Alexandre Ripoll Frau - Escrit en Plom

Descendiren paral·lelament al xicotet barranc, el qual anava estretint-se a mesura que s’apropava a la població. De sobte, girava cap a l’esquerra i creuava la senda de mig a mig. En aquell punt, feia molts hiverns, havien construït un petit pontet de fusta que, només creuar-lo, et portava a la base d’un pujol, al cim d’aquest començaven les cases del poble.

Però no era bona idea arribar al poble per allí, ja que la paret era quasi vertical i estava pràcticament coberta d’esbarzers i argelagues. La senda es bifurcava a dreta i esquerra, paral·lela a la vessant en les dos direccions. Trencaren cap a la dreta. En arribar al pontet havien xafat per fi pla, ara començaren a ascendir. A la seua destra, cap avall fins arribar al xicotet barranc, bancals de pomeres; a l’esquerra, la vessant vertical; davant, la senda ascendia i s’eixamplava fins a una gran porta de grossos troncs, habitualment oberta durant el dia.

Les cases de l’aldea eren com les de la majoria de poblacions del que alguns anomenaven ibers: extremadament senzilles i humils. Construccions d’adob rectangulars, que malgrat no gaudir de cap ornament ni filigrana, amb cantons rectes i parets llises, Ede trobava d’una bellesa incomparable. I es que l’encalat de totes les cases aportava una blancor brillant i aclaparadora, que combinava amb les teulades de canyís. Però com deia el vell Xalbes, la bellesa es subjectiva.

A Itu, la natura estava integrada amb les construccions humanes, la majoria de gent tenia parres, cirers o altres plantes ornamentals al pati de la casa; hi havia arbres plantats enmig d’algunes places, a banda d’aromàtiques i flors a les vores dels carrers. Fins i tot, algun bancal de cirers i pomeres a intramurs. Era capvespre, el sol s’amagava enjogassat darrere les muntanyes, enrogint el cel i els núvols dispersos que l’esguitaven.

A la Plaça de Dalt, un grup de persones assegudes en rogle, cantaven mentre reparaven els cabassos d’espart que s’havien espatllat en la temporada de les olives, però quan veieren aparèixer el grup de caçadores, deixaren el que estaven fent i, amb crits i exclamacions d’alegria, els donaren la benvinguda. Hi havia persones de totes les edats i gèneres. Expertes i d’altres que no en sabien molt de treballar l’espart. Manyoses que feien pedagogia i maldestres que aprenien. I d’altres que estaven a mig camí entre les dos, Turann era una d’aquestes persones. S’abraçaren. Es miraren als ulls, vidriosos d’amor jove. Havien avisat que, el dia següent al que ella tornara, no treballarien. La nit era seua.

Ede va sopar amb la família, només havia estat un dia fora, havia marxat just abans de l’alba i havia tornat just abans que fosquejara, però tenia ganes de veure-les i elles que els contara l’experiència. Després es veié amb Turann a la casa comuna, que era la casa més gran del poble i es trobava a la Plaça Major. «La casa de totes», o com la solien anomenar: «La de totes». Realment, no era un nom molt exacte, ja que totes les cases de l’aldea eren de tothom, encara que les utilitzaren persones individuals. No es podien heretar sense el permís de l’Assemblea, i ningú podia disposar de més d’una casa; si volies viure en una altra, havies de tornar a posar la primera a disposició de l’aldea.

Bé, doncs, «La de totes» era utilitzada per a fer festes, assemblees, feines i altres activitats a l’hivern, o simplement per passar l’estona, que es el que es feia aquella nit. Ede i Turann es contaren el seu dia, escoltant àvidament les anècdotes de l’altra, ella li explicar la mitja conversa que havia sentit a Culxa i Cerdube, però ell no li donà importància; després parlaren d’un tema que els engrescava moltíssim les últimes setmanes: el món més enllà de la seua vall. Turann havia aconseguit un greixós mapa de pell de porc que, amb prou detall, mostrava les poblacions, rius i muntanyes dels territoris dels contestans (tribu a la que elles pertanyien), edetans, deitans i olocades. Aquell mapa era un objecte realment fantàstic, a Itu no s’utilitzaven mapes, de fet, molta gent no sabia ni què era això. Era fascinant. Però el mes increïble no era el mapa en sí, eren els estranys signes que hi havia pintats. El comerciant a qui li ho havia adquirit, a canvi d’una bossa de pomes, li explicà que a allò se’n denominava Escriptura. L’home, en veure’l tan entusiasmat, li assenyalà Itu i les aldees més properes. Des d’aquell dia, quan tenien una estona, Ede i Turann desplegaven el mapa i tractaven de desxifrar-lo, tractant de situar al mapa allò que coneixien.

Xarraren animadament una llarga estona, acompanyats del foc que crepitava a la llar, de vi i suc de poma. Quan la casa es buidà i tot el món es retirà a dormir, entraren a una habitació més menuda i follaren abans de quedar-se dormits.

Ede es desvetllà. Algú cridava al seu somni. Però al despertar s’adonà que no era al seu cap, perquè un altre crit trencà el silenci tranquil d’aquella nit de primavera. El crit mes aterrador, i al mateix temps aterrit, que havia sentit mai.

—Afanyeu-se, inútils! Que prompte eixirà el sol! O és que voleu saludar-lo amb una fletxa al gargall? —El capitost de l’expedició era un guerrer implacable, un mercenari que havia lluitat al servici d’Amílcar Barca, però que després, hàbilment, s’uní als traïdors en l’assetjament d’Helike1, batalla en la qual mataren el comandant cartaginès. Ara treballava per a Bilistages, un capitost iber que pagava impostos als cartaginesos. Un home dur en el combat i de llengua àgil per controlar la gent. Dos qualitats que l’havien ajudat en una vida difícil.

Eren un grup d’un centenar de mercenaris que venien saquejant des de la costa tots els camins fins Epog, al peu de la vall d’Itu, on s’instal·laren uns dies i es gastaren una gran part del botí en vi, menjar, jocs d’atzar i sexe. La gent del poble patí les conseqüències dels excessos: sorolls, brutícia, destrosses, faltes de respecte, abusos, violacions… El capitost d’Epog estava desesperat, la seua paraula ja no valia res, no tenia guerrers capaços d’enfrontar-se a aquelles bèsties, i encara que es sentira amb capacitat, no era bona idea, el capitost d’Ivola, Bilistages, era un protegit dels cartaginesos i això li donava immunitat. Així que, quan una vesprada, mig recuperats de la ressaca, el capitost dels mercenaris li anuncià que marxaven cap a la muntanya, l’epogià respirà alleugerit.

—Ara sabran eixos folla-cabres qui mana… No pot ser que a les muntanyes no es paguen impostos…

Quins impostos voleu que paguen allà dalt?, pensà el capitost del poblat, si no tenen res, algunes aldees ni tan sols gasten moneda… Però no digué res, no sabia com acabaria allò, però, almenys, que acabara fora del seu poble.

—Ostres, Dunnastes! Que al final algú caurà muntanya avall!

—Si sou tan valents per a follar i beure, sou valents per a trotar en la nit! —contestà el capitost dels bandits, un home de veu potent com el tro, d’una grandària descomunal contrastada amb uns xicotets ulls marrons, que irradiaven intel·ligència felina.

—No hi ha lluna! No es veu absolutament res!

—Eixa és la idea! Que no ens vegen! —Dunnastes havia assassinat trenta-quatre persones en el que portava de vida. Totes adultes. Portava el compte estrictament. No havia comandat cap tropa fins que es posà al servici de Bilistages, sempre havia estat prop d’aquells que manaven, per poc poder que tingueren, però mai havia sigut la mà dreta d’un noble. Per fi tenia el que es mereixia. No només era un bon guerrer, també se li donava bé la política i tenia capacitat de lideratge. Totes aquestes eren qualitats indispensables i suficients per triomfar en aquell món.