Patricia Highsmith - Suspens. Com escriure una novel·la d'intriga

Això es podria descriure com l’escola d’escriptura personal, en oposició a l’escola dels ardits. Segons la meva opinió, els ardits proporcionen un entreteniment molt lleuger amb què no es pot esperar entretenir els lectors intel·ligents. A moltes persones que no escriuen i que no tenen ganes d’escriure se’ls poden acudir coses semblants. No són més que idees amb truc, que tenen tan poc a veure, en si mateixes, amb la literatura o la bona prosa de ficció com les innocentades. Alguns ardits són desenllaços sorpresa; d’altres, un detall de medicina o de química que els llecs solen desconèixer i que exposa o millora la situació del personatge principal. Una altra mena d’ardit és el fet d’amagar informació al lector, d’una manera força arbitrària i injusta, fins al final del conte o del llibre. La gent que no escriu gaire bé pot adornar aquests trucs amb una mica de prosa i vendre’ls com a relats. Cada mes es publiquen, en diverses revistes, molts contes de suspens de segona o tercera categoria que no ajuden gaire a donar prestigi a les obres de suspens i de misteri.

Posant en pràctica la teoria que totes les bones històries tenen suspens, a l’ Ellery Queen’s Mystery Magazine cada vegada publiquen més ficció de qualitat: relats de misteri amb suspens i realment entretinguts.

Fa poc em va sorprendre que aquesta revista comprés un conte meu titulat «Another Bridge to Cross». El vaig escriure un cap de setmana, a Roma, per sortir de la monotonia d’escriure The glass cell , la novel·la en la qual treballava durant la resta de la setmana. El relat es basava en el següent: 1) el fet d’haver sentit, al gramòfon d’algú a Positano, una cançó lenta tocada amb guitarra, una cançó amb una llarga melodia que no havia sentit abans i que no he tornat a sentir des de llavors; i 2) el comentari d’un amic meu sociòleg, a Roma, que molts homes italians pobres se suïciden perquè, en morir ells, l’estat dona una petita pensió a les seves esposes i als seus fills. Aquestes dues coses em van impressionar i em van commoure. La cançó se’m va quedar a la ment, evocadora del sud d’Itàlia i les platges mediterrànies d’allà. En tot cas, al meu apartament de Roma, gairebé trastocada per la falta de son –ja que les úniques hores raonablement tranquil·les en aquell barri eren de les cinc a les set del matí–, vaig començar a escriure un conte pel plaer de fer-ho, sense preocupar-me de si el vendria mai o no.

La història se centra en un americà de mitjana edat anomenat Merrick que viatja tot sol per Europa intentant deixar enrere el dolor per la mort de la seva dona. El relat comença amb el protagonista dins d’un cotxe amb xofer que s’enfila per la costa occidental de la Riviera. Un home, plantat en un pont que la carretera travessa, es mata llançant-se daltabaix just després que passi el vehicle. Més tard, quan ja instal·lat en un hotel de Positano, en Merrick llegeix la notícia del suïcidi en un diari, envia un gir postal per valor d’una gran suma, anònimament, a la vídua de l’home, perquè el difunt és un d’aquests pobres que s’ha tret la vida per aportar una mica de diners a la família mig morta de gana.

Mentrestant, en Merrick coneix un vailet del carrer a qui convida a sopar al seu hotel, i, durant la vetllada, el nen roba la cartera a una americana rica. El gir postal l’hi retornen sense obrir, perquè la vídua italiana ha matat els fills i s’ha suïcidat del dolor. Així doncs, els dos intents discrets però desesperats d’en Merrick de tornar-se a acostar a l’ésser humà a través de l’afabilitat i la generositat acaben de mala manera. L’experiència el fa recloure’s encara més al món solitari, melangiós i emboirat del seu interior, format pels records d’un passat més feliç que no pot connectar amb el present. Es passa hores senceres assegut al jardí de l’hotel. En alguna banda toquen amb una guitarra la cançó de la llarga melodia, que li recorda una cançó que ell i la seva dona havien sentit durant la lluna de mel a Amalfi. Al final, el gerent de l’hotel, conscient que en Merrick no està bé del cap, fa venir un metge, i en Merrick s’obliga a deixar el poble i a començar el tram següent del viatge que havia planificat cap al nord.

En Merrick és un home enmig d’una boira, i la boira es torna cada vegada més espessa. És un relat tràgic, que difícilment es podria catalogar com «de suspens», i, amb l’excepció del suïcidi al pont del principi, no té acció violenta. És un conte escrit a partir de les meves emocions, perquè em va venir de gust escriure’l. El vaig enviar al meu agent amb una nota: «No se m’acut un mercat per a això, però potser a tu sí». El van publicar a l’ Ellery Queen’s Mystery Magazine . 3

Durant una part del temps que vaig passar escrivint Deep water vaig viure en un pis sense calefacció al carrer 56 Est de Manhattan, a la primera planta; la finestra del darrere donava a una sortida d’emergència amb una escala que portava fins a terra, tres metres més avall. Un dia, poc després de traslladar-m’hi, vaig entrar al pis i vaig veure cinc o sis nois, d’uns quinze anys i més joves, encorbats sobre els meus llibres i els pots de pintura que encara no havia guardat. El grup va passar pel meu costat d’una revolada cap al vestíbul i va sortir per la porta. Jo havia deixat la finestra lleugerament oberta, i ells hi havien accedit per la sortida d’emergència. Vaig esborrar amb aiguarràs les ditades que havien fet en una de les meves maletes. L’experiència va ser trasbalsadora. Un altre dia, mentre treballava asseguda a l’escriptori, vaig sentir xiscles i crits i un gran terrabastall de sabates que picaven sobre ferro, i els nois van començar una batalla campal a la sortida d’emergència, a menys de dos metres del lloc on seia. Distreta, em vaig enretirar, i uns quants segons més tard em va divertir trobar-me plantada a l’altra banda de l’habitació com una rata esporuguida, amb les celles encara arrufades de la concentració mentre intentava formar la segona meitat de la frase que tenia a la màquina d’escriure a l’altra punta.

No entenc les persones a qui els agrada fer soroll; en conseqüència les temo, i, com que les temo, les odio. És un cercle viciós emocional. En aquell cas, el cor em bategava absurdament ràpid, i em vaig esperar fins que els nois van decidir anar-se’n, perquè era de bon tros massa covarda per parlar amb ells. Sens dubte puc dir que aquella va ser una «experiència emocional».

Uns quants mesos més tard, aquella vivència em va inspirar a escriure un conte titulat «Els bàrbars». A un jove arquitecte que ha de fer hores extres el turmenta l’escàndol que fan uns jugadors de futbol cada dissabte i diumenge a la tarda en un solar sota la seva finestra. Els jugadors responen a les seves peticions que facin menys soroll amb provocacions i insults, i l’arquitecte arriba a tal estat de nervis que deixa caure una pedra de gairebé quatre quilos al cap d’un dels jugadors del solar, i després s’amaga. A l’home ferit se l’emporten, però l’endemà torna per jugar amb el cap embenat. La policia, però, no ve. Després d’això els jugadors es limiten a importunar l’arquitecte: quan arriba de la feina es troba les finestres trencades; té xiclet enganxat al pany de la porta; i una nit que topa un parell dels jugadors li etziben uns quants cops. L’arquitecte té por de demanar ajuda a la policia, perquè el que ell ha fet és més greu que les males passades dels altres. El conte s’acabava amb la situació sense resoldre. Al principi no me’l volien comprar enlloc.

El vaig ampliar pensant en la possibilitat que se’n fes una pel·lícula ubicada a Itàlia, i vaig fer que el jugador ferit es morís de la fractura cranial. Oficialment, els fets es descriuen com un accident: es diu que el jugador ha picat contra una paret. El grup de jugadors vol reservar-se l’arquitecte com la seva presa particular sense interferències de la policia. L’arquitecte sap que el jugador ferit és mort, i té por d’involucrar la policia en l’afer. Un veí ha presenciat com deixava caure la pedra i es dedica a extorsionar amb amabilitat però eficaçment l’arquitecte, que no té més remei que pagar-li. Quan l’arquitecte es casa, també importunen la seva jove esposa. Ella s’adona que a casa escassegen els diners, i ell es veu obligat a explicar-li la història espantosa. La noia li aconsella que deixi de pagar l’extorsionador, que, segons ella, no anirà mai a denunciar-lo a la policia. Llavors, l’arquitecte es nega a fer el pagament següent, i l’extorsionador se’n va caminant en direcció a la comissaria. El jugador o el parell de jugadors que vigilen tothora l’arquitecte observen l’escena i entenen exactament el que passa. Com que és la seva última oportunitat d’actuar abans que la policia es fiqui en tot plegat, envolten l’arquitecte, l’empenyen cap a un carreró i l’assassinen.