Armando Alberola Romá - Quan la pluja no sap ploure

En la introducció exposa els orígens d’aquest llibre, un compendi dels seus estudis anteriors sobre la matèria, als quals ha sabut fusionar diversos inèdits. El resultat és un text compacte i ordenat, desplegat en quatre capítols que aborden des de diverses perspectives i exemples el tema objecte d’anàlisi. El que no fa l’autor és parlar sobre ell. I per això ho faig jo. Armando Alberola és un historiador que representa la nova generació de professionals que lluiten perquè les seues investigacions aprofiten i estiguen considerades a l’hora d’adoptar decisions polítiques i, com no, urbanístiques. Per això, dins de les diverses línies d’investigació que ha seguit al llarg de la seua trajectòria professional, trobem algunes referides a l’aplicació social de la Història. D’igual manera, les nostres terres, la realitat valenciana dins d’una tradició cultural marcada per la pertinença a la vella Corona Aragonesa, sempre han estat objecte de la seua anàlisi a través del temps. Alberola ha volgut en les seues investigacions fer-nos conéixer els nostres orígens i entendre una mica més les arrels que han motivat algunes de les manifestacions socioculturals actuals. Un estudiós rigorós que, al llarg de més d’un centenar de publicacions especialitzades en l’època moderna, ens ha fet entendre molt millor la nostra complexa història. Llegint els seus treballs, podem arribar a la conclusió que Alberola és dels qui creu que la Història ha de tenir una finalitat social, que ha d’estar a l’abast de tothom i que ha de saber eixir de l’acadèmia per connectar amb la societat. Conec Armando des de fa molts anys, de la mà de la seua germana i companya meua de classes i batalles laborals i festives, Patrícia, i sé el pes que en la seua família sempre ha tingut el pare, Armando. No sols va heretar el seu nom, també el gust per la cultura pròpia i per l’art en general. De fet, estic segur que la música de Raimon va entrar a casa dels Alberola per algun disc que compraria el pare, un home culte i interessat per la cultura del nostre país.

Quan la pluja no sap ploure és una magnífica oportunitat per a entendre la simbiosi que pot haver entre disciplines ben llunyanes com la història, la geografia, la música o la pintura. La voluntat d’Alberola d’incloure la referència a Raimon i la imatge del pintor Antoni Miró en la portada són un excel·lent avanç de la construcció posterior dels capítols, farcits de gravats i de mapes que exemplifiquen el recorregut històric per les comarques valencianes. Conec bé l’interés de Toni Miró, amic compartit amb Armando, pels clàssics valencians i per interrelacionar la seua obra amb la literatura i la música. Ara he descobert que l’altre amic, l’historiador, també té aquests interessos comuns. I, a més, una altra coincidència, Miró descobria la poesia de Salvador Espriu el 1963, de la mà del Raimon, quan aquest li mostrà les cançons construïdes a partir dels seus poemes. Espriu es va convertir durant molts anys en un punt de referència en el bastiment ideològic i literari del pintor. En tots dos casos, en l’obra de Miró i en el llibre que presentem d’Alberola, l’acció del cantautor xativí ha sigut un punt de referència fonamental. Potser siga ja l’hora que els valencians reconeguem la importància de Raimon en la difusió i promoció de la nostra cultura.

Ja fa molts anys també, vaig llegir una novel·la impressionant, La identitat de Milan Kundera (1997). L’escriptor d’origen txec i resident a París esdevé un mestre en la recreació de la relativitat de comportaments. I sobretot la dificultat de l’ésser humà per a descobrir la pròpia identitat, després de la pressió que la societat crea damunt dels seus protagonistes. En aquesta ocasió, Kundera desvetlla una vegada més l’interior insatisfactori de l’home urbà, en un ambient grisenc que fusiona les sensacions de la Praga natal i del París resident. Els personatges s’hi mouen per inèrcia, recorden els antics trencaments, però en l’actualitat s’hi senten estranys en si mateixos, sense força i sense alé per fer res. Només saben que s’hi senten a desgrat amb ells mateixos. És evident l’acció benefactora de la literatura i, per extensió, de les arts. Cal cridar l’atenció dels lectors, dels espectadors, davant d’una inèrcia que ens condueix a ser més presoners de nosaltres mateixos. Aquest és, si em permeteu la comparació, el valor de l’assaig d’Alberola; així espere que ho enteneu quan acabeu la seua lectura. Quan la pluja no sap ploure és un llibre per formar ciutadans crítics, que entenguen que des de la Història, des de la revisió del passat, podem extraure moltes referències, diversos models d’actuació. Tot això per a evitar catàstrofes i entendre que l’actuació resignada envers la força de la natura, no pot servir-nos de consol. Cal actuar decididament per fugir de les conseqüències. Llegir per a ser lliures o, en definitiva, per saber qui som i d’on venim. Això sí, com deia la cançó del Raimon, sempre podem esperar que l’oratge vaja a l’escola i aprenga a portar-se una mica millor en les nostres comarques...

Carles Cortés

Alcoi, 2009

INTRODUCCIÓ

La sequera sempre ha estat la principal preocupació dels camperols del llevant peninsular ibèric. No obstant això, els llargs períodes d’aridesa s’han vist interromputs, de manera sistemàtica i brusca, amb una cadència gairebé anual, per precipitacions d’alta intensitat horària en els mesos de tardor i de primavera. Aquests episodis meteorològics extrems, dels quals els arxius conserven una memòria detallada, han provocat, al llarg de la història, importants avingudes i inundacions amb el corol·lari consegüent de víctimes i danys en infraestructures i béns de diferent índole. Les pàgines que segueixen analitzen la greu contrarietat que va suposar aquesta alternança entre escassesa i abundància hídrica durant el segle xviii al País Valencià. A aquesta qüestió he dedi-cat els meus afanys investigadors des de temps enrere. Fa més de tres lustres, va aparèixer la meua primera contribució, una mena de temptativa de proposta de treball sobre els efectes que els desastres naturals i les plagues agrícoles causaven a la societat i a l’economia valencianes. Des de llavors he continuat insistint, sobretot per dues raons. La primera perquè crec que el tema s’ho val no solament historiogràficament, si tenim en compte la preocupació que en l’actualitat desperta el canvi climàtic. La segona perquè, com a historiador, assumisc plenament la funció social i de compromís que ens correspon a l’hora d’intentar traslladar als poders públics informació, arguments, propostes i, per què no, respostes davant els reptes de tot tipus que ens esperen.

Aquestes conviccions han motivat que rellegira tot el que havia publicat fins ara, en ocasions de manera una miqueta dispersa, impel·lit per les circumstàncies de la vida acadèmica. Aquesta relectura ha comportat una reordenació i contextualització del corpus, una reflexió en sentit ampli que ha donat com a resultat una reescriptura actualitzada cercant, sobre tot, una coherència discursiva que proporcionara unes pàgines grates i profitoses a les persones interessades en la qüestió. Perquè ni la Història ha de ser reducte científic exclusiu d’un conjunt selecte d’iniciats, ni la seua lectura ha de convertir-se, necessàriament, en una mena de turment capaç de desanimar el més esforçat dels seus conreadors. No obstant això, vull advertir abans de continuar endavant que aquest llibre és, sobretot, un llibre d’Història i que, per això, he procurat que reunira tots els requisits que exigeix aquesta disciplina pel que fa a la metodologia, el tractament de fonts i l’aparat crític. Tanmateix, també ha estat una aspiració personal –no sé si assolida– que l’enfocament, l’estil i el llenguatge resultaren clars i amens, amb la finalitat que el seu contingut es poguera convertir en un instrument útil per a prendre consciència del problema que aborda. Amb els temps que corren, no podem permetre’ns el luxe d’ignorar les lliçons que ens brinda el passat. Paga la pena conèixer, i assumir, com els nostres avantpassats van desafiar –i, en ocasions, van superar– els impediments que el clima i el medi van interposar en la seua vida quotidiana. D’aquesta manera, potser puguem entendre millor el present; un present en què segueixen, vius i a flor de pell, els mateixos episodis catastròfics que la història ja s’encarrega de recordar-nos. A l’ésser humà li costa aprendre, malgrat els colps i encara que «a colps es fa la vida…». Però, amb el present que alguns s’obstinen a construir-nos rebutjant els ensenyaments de la Història, resulta molt difícil preparar el futur; un futur que se’ns presenta tan incert com enigmàtic.

Читать дальше