Autores Varios - Joan Fuster i l'anàlisi de la realitat social

Em detindré una mica en dos aspectes d’aqueixa actitud globalment positiva de Fuster envers la modernitat: la fe en la ciència i en la tecnologia i l’adhesió a les possibilitats obertes per la societat de consum de masses. No perquè els textos fusterians sobre ambdues qüestions siguen especialment originals. No perquè aporten contribucions especialment significatives a l’expressió d’ambdós trets culturals o a la recepció de visions desenvolupades en altres parts del planeta. Sinó perquè constitueixen elements significatius per caracteritzar la «visió fusteriana de les coses»: no augmenten significativament el nostre coneixement de la societat contemporània, però sí que contribueixen substancialment al coneixement de què va pensar i com va veure el món l’autor que ens ocupa.

Tot sovint, Fuster va mostrar una confiança sense fissures (o amb molt poques) en el progrés tècnic. Una sola mostra (treta de l’article «La ciència i la seua conseqüència», 1985: 109):

Vivim, podem subsistir, gràcies a la ciència i a la seua tecnologia. Vostè pren el metro o ingereix una aspirina, puja en ascensor o engega el seu cotxe, menja un entrepà o entra en un quiròfan, i tot això implica, com a premissa, un munt de combinacions científico-industrials tremenda.

Sense fissures, és a dir, activa enfront de qualsevol manifestació de recel o desconfiança. I això val per a components fonamentals del pensament de Fuster, com ara la crítica al noventayochismo , al ¡que inventen ellos! , com ha recordat Gustau Muñoz en aquesta jornada. I val també per a components més accessoris, com ara l’escepticisme amb què sovint va reaccionar als plantejaments ecologistes. Un parell d’exemples:

¿Les centrals nuclears? Parlem-ne. No ens agraden, a ningú. ¿Són imprescindibles? Ho haurien de pensar els que s’hi manifesten en contra i després tornen a casa en algun vehicle nefand, agafen l’ascensor, encenen uns llums o una calefacció, prenen una aspirina, o es confeccionen una mica de sopar. I si les nuclears no, ¿què? Això de les plaques solars no passa de ser una broma de mal gust (citat de l’article «Les perspectives sinistres», 1985: 37).

I el segon:

Per damunt de qualsevol sentimentalisme d’urgència, cal aferrar-nos al «pro». Ens aferrem al «pro», instintivament. D’això depèn la nostra precària comoditat actual; d’això depenen les comoditats augmentades d’aquells qui vindran després de nosaltres. Però cal ser igualment enèrgics en la demanda de garanties contra el «contra». Entre les quals no figura la bicicleta, en efecte. La bicicleta és una invitació rousseauniana, escapista i ximple. Potser no a Holanda: m’han contat que a Holanda la bicicleta és com una sabata nacional (…). Però, anècdotes a banda, la bicicleta no és una opció (citat de l’article «El retorn a la bicicleta», 1991: 355).

Les citacions precedents vénen al cas per a il·lustrar l’afirmació anterior sobre el caràcter molt secundari i marginal dels textos sobre l’actualitat social en l’obra de Fuster. Perquè seria excessiu i desmesurat descriure Fuster com un adversari intel·lectual o teòric de l’ecologisme. Les notes escèptiques que va escriure al respecte no tenen la densitat ni el grau d’elaboració que justificarien una descripció així. I el mateix passaria si hom volgués apuntar una lectura en sentit contrari: a partir del reconeixement ocasional de la contaminació com un problema greu, per exemple. Són opinions circumstancials, prou superficials i poc informades (el «m’han contat» era probablement exacte), si fa no fa equivalents a les que la majoria dels espanyols de l’època podria haver formulat.

Consideracions molt semblants podrien fer-se respecte a l’entusiasta salutació fusteriana al consum de masses: «¿Per què han malparlat del “consumisme”, que implicava un “produccionisme”?», va escriure a l’article «Vaticinis i projectes» (1985: 133) i que, paraula més paraula menys, va repetir sovint. Tot això té molt més d’opinió adquirida sense massa reflexió ni estudi, i d’actitud vital, que d’elaboració teòrica sobre el desenvolupament econòmic i les seues virtuts. El «consumisme» fusterià em sembla una manifestació més del seu progressisme genèric, de la convicció que el progrés ens ha portat comoditat i ens portarà més comoditat encara en el futur. Tot reforçat, molt probablement, per l’experiència de les generacions que havien viscut la guerra civil i la postguerra. L’experiència que, des de finals dels anys cinquanta, el creixement econòmic havia permès a la majoria de la gent menjar més (i en determinats aspectes més bé), havia permés estudiar i tenir accés a medicines i atencions mèdiques, tenir un allotjament en condicions i tenir vacances, tenir llum i aigua corrent i fins i tot calenta. L’experiència que l’expansió econòmica havia dut a més benestar (benestar material, clar, però és que, precisament d’aquest, en faltava molt). En una societat en la qual la memòria de la fam, de les condicions terribles de les primeres etapes de la dictadura feixista de Franco, estava encara viva, aqueixa experiència de millora generalitzada de les condicions materials de l’existència, lligada al desenvolupament econòmic, em sembla innegable. Tot es pot discutir, clar, però massa gent ho va viure d’aqueixa manera i no em sembla raonable mantenir que es van equivocar. Al meu parer, el consumisme fusterià no va ser més (ni menys) que això. (La crítica actual del creixement i el consumisme, la que s’expressa des de, per exemple, les doctrines ecologistes del decreixement sostenible, està fonamentada en la tesi que el creixement esdevé contraproductiu a partir d’un nivell determinat, no en la tesi que siga contraproductiu sempre). En això, Fuster va ser fill de la seua època (cal dir, també, que va ser molt poc més que això).

No ha estat fàcil d’explicitar el punt de vista que m’he format sobre els textos que Fuster va dedicar al comentari de les «novetats socials», dels trets més o menys fonamentals i més o menys cridaners de la vida social i la cultura contemporànies que ocasionalment van despertar el seu interès o la seua atenció. És clar, d’entrada, que aquests materials constitueixen una part secundària de l’obra fusteriana: papers de circumstàncies, col·laboracions periodístiques motivades sobretot per la necessitat de guanyar-se els cigrons, no tindria sentit esperar que hom hi podria trobar un llarg treball de documentació ni una reflexió reposada, aprofundida pel temps i enriquida per una recerca sistemàtica de referents culturals. Tanmateix, hom podia esperar –o això, si més no, s’ha suggerit de vegades– que l’agudesa de l’autor hagués arribat a esbossar a grans trets els elements d’una sociologia o una antropologia de la vida quotidiana al País Valencià modern. Al meu parer, no és el cas. Excepció feta dels aspectes purament formals, d’una escriptura eficaç i transparent, aquesta parcel·la de l’obra fusteriana no conté aportacions mereixedores d’una atenció continuada i permanent.

No ha estat fàcil perquè, per moltes raons que no vénen al cas, no voldria contribuir de cap manera als treballs de demolició de l’herència fusteriana que estan en curs des de fa temps. I, tanmateix, l’única forma de mantenir viu el diàleg amb el llegat de qui ja és un clàssic és informar sincerament del que s’ha trobat en cada visita. Segur que a cada peça de l’herència fusteriana, fins i tot a les peces més insignificants, convindrà pegar-li moltes voltes. Sóc ben conscient que aquest article ha fet només una volteta.