Alexandre Ripoll Frau - Escrit en Plom

És l’any 218 abans de la nostra era: una aldea enfonsada al cor de les muntanyes de la Contestania tracta de sobreviure al món iber, un món radicalment diferent al que han aconseguit crear en aquell xicotet oasi. A Itu, l’opressió es una tara social quasi eradicada, contra la que lluitaran per preservar la seua essència com a poble.

Les protagonistes d’aquesta història també s’hauran d’enfron-tar als seus terrors i al dolor implacable de la impotència en un món en guerra que engolix tot al seu voltant. Una guerra imperialista entre les dues «civilitzacions» mes poderoses de la Mediterrània, que ambicionen els territoris «bàrbars». Al mateix temps, en un viatge pel que hui son les terres valencianes, Ede i Turann perseguixen el coneixement per rescatar-se de l’oblit.

Escrit en Plom

© 2021, Alexandre Ripoll

© 2021, La Equilibrista

info@laequilibrista.es

www.laequilibrista.es

ISBN edició ebook: 978-84-18212-98-7

ISBN edició paper: 978-84-18212-97-0

Primera edició: 2021

Disseny i maquetació: La Equilibrista

Queda prohibida la reproducció total o parcial de qualsevol part d’aquest llibre inclòs el disseny de coberta, així com el seu emmagatzematge, transmissió o tractament per cap mitjà, sigui electrònic, mecànic, químic, òptic, de gravació o de fotocòpia sense el permís previ per escrit de: NOCTIVORA, S.L.

1

2

3

4

5

6

7

8

9

10

11

12

13

14

15

16

17

18

19

20

21

22

23

24

Epíleg

Nota històrica

Agraïments

L’autor

A Vicent Frau Serra

—Podem ajudar-te… —Culxa havia parlat amb un murmuri, però caminava darrere d’Ede, a poca distància, i Ede tenia bona oïda; sa mare la tenia i la seua avia també. Era una qualitat molt apreciada entre les caçadores, per això la seua amiga Indíbil li havia dit que vinguera amb elles de caça, deia que escoltar els sorolls del bosc era el mes important per atrapar els conills, ja que la majoria de les vegades no els veies, i sentir el refrec de les potes sobre les fulles seques o el llom entre els arbustos era la clau. S’havia deixat convèncer, però ara, tornant cap a casa, sabia que això no era del tot veritat, la vista i sobretot la punteria, eren igual o més importants. No havia atrapat ni una sola peça. Així i tot, dos llebres li penjaven del cinturó, perquè en la seua aldea no existia la meritocràcia, no importava qui ho havia fet ni si ho havia fet millor que l’altra persona, o almenys s’intentava que no importara, i és que, al final, com a tots els pobles, tot se sap. Així que la càrrega l’havien repartida entre els cinturons de totes.

—Confia en mi… —Aquesta vegada Culxa es tallà a mitja frase amb un soroll quasi imperceptible, com quan se’t talla la respiració durant un segon per un cop al pit. Però ningú l’havia colpejat. Ede no tenia ni idea d’allò que estava parlant amb Cerdube, però havia d’estar parlant amb Cerdube, no hi havia ningú més caminant darrere. Culxa no rebia resposta per part d’ella, o almenys Ede no la sentia, però podia imaginar la cara que posaria al ser increpada d’aquella manera. Els ulls de Cerdube podien arrancar-te les parpelles i triturar-te les dents només amb una mirada. Era una dona dura. Inflexible. Si els seus ulls podien arribar a ser tan agressius, els seus braços encara més. I no per ser especialment gran, ja que tenia una estatura mitja, no especialment ampla. Era caçadora i, pel que havia vist Ede, prou bona, això li requeria agilitat. Tenia una musculatura definida, no espectacular, però potent, sana. Bíceps i avantbraços per tensar l’arc, esquena per carregar pes, cames per córrer per la muntanya com una cabra salvatge. No era dona de moltes paraules, però era respectada per tothom.

Quina ajuda tan íntima podia necessitar de Culxa? Que ella sabera, ni tan sols eren especialment amigues.

—Mira, Ede! Oronetes! Ja ve el bon temps! —Indíbil la va treure de les seues cavil·lacions sobre la conversa que tenia lloc al seu darrere. La seua amiga quasi trotava com una xiqueta pel sender, amb les dos trenes que li recollien els cabells rebotant-li als muscles, i la faldilla de la túnica de lli, curta, ondulant-se al seu pas, subjectada per la cintura amb un ample cinturó.

—Si tu ho dius, seran oronetes —contestà amb un somriure Ede, atès que no tenia ni la més remota idea de pardals. Ella solia treballar al camp, sabia podar oliveres, ametllers, pomeres, fer cavallons, sembrar llentilles…, no sabia res ni de pardals, ni de disparar amb arc, ni de ficar-se a barlovent per a que els animals no les oloraren, o era sotavent?

Indíbil era la seua millor amiga, era la persona més alegre que havia conegut. Tenia un somriure difícil d’arrancar que et pujava la moral en qualsevol situació. Coneixia cada pam i cada ésser viu de les muntanyes que conformaven la vall de la seua aldea, i també part de les que s’estenien cap al sud-oest. Cap al sud-est i cap al nord-oest no solien anar, a no ser que la presa escapara en eixa direcció, senzillament per respecte, ja que allí hi havia valls amb altres poblacions que s’alimentaven d’aquelles terres. Cap a l’est i el nord-est no anaven sota cap concepte, no tenien bones relacions amb qui allí habitava. En acabar la vall de la seua aldea, en aquella direcció, la terra s’aplanava fins la mar.

L’expedició de caça descendia per una senda cap a la base plana de la vall, creuada de part a part per un riu que portava aigua en època de pluges i s’assecava a l’estiu. Enmig de la planícia, envoltada a la cara nord pel riu i enfilada a una xicoteta lloma, hi havia l’aldea.

Les oronetes sobrevolaven, en la mateixa direcció que elles, a la seua dreta, un xicotet barranc que baixava de les muntanyes mes altes, fins unir-se al riu, arrastrant un fil d’aigua que trencava en relaxants cascades. Entre el barranc i la senda que trepitjaven descendien per la vessant de la muntanya bancals d’oliveres cultivades per la gent de l’aldea. Un grup d’homes escampaven fem entre els arbres.

La primavera entrava a la vall amb una explosió de colors, els cirers estaven en plena floració amb una blancor rosàcia que cremava els ulls i emplenava els pulmons de frescor. El romer, la lavanda i el timonet endolcien l’aire amb infinitat de fragàncies. Les roselles i les margarites delimitaven la senda amb diversos colors cridaners. Era la millor època de l’any, malgrat marcar l’inici del treball més dur sota el sol, els cultius de primavera, els més productius i variats. L’incessant lluita contra l’herba competidora dels seus aliments.

ITU. La seua aldea. L’aldea de totes. On es repartia i compartia tot. El lema era: «Treballar menys, treballar totes. Produir el necessari, redistribuir-ho tot». Ede estimava amb bogeria aquella aldea. Els seus orígens es perdien en la memòria dels seus antecessors vius. Es calculava que almenys uns cent hiverns tenia, ja que les seves àvies recordaven que les seves àvies ja vivien allí. Potser, fins i tot, més estacions, ja que algunes de les àvies vives creien recordar històries contades per les seves àvies sobre les seves àvies, que ja vivien allí, però no estaven segures, potser aquelles històries eren d’una altra aldea. En qualsevol cas, la majoria de gent no li donava importància a aquesta qüestió. Turann i Ede sí que pensaven que era una llàstima oblidar el passat.