Armando Alberola Romá - Quan la pluja no sap ploure

QUAN LA PLUJA NO SAP PLOURE

SEQUERES I RIUADES AL PAÍS VALENCIÀ EN L’EDAT MODERNA

QUAN LA PLUJA NO SAP PLOURE

SEQUERES I RIUADES AL PAÍS VALENCIÀ EN L’EDAT MODERNA

Armando Alberola Romá

UNIVERSITAT DE VALÈNCIA

Aquest estudi forma part dels resultats del projecte d’investigació “Catástrofes naturales, ciencia, técnica y política en la España mediterránea durante el siglo XVIII” (HUM 2006-08769), finançat pel Ministeri d’Educació i Cultura del Govern d’Espanya i els fons FEDER.

© Del text: Armando Alberola Romá, 2010

© D’aquesta edició: Universitat de València, 2010

Coordinació editorial: Maite Simon

Fotocomposició i maquetació:

Assessorament lingüístic i correcció: Màrius Gomis (Servei de Promoció del Valencià, Universitat d’Alacant) Coberta:

Il·lustració: Antoni Miró, Núvols daurats 2002 (Acrílic s/llenç, 46x33) Sopalmo, Col. Particular. València Disseny: Celso Hernández de la Figuera

ISBN: 978-84-370-8256-1

Al meu país la pluja no sap ploure:

O plou poc o plou massa;

si plou poc és la sequera,

si plou massa és un desastre.

Qui portarà la pluja a escola?

Qui li dirà com s’ha de ploure?

Al meu país la pluja no sap ploure.

(Raimon: Al meu país la pluja , 1983)

A Charo, per tantes i tantes coses. I per sempre.

A Max, company, en el record.

ÍNDEX

PRÒLEG de Carles Cortés

INTRODUCCIÓ

1. MEDI FÍSIC, CLIMA I RISC NATURAL. EL PAÍS VALENCIÀ EN EL SEGLE xviii

1.1. Un país de contrastos: el mite del «Levante feliz»

1.2. Una hidrografia complexa: característiques i comportament dels rius valencians durant el segle xviii

1.3. La iniciativa camperola: recerca i aprofitament exhaustiu de l’aigua

1.4. Un exemple de sistema hidràulic històric: el pantà de Tibi i els assuts de l’horta alacantina

1.5. Un ràpid colp d’ull al clima imperant en el segle xviii

2. ENTRE LA MANCANÇA I L’EXCÉS: SEQUERES I RIUADES AL PAÍS VALENCIÀ DURANT EL SEGLE xviii

2.1. Quan el cel no vol ploure: rogacions, sermons i altres remeis

2.2. «Si plou poc és la sequera»: el dèficit productiu en l’agricultura valenciana

2.3. «Si plou massa és el desastre»: avingudes i inundacions durant la centúria il·lustrada

2.4. Les observacions meteorològiques en l’Espanya del segle xviii

3. UN EXEMPLE DRAMÀTIC: LES INUNDACIONS DE LA CIUTAT DE VALÈNCIA DE LA TARDOR DEL 1776

3.1. Les avingudes del riu Túria: un problema secular

3.2. El transport de fusta pel riu Túria: una activitat tradicional i un perill potencial

3.3. La riuada d’octubre del 1776

3.4. La riuada de novembre del 1776

3.5. Les conseqüències de les riuades: avaluació de danys, propostes tècniques correctores i conflictes judicials

4. EXTREMISME CLIMÀTIC I CRISI: ENTRE L’APOGEU REFORMISTA I LA GUERRA DEL FRANCÈS

4.1. Reformisme agrari i realitat climàtica: el comte de Floridablanca en la Secretaria d’Estat

4.2. Els efectes de l’extremisme climàtic en els anys vuitanta: desastres naturals, crisis i epidèmies

4.2.1. Febres, males collites i crisis de subsistències

4.2.2. L’increment de les calamitats a les acaballes de la dècada

4.3. De la caiguda de Floridablanca a la vespra de la guerra del Francès: sequera, inundacions, malaltia i avalots

5. REFLEXIÓ FINAL

6. BIBLIOGRAFIA CITADA

PRÒLEG

Quan érem menuts ens preguntàvem quin era el miracle de la pluja. Com era possible que els núvols, aquelles espesses masses que semblaven cotó-enpèl, descarregaren aigua. I encara més, quan feia molt de fred, podien llançar flocs de neu, com bocins de cotó... Recorde que quan vaig començar a viure a Alacant, ja fa d’això molts anys, quan vaig iniciar els meus estudis universitaris al Campus de Sant Vicent del Raspeig, em cridava l’atenció com la comarca es paralitzava quan queien quatre gotes i de quina manera els alacantins s’abocaven al balcó per veure el miracle de l’aigua. Han passat vint anys i ara sóc jo el primer que m’emocie quan, en aquestes comarques tan seques, plou, molt o poc, però sempre que els núvols llancen aigua em sent feliç.

Ara he tingut la sort d’entendre molt més els orígens de la meua felicitat. He pogut llegir, d’avantmà, el llibre d’Armando Alberola Quan la pluja no sap ploure . Tan bon punt em va contar el projecte, vaig entendre de seguida el perquè del títol, l’apreci que Armando té envers la música i la poesia de Raimon. La saviesa popular al costat dels textos dels nostres autors clàssics sempre ha estat el motiu d’inspiració del cantautor xativí i, és ben cert, que la cançó a la qual fa referència el títol del llibre que ara presentem, és un dels encerts més decidits de Raimon per a retratar la idiosincràsia dels valencians. Amb aquest assaig he descobert que no es tracta d’un fet nou, això de les sequeres i de les riuades, de l’època actual. Sempre he tingut les meues prevencions davant de les afirmacions rotundes del canvi climàtic tan de moda ara. És obvi que alguna cosa de grossa està passant... Aquesta és la màgia de la Història: amb una revisió del passat, podem entendre que no estem davant d’un fenomen nou. Tot al contrari, des que tenim dades contrastables hem tingut períodes en els quals, com diu la cançó, al meu país, la pluja no sap ploure .

Així, el llibre d’Alberola ens permet aproximar, aprofundir i conèixer els episodis dramàtics d’excés o de manca d’aigua al País Valencià durant l’edat moderna. D’aquesta manera, per exemple, he descobert que el meu estimat riu Serpis o riu d’Alcoi, que sempre l’he vist tan pacífic i disciplinat, el 4 d’octubre de 1779 va desfer els ponts de Gandia, segons relatava el botànic Cavanilles. D’igual manera, he conegut que un escriptor català del segle divuit que havia trobat a les classes de la Facultat, el Baró de Maldà i el seu Calaix de sastre , aporta el seu nom, l’oscil·lació Maldà, per definir les catastròfiques variacions atmosfèriques que es van produir en la seua època i que ell va tractar d’explicar en els seus textos.

Tot això, ens serveix per a entendre que aquest és un assaig escrit des del rigor científic, un producte lògic d’un historiador reconegut i prestigiat com és Armando Alberola, tot i que –i aquest és el principal mèrit– des d’una perspectiva divulgativa i, per què no, lúdica. La seua lectura és amena i àgil, de manera que es converteix, sens dubte, en un manual de consulta i de referència per qualsevol interessat en la matèria. El llibre està farcit d’exemples i d’anècdotes que ens serveixen per a entendre com eren els nostres avantpassats i com reaccionaven davant dels períodes crítics de la meteorologia. Així, he conegut com al meu descregut poble, Alcoi, s’organitzaren des del mes de maig fins a novembre del 1725 una sèrie de rogacions religioses per a demanar que ploguera i que no es fera malbé la producció de blat. Quan l’aigua va fer la seua presència, a mitjans de novembre, s’organitzà un tedèum que omplia de goig els habitants de la ciutat, tot justificant que l’aigua haguera arribat per acció divina. Uns exemples que són incorporats sense cap valoració subjectiva i que s’ofereixen al lector perquè puga extraure les seues pròpies consideracions.

L’autor és sincer.