Armando Alberola Romá - Quan la pluja no sap ploure

El primer capítol recull els condicionaments físics i naturals del país, procurant esquivar els oripells amb què alguns van pretendre embolicar aquest «llevant feliç» que maquinaren per a ofrenar noves glòries a Espanya. Des d’aquesta perspectiva, cal situar els epígrafs dedicats als contrastos que ofereixen aquestes terres nostres, a la complexitat de la hidrografia, a les mancances hídriques –ben conegudes i patides des de sempre– i a les múltiples iniciatives camperoles, i també institucionals, que buscaven la manera d’obtenir i arreplegar aigua amb què garantir el reg de les terres, fins i tot en les pitjors condicions. En aquest sentit, era obligada la referència al magnífic complex hidràulic que van configurar en l’horta d’Alacant el modèlic pantà de Tibi i els assuts alçats sobre el curs del riu Montnegre. Tot això presidit per l’obsessiva obstinació perquè no es malbaratara ni una gota d’aigua amb la finalitat d’evitar l’espectacle de l’ esplèndida bellesa de l’inútil que té lloc quan, després de descarregar furiosa una tempesta, les seues aigües marxen, imponents i incontrolables, cap al mar, on es perden. Un repàs succint al comportament del clima durant la centúria il·lustrada ens semblava imprescindible en aquest capítol concebut com un preàmbul en què encaixar, a continuació, totes les facetes del problema. En el segle XVIII es vivien les acaballes de la denominada Petita Edat del Gel i començava a fer-se notar certa recuperació tèrmica, encara que es continuava mantenint una àmplia variabilitat climàtica que, en la vessant mediterrània peninsular, va derivar en una seriosa anomalia de conseqüències catastròfiques com s’analitza, en profunditat, en l’últim capítol.

El segon se centra en la mancança i l’excés d’aigua, que ens introdueixen de ple en el cor temàtic d’aquest llibre. La sequera és analitzada des de diferents òptiques. Com a problema inherent al medi – si plou poc és la sequera , diu Raimon– que s’ha intentant resoldre al llarg de la història de moltes maneres diferents, entre les quals destaquen, perquè van tenir –i encara tenen– el seu protagonisme, alguns recursos de la religiositat popular i, fins i tot, altres adscrivibles a la màgia, el conjur o l’exorcisme. També s’aborda per la decisiva repercussió que, sobre les collites, va exercir la manca d’aigua en els períodes claus del cicle agrícola; repercussió que en els nostres dies encara es manté. Per aquest motiu, sequera i crisis agràries marxen històricament de la mà, sense descartar que, en els pitjors moments, se’ls pogueren sumar, a més, les crisis epidèmiques i demogràfiques. El comportament de les sequeres al País Valencià s’estudia amb detall, juntament amb el de les avingudes i inundacions, al llarg dels dos primers terços de la centúria il·lustrada. En aquest país de contrastos, constitueix una certesa inapel·lable que si plou massa és la catàstrofe tal com testifiquen nombrosos informes i memorials, el contingut dels quals, la majoria de les vegades i salvant les distàncies, s’assembla bastant al de les actuals sol·licituds de declaració de zona catastròfica.

En el capítol tercer, es brinda un exemple paradigmàtic de les conseqüències que les tempestes tardorenques, històricament tan desmesurades en intensitat i durada, podien oferir. Ens centrem en la ciutat de València i en un any concret del segle. Aquesta ciutat difícil, indiferent…, de carrers estrets i es-pais poc metafísics ; aquesta ciutat dels ponts dels rius i de les pedres velles 6, perennement sotmesa als embats del Túria, és l’escollida com a protagonista pacient d’un d’aquests episodis en què, a la pluja, se li ocorre ploure massa i en poc temps, tal com va succeir durant els mesos d’octubre i novembre de 1776. Podria haver triat Oriola o, fora de l’àmbit valencià, Tortosa o Girona –temps haurà per a això–, però València reunia tal cúmul d’informació documental i problemàtiques tan diverses que em semblava la més idònia. En aquest capítol, se sent la preocupació i la por d’autoritats i veïns segons la pluja va descarregant i fa créixer el nivell del vell Guadalaviar que discorre baix els ponts i entre els dics protectors construïts per la Junta de Murs i Valls des de segles enrere. Es comprova el caràcter altiu i displicent dels assentistes de la Corona, que transportaven grans quantitats de troncs utilitzant el curs del riu i que, arribats a València, ignoraven, de manera sistemàtica i agosarada, les normes reguladores d’aquesta activitat, mostrant, sense vergonya, el seu menyspreu per les tràgiques conseqüències que pogueren causar les fustes si obstruïen els arcs dels ponts en un moment de crescuda del cabal del Túria. En la tardor de 1776, va tenir lloc un cúmul de circumstàncies negatives que, unides a la irresponsabilitat dels assentistes de la fusta, van donar com resultat la inundació de diversos barris de la ciutat, la destrossa d’assuts, sèquies i hortes, importants pèrdues materials i humanes i, com a record impactant, l’enfonsament parcial del pont del Mar. La riuada va deixar una profunda petjada en la ciutat i en les seues rodalies. Les terribles conseqüències van fer que els responsables polítics, temorosos que pogués repetir-se una situació anàloga, la van tenir des de llavors molt present a l’hora d’arbitrar mesures per a afrontar amb garanties una nova inundació arribat el cas, tal com va succeir durant la tardor de 1783.

L’últim capítol és el que aporta més novetats ja que recull, en part, alguns treballs encara inèdits. Cronològicament s’estén des de la segona part del regnat de Carles III, caracteritzat pel ferri control dels ressorts de l’Estat per part del comte de Floridablanca, fins a les vespres de la guerra del Francès. Un període enormement complex pel que fa al clima, l’economia i la política, com és ben conegut. Van ser moments en què el gran impuls reformista en matèria agrària va quedar, paradoxalment, gairebé en un no-res. És cert que la situació general del país va tendir a enfosquir-se a partir dels motins de subsistència dels anys seixanta i com a conseqüència dels constants conflictes bèl·lics en què es va veure involucrada Espanya amb França i Anglaterra en l’últim terç del segle; però no ho és menys que els entrebancs –com els qualificava el pare Feijoo– derivats d’una meteorologia inclement i una natura desfermada van contribuir a empitjorar encara més una realitat per a la qual, malgrat el reformisme militant d’alguns ministres, es presagiava el pitjor. L’ oratge que es va patir al País Valencià, i per extensió a tota la vessant mediterrània peninsular, va estar presidit en aquests anys per l’anomalia atmosfèrica coneguda com a oscil·lació Maldà , caracteritzada per la coincidència de fenòmens meteorològics extrems. Vol això dir que la sequera inclement va conviure amb tremendes tempestes i temporals exagerats, amb riuades i inundacions, però també amb reiterades pedregades, gelades fora de temporada, hiverns llargs i freds i estius curts i humits. Molts contemporanis van ser conscients d’aquest anòmal comportament del clima, mentre que els camperols, i també la societat en el seu conjunt, suportaven any rere any la pèrdua de les collites, l’escassesa, l’alça insuportable dels preus dels productes de primera necessitat i el deteriorament progressiu de la qualitat de vida. Deteriorament que, per descomptat, afectava també la salut, perquè els ruixats, reiterats i forts, van incrementar els espais humits i van propiciar les escomeses, cada vegada més constants, de les febres tercianes que, de ser endèmiques al País Valencià, van passar a assolir el rang d’epidèmies i, fins i tot, desbordaren les fronteres naturals per estendre’s a bona part del territori peninsular. Mal temps; però també temps dolents: crisi de subsistències, fam, malaltia, avalots populars, incertesa política i guerra són les variables que, actuant en el trànsit del segle XVIII al XIX, deixarien sentir la seua empremta en les terres valencianes i, per extensió, en les de l’Espanya de l’època. Es dibuixava un panorama ombrívol que els anys de lluita contra el francès acabarien per enfosquir totalment.