Patricia Highsmith - Suspens. Com escriure una novel·la d'intriga

Suspens

Títol original: Plotting and writing suspense fiction Publicat per primera vegada l’any 1966 © 1993, Diogenes Verlag AG Zurich

Primera edició: gener del 2021

© de la traducció: Alba Dedeu, 2021

© d’aquesta edició: L’Altra Editorial

Gran Via de les Corts Catalanes, 628, àtic 2a

08007 Barcelona

www.laltraeditorial.cat

Maquetació: EdicTal

Producció de l’ePub: booqlab

ISBN: 978-84-123925-2-4

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra requereix l’autorització prèvia i per escrit de L’Altra.

Tots els drets reservats.

Patricia Highsmith, per Carlos Zanón

Prefaci

Pròleg

1. El germen d’una idea

2. Principalment sobre l’ús d’experiències

3. El conte de suspens

4. Desenvolupament

5. La construcció de la trama

6. El primer esborrany

7. Els obstacles

8. El segon esborrany

9. Les revisions

10. Historial d’una novel·la: The glass cell

11. Algunes notes sobre el suspens en general

La sensació d’estranyesa, de misantropia al mateix replà de l’escala, en aquella veïna malcarada i rondinaire amb la casa plena de gats. El crim sense vanitat com un episodi maldestre de sincronia, un ballet cruent en el qual algú que no havia de ser allà mor sense cap altre motiu que haver estat allà. La naturalesa criminal amb les seves pròpies lleis apartant tot allò que destorba, molesta o amenaça de revelar la impostura o impedir que l’altra justícia (la del criminal, la del perdedor, la de l’insatisfet) triomfi. La falsificació, el cor de cera calenta de l’impostor, la seva falta de límits i contorns, la possibilitat de viure tota una vida al soterrani tancat de la mentida completa i absoluta. El final del prestigi de la culpa i la redempció. L’home com aquell lloc en el qual, ateses les circumstàncies, pot passar de tot i pels motius de sempre: ambició, poder, sexe, diners i... avorriment.

Tot això ens va ficar al cap, o potser és més precís dir que ens va obligar a acceptar-ho, Patricia Highsmith (Fort Worth, Texas, 1921/Locarno, Suïssa, 1995). I per moltes connexions que vulguem donar al gènere negre, subcategoria suspens, la major part dels escriptors europeus que freqüenten aquells paratges ho han fet i ho fan —encara ara, dècades i dècades després que siguin morts— pivotant sobre dos personatges. Un és Alfred Hitchcock i l’altre, Patricia Highsmith. I l’atzar va voler que tots dos estiguessin units. El 1950, l’autora nordamericana debutava com a novel·lista amb Estranys en un tren , i només un any després el britànic l’adaptava per a la pantalla gran. I per rematar-ho, el guió el va firmar ni més ni menys que Raymond Chandler. Potser aquell moment va ser el de màxima popularitat de l’escriptora a casa seva. Massa amarga, massa incòmoda per al públic dels Estats Units, va abandonar el país el 1963 per no tornar mai més. A Europa, el seu lloc de recepció natural, la gent la va llegir, la va entendre i la va admirar. Va ser el nom màgic per a aquells que lluitaven contra els que volien treure l’etiqueta de literari al gènere negre. Amb el seu nom el sortilegi del prejudici desapareixia. Qui havia llegit L’enginyós senyor Ripley , Mar de fons o els seus esplèndids relats breus tenia clar de què s’estava parlant. De literatura des de l’entreteniment, d’una autora que es deixava veure i s’ocultava des de la ficció sense perdre de vista el contracte entre autor i lector. I, en certa manera, dels termes d’aquell contracte parla aquest llibre, aquest assaig que tens a les mans, de les obligacions de l’autor envers el seu talent, amb l’obra i també amb el receptor: el lector.

En aquest breu assaig o manual, Highsmith ens explica no tant com pots escriure un relat de suspens, una novel·la negra, existencial i inquietant, sinó com les escriu ella, la qual cosa és molt més interessant i entretinguda. I t’avisa des d’un bon principi de l’essencial, que «no hi ha cap secret per assolir l’èxit, tret de la individualitat, o si es prefereix, la personalitat». És a dir, l’únic que pots aportar tu a la ficció és el que en el teu intent de copiar, mimetitzar, realitzar de manera correcta (sigui el que sigui), t’equivoques, t’extravies i, quan ho fas, crees una cosa que és teva i només teva i, si tens talent, és vàlid, igual de vàlid que el que provaves d’emular.

Al contrari del seu personatge icònic, Tom Ripley, el seu alter ego literari. Un falsificador. Un home sense cara. Un farsant. Un de nosaltres. Tots, absolutament tots, vivim la vida com si fóssim algú altre. De vegades, el nostre secret és matisable i no absolut, pura defensa davant la intempèrie dels altres, però en moltes és total i disfuncional. Ripley va una mica més enllà (per alguna cosa s’acosta a la psicopatia) que la necessitat de ser un altre per ser acceptat. Ripley com una malaltia o un paràsit es muda a un altre cos, una altra vida i intenta —pels mitjans que sigui— que no li descobreixin, que no destrueixin la màscara, l’aparença. És un quadre fals. I, al revés que Raskólnikov, la culpa pel crim no és el seu càstig. Ripley ha inspirat (i s’ha inspirat) en l’home d’avui dia sense Déu, sense fe, sense por dels seus actes, sense esperança, sense transcendència. L’abisme és un mateix. Ripley és un existencialista sense melic. És el protagonista del llibre de Carrère L’adversari basat en un personatge i uns crims reals, així com tots els impostors de la realitat han accedit a la ficció o al true crime. Però també, i especialment, Tom Ripley és Patrick Bateman de Bret Easton Ellis, i molts dels interessants o grotescos, ridículs, ben perfilats o fatus psycho-killers de les últimes dècades de televisió i llibres. Personatges mig Oscar Wilde mig Leatherface, els quals provocarien arcades a la senyora Highsmith, que miraria de posar distància entre el seu Ripley i tota aquesta superxeria paranoica i gore.

Patricia Highsmith va consagrar la seva vida a l’escriptura i per això aquest manual és, encara, més sincer i valuós. Més d’una trentena de llibres (novel·les, contes, assajos...) i una vida personal complexa, plena de forats negres i contradiccions que ella resolia com podia: alcoholisme, misantropia i escriptura. No va conèixer el seu pare fins als dotze anys perquè els seus progenitors es van separar abans que ella nasqués, cosa que va succeir malgrat que la seva mare va intentar avortar ingerint aiguarràs. Les relacions que més li van durar van ser amb gats i cargols. Lesbiana que odiava les dones, antisemita i alguns detalls més de les seves opinions i creences —els Diaris pòstums són tan indiscrets i valents com el seu autor vulgui—, té en el seu historial una de les primeres novel·les ( El preu de la sal , que va publicar sota pseudònim i que, ja amb el seu nom, va publicar anys més tard com a Carol ) en què la relació lèsbica de les seves protagonistes no acaba com aconsellava, o fins i tot exigia, el gust de l’època. Va tenir bons directors (l’esmentat Hitchcock, Wim Wenders, Claude Chabrol, Todd Haynes, Anthony Minghella...) i bons actors i actrius (Alain Delon, Dennis Hopper, John Malkovich, Cate Blanchett...) per a les seves adaptacions cinematogràfiques i va comptar amb molts lectors i el favor de crítics i col·legues que no podien deixar de reconèixer el valor del que feia aquesta escriptora amb els seus llibres.