hagut de viure. M’havien matat per culpa meva. Havia sigut un idiota, no havia parat atenció. I ara estava sola. No em mereixia el seu amor. Havia deixat perdre molts moments de la vida que hauríem pogut passar junts. I ara llençava a les escombraries la resta del nostre temps.

L’havia traït.

Com més hi pensava, més abatut estava. Per què no havia de tenir raó, ella, en allò que pensava?, vaig pensar amargament. Era millor que la mort fos un final, un cessament. Qualsevol cosa era preferible a això. Em sentia sense gota d’esperança, buit per la desesperació. La vida després de la mort no tenia cap sentit. Per què continuar així? Tot era banal i inútil.

No sé quant temps vaig passar així, pensant aquelles coses. Semblava una eternitat, Robert, jo sol, abandonat enmig d’una boira espaordidora, enganxifosa, enfonsat en un dolor abjecte.

Només després de molt, molt temps, vaig començar a matisar els meus pensaments. Només després de molt i molt temps vaig recordar allò que m’havia dit aquell home: que podia sortir d’aquest lloc concentrant-me en allò que hi havia més enllà. Però, què hi havia més enllà?