Ricard Camil Torres Fabra - Autarquia i estraperlo

No tenemos precios reales de los abonos ni de los fertilizantes nitrogenados desde la guerra hasta la fecha. El precio osciló considerablemente según las disponibilidades del mercado negro sin que se pueda marcar una tendencia definida hasta la campaña 1950-1951 [...] naturalmente los precios no sirven para calcular los costes pues el agricultor recibía una parte del abono, siempre insuficiente, a precios oficiales y el resto era lo que pagaba a los precios del mercado negro. 1 1 AHMS, Comunicacions, 1958. 2 La superfície dedicada als conreus de més difícil recuperació després de la guerra, va mantenir-se estable. Per això, «la teoría de la recesión económica postbélica que sufrió el estado español por las consecuencias catastróficas de la guerra no se puede sostener», segons R. Moreno Fonseret: La autarquía en Alicante, 1939-1952, Alacant, Institut de Cultura Juan Gil-Albert, 1994, p. 49. 3 Per a una visió general, vegeu VV AA: «La política econòmica del primer franquisme a Catalunya», L’Avenç, núm. 149, juny 1991, pp. 24-59. Per a una interpretació de la política econòmica del franquisme, J. M. Esteban: «La política económica del franquismo: una interpretación», dins P. Preston: España en crisis. Evolución y decadencia del régimen, Madrid, 1978, pp. 147-180. Per a l’evolució industrial, A. Carreras: «La producción industrial española 1842-1981. Construcción de un índice anual», Revista de Historia Económica, núm. 1, any II, pp. 127-157. C. Barciela: «Algunas cuestiones sobre la agricultura española durante el franquismo», Áreas, núm. 10, 1989. J. M. Gómez Hernández: «Autarquía económica y descontento social en los pueblos de Albacete (1939-1959), dins I Encuentro de Investigadores del Franquismo, Barcelona, 1993, pp. 130-133. Pel que fa al País Valencià i des del punt de vista agrari, E. Reig: «L’autarquia», dins Història de l’economia valenciana, València, Generalitat Valenciana, 1983, pp. 285-288. Pel que fa a l’arròs, E. Beltran i Fos: La problemática del arroz en el País Valenciano, València, Conselleria de Treball de la Generalitat Valenciana, 1980, pp. 29-68. R. Moreno Fonseret: op. cit. F. Sánchez: Autarquia al País Valencià, València, Universitat de València, 2000.

El més dolent eren els bans amb la notícia «Los lactantes pueden pasar por leche condensada previo pago». O pitjor encara, a la premsa podia llegir-se: «Querubna Teruel Pardo [...] el pasado 15 de agosto de 1949, su hijo fue tiroteado por la Guardia Civil al bajar del autobús en el puerto de Cárcer, llevando un saco de 25 kilos de arroz». Mentrestant, i tal com apareix magistralment a la pel·lícula Surcos, uns pocs es feien rics al preu de la misèria i la fam de la resta de la població.

La postguerra ha quedat en la memòria col·lectiva dels espanyols marcada per la repressió física i cultural. Però la fam i la misèria són altres punts que van viure els coetanis i, com no, amb elles va aparèixer el famós mercat negre, més conegut popularment amb la denominació d’estraperlo. Fins al punt que l’eficàcia que demostrà el règim al llarg de la guerra a la seua reraguarda, amb una organització de l’abastament que mai no presentà problemes, no es va traslladar a la postguerra.

Quan s’han donat situacions d’escassesa de productes, generalment els agraris de primera necessitat, bé per conflictes bèl·lics bé per greus catàstrofes o situacions d’alta emergència, els estats han intervingut en el mercat amb l’objectiu de controlar la producció i la distribució davant el seu volum insuficient. Això és el que van fer els països europeus després de la Segona Guerra Mundial quan van adoptar polítiques semblants, tendents a assegurar el mínim de subsistència a la població i matèries primeres per a la indústria alterant la llibertat de mercat per a assegurar, solidàriament, un equilibri social, cosa que no evitava el sorgiment d’un mercat negre. Si l’establiment del racionament es considerà necessari en determinades situacions crítiques, és igualment cert que aquesta solució va ser, per regla general, transitòria i no es perllongà més enllà del problema que tractava de resoldre.

Però pel que fa a l’Espanya franquista, el racionament arribà fins 1952, moment en què els crèdits americans ja havien fet el seu paper i fins i tot s’havia canviat el Govern en 1951, i es va allargar l’intervencionisme exacerbat i la pretensió de constituir un nacionalisme econòmic fins la liberalització econòmica de 1959. ¿Quines foren les causes que van fer perllongar-se en el temps aquest estat d’excepció econòmica, convertint-lo en la directriu de la política econòmica durant vint anys? Potser la resposta es troba en el fet que, junt als problemes derivats de la guerra, van barrejar-se interessos de grups socials i idees econòmiques del conservadorisme espanyol. Però el que resulta evident és que malgrat tots els elements negatius que aquest sistema presentava –i que eren prou més que els positius– el règim optà per aquesta fórmula econòmica, tot i saber les grans deficiències que presentava, malgrat que pretenguera emmarcar el seu discurs en àmbits aliens a la seua responsabilitat.

Amb l’anterior, i considerant que les derivacions negatives de la guerra civil tingueren un lògic protagonisme en els primers anys, no es pot donar una explicació grollera de l’allargament en el temps d’un sistema viciat com fou l’autarquia. 2 2 La superfície dedicada als conreus de més difícil recuperació després de la guerra, va mantenir-se estable. Per això, «la teoría de la recesión económica postbélica que sufrió el estado español por las consecuencias catastróficas de la guerra no se puede sostener», segons R. Moreno Fonseret: La autarquía en Alicante, 1939-1952, Alacant, Institut de Cultura Juan Gil-Albert, 1994, p. 49. 3 Per a una visió general, vegeu VV AA: «La política econòmica del primer franquisme a Catalunya», L’Avenç, núm. 149, juny 1991, pp. 24-59. Per a una interpretació de la política econòmica del franquisme, J. M. Esteban: «La política económica del franquismo: una interpretación», dins P. Preston: España en crisis. Evolución y decadencia del régimen, Madrid, 1978, pp. 147-180. Per a l’evolució industrial, A. Carreras: «La producción industrial española 1842-1981. Construcción de un índice anual», Revista de Historia Económica, núm. 1, any II, pp. 127-157. C. Barciela: «Algunas cuestiones sobre la agricultura española durante el franquismo», Áreas, núm. 10, 1989. J. M. Gómez Hernández: «Autarquía económica y descontento social en los pueblos de Albacete (1939-1959), dins I Encuentro de Investigadores del Franquismo, Barcelona, 1993, pp. 130-133. Pel que fa al País Valencià i des del punt de vista agrari, E. Reig: «L’autarquia», dins Història de l’economia valenciana, València, Generalitat Valenciana, 1983, pp. 285-288. Pel que fa a l’arròs, E. Beltran i Fos: La problemática del arroz en el País Valenciano, València, Conselleria de Treball de la Generalitat Valenciana, 1980, pp. 29-68. R. Moreno Fonseret: op. cit. F. Sánchez: Autarquia al País Valencià, València, Universitat de València, 2000. Per altra banda, i en aquest aspecte filaríem més prim, també és cert que el retorn absolut del poder de l’oligarquia agrària i els seus recolzaments sostinguts pels nous rics sorgits del tràfic il·lícit perllongaren la precarietat econòmica, però fou la mateixa intervenció estatal la que va provocar una catarsi singular: va complicar els problemes que pretenia resoldre, i d’aquesta manera el manteniment de la situació els agreujava encara més. En qualsevol cas, la causa fonamental de la manca d’aliments va ser el sistema de racionament, que beneficià productors i distribuïdors.