Alexandre Ripoll Frau - Escrit en Plom

Què estem fent?, es preguntava Dunnastes, ple de morats i ferides per tot el cos. Les baixes anaven augmentant a un ritme de vertigen.

2La falárica era un arma llancívola, una llança de fusta de teix, la punta era metàl·lica d’uns 90 cm de longitud.

3Camí de ronda en la part superior d’una muralla.

Només havia passat una lluna des del dia de l’atac, però a Ede li costava ordenar els esdeveniments, i més encara descriure els detalls. De fet, si les conseqüències no foren tan palpables en aquell moment, pensaria que tot havia estat producte de la seua imaginació. Recordava els crits. De dolor. De terror. De ràbia. De frustració. D’amenaça. De motivació. Tots ells li provocaven calfreds. Fins i tot, els d’alegria quan per fi els bandits fugiren. Una alegria irreal, creada en la seua ment durant uns segons de bambolla protectora.

Aleshores, algunes persones eixiren per la porta, i amb falcates4 i dagues, començaren a apunyalar els ferits. Tot estava borrós als seus records. Tal vegada era perquè el seu cervell no era capaç d’assumir més horror. Més gent es sumà a la venjança. Potser tot el poble, potser ella mateixa també. Sols els crits d’algunes ancianes aconseguiren frenar per fi la matança. La gent es quedà parada, com si despertara d’un somni, com si hagueren estat posseïdes per algun esperit que acabara d’abandonar el seu cos i no saberen com havien aparegut allí. Va ser desconcertant.

Sols tres atacants ferits van sobreviure aquell dia. Dos, tot i que s’intentà que es salvaren, moriren al dia següent, el tercer va romandre dos setmanes al llit fins que es recuperà, però, abans d’això, va ser interrogat. Els contà tot el que volien saber i fins i tot el que ja sabien, no va ser difícil, l’ombra del que havia passat amb la resta dels seus planava sobre la seua memòria.

Asdrúbal el bell havia sigut assassinat. Aníbal Barca l’havia succeït com a general dels cartaginesos, els quals controlaven la major part de la península Ibèrica en aquells moments. Aquest nou capitost era bel·licós a més d’ambiciós. En aquells instants marxava cap al nord-oest amb un exèrcit. Però es comentava que preparava alguna cosa més grossa, perquè s’havien doblat els impostos i, des de l’hivern, no feia més que emmagatzemar aliments no peribles i fabricar armes. Els colonitzadors cartaginesos eren com una esponja que absorbix l’aigua d’un toll, secant-ho tot. Per això s’havia començat a posar la vista a les muntanyes. Els pobles d’allí dalt sempre havien viscut aliens a la geopolítica del mediterrani i, pràcticament, també a la peninsular, sense rendir comptes a ningú. No era una terra especialment rica, però l’esponja necessitava xuclar-ho tot.

Plovia. Els rituals funeraris transcorregueren en un silenci pesat. Les llàgrimes s’anaven dissolent a mesura que escapaven de l’ull. A Itu no creien en deus, tampoc en el més enllà, ni tan sols creien que la natura fora una entitat sàvia dotada d’intel·ligència. Així i tot, sí que es realitzaven certes cerimònies de respecte cap als difunts, per acomiadar-se d’ells, honrar la seua memòria i celebrar la seua vida. Ede havia perdut el seu avi. Havia pujat a l’estacada a llançar pedres i una falàrica li encertà a les costelles, caigué cap enrere uns quatre metres i es colpejà el cap. Va morir a l’instant. Ella no sentia ni ràbia ni odi. El que tenia dins no era llàstima perquè ell ja no estiguera viu, no sentia pena per ell, els morts no patien.

Ni tan sols sabia com havia aconseguit pujar fins allí, malalt com estava, i amb els genolls, que quasi no el sostenien, destrossats d’una vida dura. Feia temps que el seu avi només feia que esperar el final. Encara es reia de tant en tant, però en realitat els últims anys estava deprimit. Ho podies veure al fons dels seus ulls, envoltats d’amples i blanetes arrugues que donaven la impressió que el seu rostre es fonia lentament. Ede i ell havien discutit tota la vida, però tal i com el veia apagar-se, ella evitava fer-ho cada vegada més, malgrat que les seues discussions sempre havien sigut sanes, i és que, per molt que s’alteraren, dos minuts després tornaven a bromejar. Discutien per dos raons: perquè en molts aspectes les seues visions de la vida i el món eren radicalment oposades i perquè a les dos els encantava. Ede estimava el seu avi, incloent de manera indispensable els seus defectes i les seues discrepàncies amb ell. Sentia pena, senzillament, perquè no el tornaria a veure mai més. No tornarien a esmorzar juntes, ni a passejar, ni a veure’l ofegar-se i plorar de tant de riure, de vegades, de res en concret, simplement perquè estaven feliços.

El seu avi ja havia arribat al final del seu projecte vital. No podia fer allò que més li agradava: treballar la terra. Tampoc anava a «La de totes» a xarrar amb la resta d’avis, en part perquè la majoria dels seus amics de joventut estaven morts, però, sobretot, degut al seu problema als genolls, que convertia un curt trajecte en una odissea. Això el va anar apagant cada vegada més. La mort de la seua companya de vida va ser un altre punt clau. No només va tindre que abandonar la casa on vivia amb ella i traslladar-se amb la seua filla, sinó que va posar en evidència d’una forma molt material com s’ensorrava el seu món. Almenys a Ede li quedava un consol: el seu avi havia costat de matar.

Uns dies després de l’atac, arribà a l’aldea un comerciant d’un altre poblat de les muntanyes, proper a Itu. L’home confirmà el que havia dit el guerrer ferit, també les havien atacat a elles, però una altra tropa de mercenaris, la diferència era que no havien plantat cara, havien saquejat a plaer, i, abans d’anar-se’n, havien anunciat que a finals de l’estiu tornarien. Tractaren de convèncer el comerciant que havien de lluitar, que si era necessari, els ajudarien, però no va voler ni sentir parlar.

Les següents llunes van ser tristes. A tot arreu es respirava un aire melancòlic, la gent, quan veia algun lloc o alguna cosa que li recordava una persona propera, caiguda en la lluita, s’entristia, hi havia qui, fins i tot, arrancava el plor. Qui pitjor ho passà van ser aquelles que havien compartit sostre amb la difunta. Aquell any no va haver festa del solstici d’estiu. No sols perquè ningú estava per a festes encara, sinó perquè va ser un mal any de collita; les plagues es van acarnissar especialment en els cultius. Per acabar d’adobar l’ambient lúgubre d’aquell any, com que les aldees veïnes pagaven impostos i havien sigut saquejades, no tenien tants recursos per intercanviar, i encara que a Itu no pagaven en diners, perquè no en gastaven, el preu, a l’hora d’intercanviar mercaderies, també va pujar.

Semblava que res podria retornar l’alegria a la vall. Enviaren missatges a les altres aldees, plantejant unir-se i plantar cara als invasors, però va ser inútil. Algunes deien que no hi havia per a tant, que la vida era així, la guerra s’havia de costejar, i la guerra era un element indispensable en aquell món; altres, com a qui pagaven impostos era a un altre poble contestà, més gran que el seu, i no es creien que aquest poble utilitzava els seus diners i recursos per pagar als cartaginesos, no els pareixia mal, a més, no volien entrar en guerra amb contestans com ells; altres, senzillament, no es van molestar en enviar resposta. Amb tot açò, la gent d’Itu pensava que el problema era que tenien por, i totes aquestes justificacions se les havien repetit tantes vegades a elles mateixes que havien acabat per creure-se-les.

Quan el guerrer ferit va estar recuperat i se’l va informar que havia d’anar-se’n, es va mostrar molt sorprès, però no va dir res. Havia pensat que el vendrien com a esclau, com feien sempre amb els presoners a tots els llocs, però a Itu no traficaven amb persones. Li donaren menjar per a una jornada, li confiscaren les armes i partí a peu cap a Epog. Aquell dia, quan encara es veia la xicoteta silueta del vençut pujar pel sender, convocaren assemblea general.