Alexandre Ripoll Frau - Escrit en Plom

No pensaren en el mapa durant aquells dies, però unes dues llunes després de l’atac, Turann el desplegà sobre una de les taules de «La de totes». El tornaren a recórrer amb els dits, el tornaren a analitzar i tornaren a especular sobre els estranys símbols anomenats «escriptura» que hi havia pintats. Algun dia viatjarien fora de la vall per a esbrinar què significava allò. Segurament, en un poble més gran, amb una fluïdesa comercial més extensa, seria més fàcil trobar algú que els ho explicara. I va ser en aquell moment, quan començaven a somiar de nou, que realment iniciaren la cicatrització de les ferides.

Un altre tema, en el que també pensà molt en les seues llargues passejades solitàries, va ser en els guerrers forasters que van morir aquell dia. La quantitat de vides retallades que hi va haver… La quantitat de famílies que no sabrien mai on romandria enterrat el seu fill, germà, cosí, net… «El fi no justifica els mitjans», digué Imilce. Però, matar en defensa pròpia no estava justificat? Què havien de fer? Deixar-se assassinar i saquejar? No era un «o nosaltres o ells»? Però no era «matar» intolerable a Itu? Unes vides mereixien ser viscudes i altres no? On estava la línia? No era gens fàcil donar respostes rotundes a aquestes preguntes, ja que no totes les situacions eren iguals, ni totes les persones pensaven de la mateixa manera ni estaven en el mateix moment vital. Però el que estava clar es que hi havia que posar unes línies sobre les que treballar, les quals havien de ser susceptibles de traspassar-se en cas de ser necessari, això sí, sense convertir-ho en norma; i, sobretot, que totes les persones tinguérem igual possibilitat de creuar-les o no creuar-les amb les mateixes conseqüències socials.

El dinar d’aquell dia va ser magnífic, s’havien arreplegat moltíssims caragols i les mans que feinejaren a la cuina van estar esplèndides. Es va bromejar, es va riure, es va cantar…, es va gaudir. Feia massa que no es respirava tanta alegria junta al poble. Tot i això, no va ser un banquet com els d’abans, no estava tothom, no es va riure tant ni cantar tantes cançons. Va ser positiu, però hi havia massa preocupacions i angoixes per a desinhibir-se totalment.

Què haguera passat si s’hagueren vist obligades a enfrontar-se cos a cos amb els guerrers? Estarien allí dinant en aquells moments? O estarien totes mortes i l’aldea reduïda a cendra? Què prop havien estat de l’extinció. De veritat serien capaces d’enfrontar-se a un exèrcit mes gran? A una de les potències més fortes de la Mediterrània? Els atacants que havien repel·lit eren guerrers experimentats, als que havien enxampat desprevinguts, sí, però en un cara a cara, ramaderes, llauradores, pelleteres o cuineres no tenien res a fer. Aleshores, i si venia un exèrcit regular al que no podrien sorprendre?

Tal vegada era millor no pensar-ho.

Текст предоставлен ООО «ЛитРес».

Прочитайте эту книгу целиком, купив полную легальную версию на ЛитРес.

Безопасно оплатить книгу можно банковской картой Visa, MasterCard, Maestro, со счета мобильного телефона, с платежного терминала, в салоне МТС или Связной, через PayPal, WebMoney, Яндекс.Деньги, QIWI Кошелек, бонусными картами или другим удобным Вам способом.