Armando Alberola Romá - Quan la pluja no sap ploure

Deia que, amb aquest llibre, pretenc exposar les meues reflexions sobre la vigència d’una realitat secular i intrínsecament lligada a les gents d’aquesta terra. La tasca no és fàcil. La majoria de les vegades és complicat traslladar al paper i, per extensió, a una opinió pública heterogènia i plural, la complexitat que conté un problema: les seues causes, les seues conseqüències, les solucions que es van idear per a superar-lo al llarg dels segles, per quin motiu tenim avui la sensació que s’ha avançat poc, o més aviat gens… A més a més, la dificultat augmenta si volem fer-ho d’una manera senzilla, clara i directa. L’historiador sempre dubta si el seu treball és, a més de llegit –premissa fonamental–, entès i tingut en compte perquè, en última instància, els poders públics puguen utilitzar-lo i, d’aquesta manera, contribuïsca al benefici de la societat. Ja ho he dit: no és senzill desentranyar els arcans del passat ni transmetre la seua utilitat, encara que constituïsca una tasca apassionant per a qui té la sort de poder-s’hi dedicar. Sabem que en l’actualitat està de moda parlar sobre el comportament del clima. Investigar aquest tema en segles passats i analitzar-ne la influència sobre les societats del moment, amb totes les variables que obliga a manejar, constitueix un repte tan suggestiu com complex de resoldre.

Ara bé, com podem transmetre amb claredat i eficàcia les claus de qualsevol assumpte de manera que siguen immediatament compreses en qualsevol fòrum? En el cas que ens ocupa, la sequera i la inundació o, si es vol, la manca i l’excés d’aigua en les terres del País Valencià, troben una magnífica definició, que tots podem entendre perfectament, en la cançó titulada Al meu país la pluja que, allà per 1983, va escriure Raimon. La cançó, plena de lirisme i sentiment, impactant com tantes altres del cantautor de Xàtiva per la manera que retrata l’escola que va patir en la seua infància, aconsegueix descriure en les primeres estrofes, de manera molt bella i no menys precisa, el formidable inconvenient que, per a les terres valencianes, ha constituït, des de sempre, el fet que la pluja «no sàpiga ploure». El mes d’octubre de l’any anterior, havia tingut lloc la terrible pantanà que es va dur per davant la presa de Tous i que va submergir nombroses poblacions de la comarca de la Ribera del Xúquer, algunes de les quals van haver de canviar-ne la localització per si el desastre es repetia. Raimon es trobava en aquells dies a Xàtiva i a punt va estar de ser testimoni directe de la imponent descàrrega d’aigua que, en poques hores, va alimentar la terrible crescuda 1.

Probablement és a partir d’aquella data fatídica quan l’opinió pública va descobrir el fenomen que els científics denominen gota freda , terme que es va popularitzar immediatament. Fins a tal punt van prendre consciència les gents del carrer de l’entitat del problema, que podria dir-se que van marcar en els calendaris particulars les tardors de cada any per a estar previngudes. Des d’aleshores albirem gotes fredes per tots els llocs cada vegada que el cel comença a enfosquir-se, quan tot just s’acaba l’estiu. Potser, cal atribuir a les dramàtiques jornades viscudes en aquesta tardor de 1982 el renovat interès per un esdeveniment meteorològic que, històricament, conserva episodis memorables al País Valencià. Els corresponents al segle XVIII són tractats amb detall en aquest llibre, però en la memòria col·lectiva haurien de romandre ben fresques les conseqüències, entre d’altres, de les grans riuades i inundacions del Xúquer de primers de novembre de 1864; la famosa i tràgica «de Santa Teresa», patida a Oriola pel desbordament del riu Segura el 15 d’octubre de 1879 o la, no menys dramàtica, del Túria al seu pas per València, per aquestes mateixes dates, però l’any 1957.

Quan Raimon, mesos després de la pantanà , va crear la cançó que dóna títol a aquest llibre, potser perseguira agitar i despertar del somni de la història, el record d’aquesta amenaça que ha aguaitat les terres valencianes des de temps immemorial. Qui sap si la intenció era redescobrir i actualitzar un retall del pas sat comú perquè tots el coneguérem millor. No és estrany en l’autor: ja s’havia embarcat en empreses de gran transcendència. Recordeu com va aconseguir que l’obra dels grans poetes en llengua catalana, des de l’edat mitjana fins a l’actualitat, superara les estretes fronteres per on discorria i entrara, per la porta gran, en els dominis de la cultura popular per a escampar-se entre les gents del carrer que van descobrir, amb agraïda sorpresa, Ausiàs March, Jordi de Sant Jordi, Joan de Timoneda o Salvador Espriu, entre d’altres.

Raimon és concís i directe quan descriu el comportament de la pluja en aquest país: afirma rotund que la pluja no sap ploure en aquestes terres i, incapaç de trobar termes mitjans, o plou poc o plou massa . La qüestió és, que ho faça com ho faça, els resultats són sempre tràgics: si plou poc és la sequera , però si plou massa és un desastre . La solució passa, com suggereix, per dur la pluja a escola i ensenyar-la a ploure? O haurem de ser nosaltres els qui deurem d’aprendre la lliçó per a poder prevenir i desafiar, amb garanties, l’amenaça? Entendrà el lector que, després de molts anys de rastreig en els arxius i amb alguns centenars de pàgines escrites damunt de l’esquena, m’enamorara de la cita raimoniana, model de precisió i de capacitat de síntesi, i decidira conferir-li el caràcter que mereix.

Aquesta preocupació per l’aigua no sembla circumstancial en l’obra de Raimon. Per poc que es recorren amb una mica d’atenció els seus textos, emergeix el sentiment –no exempt de preocupació– de qui ve de terra endins del país i coneix les misèries que una climatologia inclement pot oferir als treballadors agrícoles. Raimon, es deixa dur en més d’una ocasió pels camins de l‘aigua : un aigua que es queixa als matins, a ciutat, als milions d’aixetes de les cases mentre la son, rebotant entre parets, s’esmicola 2. Un aigua tan necessària que, com en aquella cançó que un dia va regalar a Quico Pi de la Serra (i amb ell, a tots) amagat darrere d’un pseudònim, per poca que caiga, sempre és benvinguda en aquest país. El poeta de Xàtiva transmet a la perfecció en Bon temps per a fer cançons 3el conformisme fatalista del camperol que, sabedor de la crueltat d’una sequera persistent, proclama esperançat, arribat el cas i encara que semble un embarbussament, que plou poc, però pel poc que plou, plou prou . Una picada d’ullet més, altre apunt ple d’agudesa per a ressaltar aquesta pugna secular mantinguda pels mediterranis contra el clima i el medi, gent acostumada al comportament brutal de l’oratge quan li dóna per descarregar el pes de la nuvo lada on no fa falta. I de nou, Raimon, ens deixa una sentència inapel·lable quan qualifica aquesta pluja com a esplèndida bellesa de l’inútil –potser tempestuosa i excessiva– que, de terra estant , contempla vessar-se sobre el mar; o queda corprès per aquella altra pluja que, després de garbellar el més fosc dels núvols i amb el seu ritme sempre imprevisible, s’emporta carrerons avall de l’ànima l’última llum d’estiu que tardoreja 4. La pluja, bella metàfora que, en aquest cas, permet a l’autor anar més enllà del que a primera vista pogués semblar 5.

El llibre s’organitza en quatre capítols en els quals he intentat sintetitzar, d’una manera ordenada, tot –o quasi– el que a hores d’ara porte escrit. També he aprofitat algun text fins ara inèdit, i molt de material d’arxiu –encara en fase de garbeig– sobre la realitat climàtica del País Valencià durant l’edat moderna i els seus «efectes col·laterals» sobre la societat, l’economia, la sanitat, la religiositat popular o l’ordenació del territori.