Patricia Highsmith - Suspens. Com escriure una novel·la d'intriga

Però tenim aquesta història: «Una vídua, artista publicitària de professió, intimida i importuna el seu fill de deu anys, li fa portar roba de nen més petit, l’obliga a lloar i a admirar la seva obra artística i en general es dedica a convertir el nen en un neuròtic turmentat». Bé, aquesta era una història interessant, i la meva mare fa d’artista publicitària (tot i que no és com aquesta mare); a més, la història se’m va mantenir viva al cap si fa no fa un any, tot i que mai no vaig tenir l’impuls d’escriure-la. Llavors, un vespre, a casa d’algú, jo fullejava un llibre de cuina i vaig veure una recepta horripilant per preparar estofat de tortuga de mar. La recepta de la sopa de tortuga no era pas menys espantosa, però com a mínim es començava la feina esperant que la tortuga tragués el coll i tallant-l’hi amb un ganivet esmolat. Als lectors que pensin que els thrillers comencen a fer-se avorrits potser els agradaria donar un cop d’ull a les seccions dels llibres de cuina que se centren en els nostres amics amb plomes o amb closca; una mestressa de casa ha de tenir un cor de pedra per llegir aquelles receptes, i de posar-les en pràctica no cal ni que en parlem. El mètode per matar una tortuga de mar era bullir-la viva. La paraula matar no es feia servir, i no calia, perquè, quin animal hauria pogut sobreviure a l’aigua bullent?

Tan bon punt vaig haver llegit això la història del nen turmentat em va tornar a la memòria. Faria que el relat girés entorn d’una tortuga de mar: quan la mare en porta una a casa per fer-ne un estofat, el vailet d’entrada pensa que és perquè ell la tingui com a mascota; en parla amb un dels seus amics de l’escola per intentar guanyar estatus, i promet que l’hi ensenyarà. Llavors presencia la mort de la tortuga en l’aigua bullent, i tot el ressentiment i l’odi acumulats envers la mare afloren a la superfície. La mata en plena nit, amb el ganivet de cuina que ella ha fet servir per tallar l’animal.

Durant mesos, potser durant més d’un any, vaig voler utilitzar una catifa com a mitjà d’ocultament d’un cadàver, una catifa que potser algú treu a plena llum del dia, enrotllada, per la porta del davant d’una casa: en aparença se l’enduen a la tintoreria, però en realitat a dins hi ha un cos. Estava força segura que tal cosa s’havia fet. Algú m’havia explicat, encertadament o no, que Murder, Inc. 1 emprava aquest mètode per traslladar alguns dels seus cadàvers d’un lloc a un altre. De totes maneres, la idea m’interessava, i vaig estar rumiant com podia donar un aire diferent, fresc i divertit al tema del cos amagat a la catifa. Una manera òbvia de fer-ho era que a la catifa, en realitat, no hi hagués cap cos. En aquest cas, la persona que se l’endugués hauria de ser sospitosa d’haver comès un assassinat, haurien de veure-la carregant la catifa (potser amb un aire furtiu), hauria de ser una mica bromista, en definitiva. El germen començava a agafar vida. El vaig combinar amb una altra idea fluixeta que tenia sobre un escriptor per a qui la línia que separa la vida real de les trames que s’inventa és finíssima i transparent, de manera que de vegades una cosa i l’altra se li confonen una mica. Un protagonista escriptor com aquest, vaig pensar, a banda de ser divertit, també podria servir per explorar l’esquizofrènia més aviat innòcua i rutinària que es veu pertot arreu; sí, fins i tot en tu i en mi. El llibre resultant es va publicar amb el títol El narrador als Estats Units, i Una suspensió de misericòrdia a Anglaterra. 2

Els gèrmens de les idees per crear històries, doncs, poden ser petits o grans, simples o complexos, fragmentaris o més aviat complets, estàtics o mòbils. La cosa important és detectar-los quan es presenten. Jo els reconec gràcies a certa emoció que em susciten a l’instant, semblant al plaer o a l’emoció d’un bon poema o d’un bon vers de poema. Certes coses que semblen idees per crear una trama no ho són; ni creixen ni perduren a la ment. El món, però, és ple d’idees germinals. En realitat no és possible estar sense idees, perquè se’n troben pertot arreu. Malgrat això, hi ha diverses causes que poden provocar la sensació d’estar «sense idees». Una és la fatiga física i mental; arran de diverses pressions, hi ha persones per a qui no és gaire fàcil sortir d’aquest estat, tot i que saben com fer-ho i ho farien si poguessin. La cosa millor que es pot fer, per descomptat, és deixar de treballar i de pensar en tot allò relacionat amb la feina i fer un viatge; encara que només sigui un viatge curt i econòmic, només per canviar d’aires. Si no te’n pots anar de viatge, surt a passejar. Hi ha autors joves que s’obliguen a treballar massa, i quan s’és jove això funciona prou bé, fins a cert punt. Passat aquest punt, el subconscient es rebel·la, les paraules es neguen a sortir, les idees es neguen a néixer; el cervell exigeix vacances, tant si l’escriptor se les pot permetre com si no. És intelligent que un autor tingui una segona feina per guanyar uns quants diners fins que hagi fet prou llibres per tenir un degoteig constant d’ingressos.

Una altra causa d’aquesta manca d’idees és tenir al voltant les persones equivocades, o de vegades qualsevol persona. La gent pot ser estimulant, sens dubte, i una frase a l’atzar, un retall d’història, poden fer engegar la imaginació de l’autor. En la majoria dels casos, però, el pla de la interacció social no és el pla de la creació, no és el pla en què volen les idees creatives. Resulta difícil percebre el propi subconscient o ser-hi receptiu quan s’està amb un grup de gent, o fins i tot amb una sola persona, tot i que llavors és més fàcil. És una cosa curiosa, aquesta, perquè, de vegades, les persones que ens atreuen o de qui estem enamorats són precisament les que actuen amb l’eficiència d’un aïllant de goma respecte a l’espurna de la inspiració. Espero que se’m perdoni que passi de bacteris a electricitat per descriure el procés creatiu; és difícil de descriure. Tampoc no vull sonar mística pel que fa a la gent i als efectes de la gent sobre l’escriptor, però hi ha certes persones, sovint les que menys t’esperaries –toixes, mandroses, mediocres en tots els sentits–, que, per algun motiu inexplicable, estimulen la imaginació. Jo n’he conegut moltes, d’aquestes. M’agrada veure-les i parlar-hi de tant en tant, si puc. No em fa res que la gent em pregunti: «Però què caram hi veus, en en Tal o en en Qual?».

No he trobat mai estimulants els altres escriptors. He sentit autors que deien això mateix, i no crec que sigui per gelosia o desconfiança. Pel que sé, els escriptors francesos no solen sentir-se així, i els agrada reunir-se per parlar de les seves obres. A mi no se m’acut res pitjor o més perillós que parlar de les meves obres amb un altre escriptor: em provocaria la molesta sensació d’estar exposada. Això que l’autor no parli de la seva obra amb altra gent és una actitud més aviat anglosaxona i americana, i és evident que jo la tinc interioritzada. Em penso que la incomoditat mútua entre escriptors s’explica pel fet que, si escriuen ficció, tots es troben d’alguna manera en el mateix pla. Les seves antenes invisibles s’estenen buscant les mateixes vibracions en l’aire; o, per fer servir una metàfora més pròpia de golafres, neden a la mateixa profunditat, amb la boca ben oberta per empassar-se els mateixos corrents de plàncton. Jo m’entenc molt més bé amb els pintors, i la pintura és l’art més estretament lligat a l’escriptura. Els pintors estan acostumats a fer servir els ulls, i és bo que un escriptor faci el mateix.

El germen d’una idea, encara que sigui minso, sovint inclou un factor vital per al producte final, l’atmosfera. Per exemple, el germen de L’equívoc (la semblança entre dos crims), ja estava embolcallat d’una atmosfera concreta, i era una atmosfera de melangia i de derrotisme. Independentment que hagués situat els fets en un ambient ric o pobre, amb protagonistes joves o vells, la idea mateixa traspua melangia, desesperació i manca de recursos, perquè un home a qui no se li acut res millor que imitar-ne un altre, en cometre un crim, està essencialment mancat de recursos. També és la història d’un heroi que està condemnat al fracàs i a la tragèdia.