Ricard Camil Torres Fabra - Autarquia i estraperlo

al recibir los impresos para declaraciones se hace necesario al reclamar a los productores una nueva comparecencia para que rellenen los requisitos exigidos pero siendo escasos los impresos recibidos le ruego el envío de unos 300 [...] para afrontar por ahora las necesidades del servicio,

és el menys dolent que hem trobat.

El 10 d’abril de 1939 es constituïa a Almussafes la Comissió Dipositària de Referència Econòmica, eufemisme per tal d’anomenar una comissió d’avaluació de la riquesa local que recolzara l’actuació del Comitè de Recuperació Agrícola, un altre eufemisme per tal de designar el desmembrament de les col·lectivitats o el simple retorn de terres incautades als seus antics propietaris. La Comissió era presidida per l’alcalde, Ramón Pérez Tomás, com a representant de fet; Enrique Contell Celda, com a representant dels agricultors i gran propietari; José Aparicio Giménez, pràctic; José Taberner Fortea, secretari i gran propietari; i el secretari de l’Ajuntament, Salvador Rodrigo Molla. La Comissió va tenir una actuació nul·la si excloem els esforços que desplegà per tal de retornar la terra als propietaris.

Les funcions d’informació de la marxa de collites i expedició d’estadístiques quedà exclusivament en mans dels alcaldes, veritables sàtrapes d’ocul-tacions, multes, etc., malgrat les contínues advertències i ordres que van succeir-se en aquest sentit, tendents a evitar les arbitrarietats que podien derivar-se i a integrar en el control els caps de les fets locals, una qüestió que acabaria resolent-se quan coincidiren ambdós càrrecs en la mateixa persona, cosa que tampoc no va alterar gaire la situació. La nova conjuntura comportava equívocs que dificultaven una ordenació més adequada: «sírvase informar con toda clase de detalles respecto a lo que Vd. entiende como despojo de cacahuet», 9en resulta un bon exemple. Si a tot l’anterior unim la desídia de les autoritats locals i/o la seua escassa preparació i ineptitud, podrem entendre que a les complicacions del nou sistema regulador s’afegia un altre element tan important –sense oblidar els mòbils econòmics dels vencedors–: la manca de paràmetres per a la priorització d’objectius. La cataracta d’ordres per tal de controlar tot tipus de productes es va fer asfixiant: des de la declaració jurada de pinsos fins a un càlcul de collites, passant per tot allò imaginable.

El sistema tenia nombrosos inconvenients: des d’autoritzar i proporcionar les guies pertanyents als comerciants –que s’aprofitaren ben bé de l’anarquia racionadora–, fins les incomoditats que hi anaven implícites. A més, les grandiloqüències del règim ultrapassaven les seues pròpies expectatives, i no és estrany que traslladaren un cert grau de pessimisme a la població. D’aquesta manera, van començar a aparèixer multes indiscriminades que gravaven les mateixes persones que acomplien les ordenances, les contínues peticions de declaracions, les contraordres en aquest sentit, la complicació dels formularis, la seua revocació canviant cada vegada el triplicat per el quadruplicat o viceversa, la interposició d’organismes en els seus dictàmens generalment contradictoris, on només la intervenció del governador civil deia l’última paraula, etc.

El control dels productes alimentaris arribà a un tal extrem que l’expedició de rebuts va afectar tota la població, inclosa la dedicada a la caritat pública, que va tenir l’obligació de verificar, de cara a les autoritats provincials, tot tipus de lliurament de queviures, sobretot quan les circumstàncies climàtiques no acompanyaven les esperances oficials d’obtenir bones collites (la pertinaz sequía).

A mesura que el sistema autàrquic feia aigües per tots els costats, més s’entestaven les autoritats a aprofundir en la situació. El 17 d’abril de 1946, el Sindicat Vertical de Ramaderia dictava cinc normes per al tractament del sèu procedent del ramat, excepte el de porc, cosa que significava un nou intent per controlar la quantitat de sacrificis d’animals, i el mateix passà amb la campanya llanera del mateix any. Les ordres es repetien cada any i s’insistia contínuament en la reglamentació escaient. Això resultava més evident pel que feia al blat i la farina, amb referència a les guies de transport, factures, segells, precintes, etc. o el continu recordament dels magatzems on s’havia de dipositar la collita de blat. Però altres productes, com ara les creïlles, també eren objecte d’un ordenament especial.

Tot això desembocà en un veritable desafiament tant per a les autoritats locals com per a les corporacions. Així, no és estrany que la Germandat de Cullera es vantara, el 23 de gener de 1946, d’haver «conseguido el mayor porcentaje posible de vagones a favor de los productores-exportadores de naranjas». El que no expressava l’Hermandad eren les dures condicions de distribució de fertilitzants –que a la fi beneficiaven sempre els mateixos– a què havien de plegar-se els agricultors del taronger.

El control a nivell local necessitava l’ajut o complicitat –com es vulga dir– de l’alcalde, màxima responsabilitat municipal, de manera que les instruccions que rebia eren constants i alternaven l’amenaça amb l’adulació:

Te ordeno que..., En el plazo de tres días informarás..., Para llevar a cabo la gran labor... necesitamos la colaboración de los Sres. Alcaldes, únicos conocedores del movimiento económico local... 10

Així les coses, el racionament mitjançant el sistema de «cupos» comportà una ocultació directa de tot tipus de collites. Les estimacions dels cupos es basaven exclusivament en les esperances productives per fanecada, i s’hi havia d’afegir un procés extremadament complicat de regulació que suposava un seguiment delicat i obsolet, a més de la interessada participació de l’alcalde com a cap local d’Abastaments. L’intervencionisme pretenia fomentar la producció i alhora afavorir l’abastament i controlar els preus. I no cal avançar que el règim va intentar contrarrestar l’estraperlo de l’única manera que sabia: amb la repressió, encara que, com veurem, la gent relacionada amb el poder van tenir tota la capacitat de maniobra que la pròpia dinàmica de corrupteles havia engendrat. Així va sortir la Fiscalia Superior de Taxes, veritable organisme encarregat de controlar i reprimir l’estraperlo.

Els cupos municipals estaven controlats per les Juntes Locals de Distribució de Cupos, integrades per l’alcalde, el cap de la Germandat de Llauradors, un membre del cabildo sindical, un agricultor amb prestigi de la localitat, designat per la Jefatura Local del Movimiento –i que solia ser un antic cacic–, i el secretari de la Germandat. La Junta, doncs, havia de controlar les collites. Imagineu la gran quantitat de trampes que van fer, com veurem després.

L’ocultació de la producció es va realitzar mitjançant tres canals: les Juntes Locals i els grans propietaris realitzaven estimacions de la superfície conreada i dels rendiments mitjans molt per sota de la realitat, i la resta intentà sobreviure a la situació. A més, una vegada regulats els cupos forçosos municipals, la mateixa Junta, les autoritats i els grans propietaris al·legaven males collites per la raó que fóra, i, per últim, hi havia la condescendència de què gaudiren els grans productors. A tot això podem afegir la connivència, quan no la complicitat directa, en el negoci de l’ocultació de les mateixes autoritats. No debades, cal recordar que els dos primers alcaldes de València, Joaquín Manglano Cucaló de Montull, baró de Càrcer, i Juan Antonio Gómez Trénor, comte de Trénor –la família era coneguda a Sueca com els Pasiegos, d’ací el nom del molí i tot el seu entramat productiu–, eren grandíssims propietaris agraris i membres de l’oligarquia arrossera riberenca.