Alexandre Ripoll Frau - Escrit en Plom

Era capvespre, quasi tot el poble estava reunit a la Plaça Major. Inquiets. Ningú bromejava com es solia fer sempre abans d’iniciar la sessió. El dia era gris, els núvols formaven una uniforme i espessa capa sobre els seus caps; estaven tan baixos que donava la sensació que els arbres més alts els acariciaven. Una brisa suau i fresca bressolava els llargs i platejats cabells d’Imilce, la persona més anciana del poble. Ella va nàixer amb genitals masculins i, de fet, se li va posar un nom masculí, però, en arribar a l’adolescència, es va adonar que alguna cosa no estava bé, que el seu cos no corresponia a com ella es sentia. I canvià. Molta gent de l’aldea no ho acabava d’entendre, però ho respectava, cadascú podia ser com li donara la gana i qui li donara la gana.

Algú callà el persistent murmuri que regnava. La reunió anava a començar. Imilce s’escurà la gola.

—Bona vesprada, pense que ningú desconeix la greu situació de desproveïment que s’acosta, a més de l’amenaça d’invasió. —L’anciana va fer una pausa—. Voldria apel·lar a l’ajuda mútua i al vostre sentit comú, perquè pense que encara que no siga ja visible la manca de recursos, hauríem de reduir cadascú el nostre consum, la cosa sembla que anirà per a llarg i no sabem la magnitud que pot tindre aquest problema. Respecte a un possible futur atac i el que va tindre lloc fa dos setmanes… —L’oradora va fer una pausa per observar lentament a totes les presents—. Espere que la reflexió us haja envaït al llarg d’aquests dies respecte al que va passar, especialment després que l’enemic fugira. És una de les actituds més deplorables que he vist en tota la meua vida. Si penseu que el fi justifica els mitjans, us heu equivocat de lloc on viure. Aquesta aldea, aquesta forma de viure i veure el món, s’ha construït en base a la justícia, apel·lant a l’individu i al col·lectiu per igual, en defensa dels éssers humans, i això implica universalitat, no només per a nosaltres, sinó per a tothom. Evidentment, no hem de dubtar a fer front a qui ens vol destruir, però el que va passar aquell dia no té nom. El que va passar aquell dia podria ser un símptoma del fet que som una societat malalta, o un simple error a esmenar. La venjança i l’odi son sentiments que existixen i no es poden fer desaparèixer, però no poden convertir-se en les nostres guies a l’hora de prendre decisions, perquè porten a la jerarquia i l’autoritarisme, que són qui governa allà fora, en un món salvatge, injust i violent.

Un silenci tens atrapà la plaça, la gent es va remoure en els seients, incòmoda. Per fi, el vell Xalbes va prendre la paraula.

—Com veig que ningú posa cap objecció, s’entén que estem totes d’acord amb les dures paraules de la nostra companya, a l’igual que amb la seua proposta. Jo voldria afegir una cosa més, i és que la possibilitat d’un nou atac crec que es molt real, l’ambició i la venjança, com ha dit Imilce, mouen la gent de les societats jeràrquiques. Hem d’estar preparades. Pense que hauríem de reforçar les defenses de l’aldea amb un fossat, fabricar armes i entrenar-nos, a més de preparar un pla elaborat en cas d’atac.

Tothom va assentir. La resta de l’assemblea va transcórrer amb l’elaboració dels detalls, a més de diverses idees peregrines i irrealitzables.

Itu mai va tornar a ser el mateix.

4La falcata és una espasa de fulla corbada originaria de la Ibèria preromana.

Havia plogut durant la nit i la terra estava mullada. A Turann li encantaven els dies com aquell. L’aire que es respira en dies així té la frescor més agradable que mai. Li encantava l’olor de la muntanya banyada, com si acabara de llavar-se al riu i eixís lentament de la superfície, xorrant aigua freda sobre la pell neta, gotejant pels extrems del seu cos.

Els caragols pul·lulaven pertot arreu, arrastrant la seua bava amb la parsimònia de l’animal mil·lenari, inconscients que eren caçats per humans voraços com Turann, que planejaven dinar-se’ls amb salsa aquell dia. El jove passejava en silenci per senders tranquils amb una cistella al braç. Feia una lluna, aproximadament, de l’atac a l’aldea; des d’aquell dia, caminar sol per la muntanya s’havia convertit en costum. Preferia estar sol i lluny d’on havia passat tot. Intentava no recordar, però les imatges es succeïen sense remei a les seues retines, espentant violentament qualsevol altra visió més positiva. Recordava com alçà aquella pedra, el doble de gran que el seu puny tancat, com la llançà des de dalt de l’estacada i com colpejà de ple el crani d’aquell guerrer, que es desplomà en sec a l’instant, enrotllat sobre ell mateix en una posició grotesca. No es tornà a moure. No es tornaria a moure per ell mateix mai mes.

Intentava esquivar amb les sandàlies els tolls, però, així i tot, tenia els peus enfangats. No importava. No feia calor. Tampoc gens de fred. El cel estava cobert de núvols encara, però per l’oest començava a apuntar la claror blava, espentant la tempesta cap a la mar. Abans d’acabar el dia tornaria a eixir el sol, que calfaria la terra i faria brillar les gotes sobre les fulles de margalló.

La meitat del poble recorria la muntanya en grups. Turann preferia anar sol. S’havia organitzat un dinar comunitari amb els caragols que arreplegara la gent. Els acompanyarien amb salsa de verdures i porc. Intentaven animar-se i evitar que continuara l’aïllament individual creixent. Els llaços comunitaris eren importants a Itu. Mantenir el sentiment de grup i no crear illes humanes era clau per a que no s’estenguera l’egoisme, l’apatia i l’alienació mental.

Eren temps difícils a nivell material i emocional, però en aquell moment, per a Turann no era greu la reducció d’aliments i altres objectes, podia aguantar-ho sense problemes; allò que li estava resultant més dur era la mort de dos de les seues amigues. Una era la caçadora que havia rebut una falàrica a l’esquena en plena retirada, l’altra també havia sigut travessada per una llança, però just al cor i de front, caient al costat de l’avi d’Ede.

L’assimilació de la pèrdua era probablement el moment més dur, hi havia qui ho feia de seguida, hi havia qui li costava més i d’altres no ho feien mai. Turann tardà uns dies en adonar-se que les seues amigues no estaven, durant aquest temps va estar paralitzat mentalment, els dies i els esdeveniments passaren com si no anaren amb ell, es deixava arrastrar pel que li suggerien que s’havia de fer: els funerals, les feines de la casa, les del camp, menjar, dormir… No era capaç de prendre decisions importants, no li resultava possible ni tan sols pensar en elles. Per fi, s’adonà que quan es reunien a «La de totes» a xarrar i prendre alguna cosa de vesprada, elles no estaven, que determinades feines al camp solia fer-les amb el seu amic, però ara les feia amb alguna altra persona, i no era el mateix.

Després caminava i tractava de recordar els bons moments, sa mare li deia que encara que no era mala cosa fer-ho, havia de controlar-ho, viure atrapat en un passat millor, amb unes persones que ja no estaven, no era sa. Però, en aquell moment, era l’única manera que no li explotara el pit de dolor, de combatre l’horror d’aquell dia.

Al principi, a penes havia quedat amb Ede, només alguna estoneta per a parlar de coses banals, i això que no li apetia ni tan sols quedar amb ella, però sabia que no estava bé no fer-ho. Per fi, feia dos dies, quedaren per fer una volta i, de sobte, quan ja portaven una estona caminant amb alguna frase sense importància, que moria sense conduir a res interessant, ella començà a parlar-li del seu avi, després recordaren les seues amigues, que els eren comuns, rememorant fins i tot anècdotes divertides amb elles. Van riure. I després van plorar. Ploraren foses en un abraç interminable, de peu, al costat d’un brollador que omplia un abeurador per a animals. El suau murmuri de l’aigua es veia ofegat pels seus sanglots. Aquell dia es buidaren per dins quasi completament, expulsaren el pes que les enclava al dolor. Si bé no va ser sobtat, a poc a poc, Turann començà a comprendre que havia de tornar a la vida de l’aldea, evidentment, no a la d’abans, però sí a la vida social. Les ferides provocades per la mort no desapareixerien mai, però almenys havien de cicatritzar, costara el temps que costara, no hi havia presa.