Ricard Camil Torres Fabra - Autarquia i estraperlo

A la memòria col·lectiva s’ha afegit una variable distorsionadora incorporada pel mateix règim, amb portacions successives dels nostàlgics i d’altres sectors força reaccionaris de la societat actual. Amb la sobrevaloració dels acon-seguiments econòmics posteriors, han intentat –i es pot afirmar que amb bastant d’èxit– donar una altra imatge, quan en realitat la qüestió fou bastant diferent, encara que aquest aspecte serà analitzat més endavant. A la fi, el mite econòmic del franquisme, que consistia a aconseguir una política autàrquica de manera totalitària, basada en la creença que l’economia del país «podía funcionar en base a la disciplina militar, la confianza en las medidas represivas como única respuesta a la indisciplina econòmica», va inspirar un sistema intervencionista complicat i aclaparador que, «más que ineficaz, resultó dañino para la economía». 3

L’autarquia va ser una iniciativa política del mateix règim, que optà per l’intervencionisme, controlant la producció i el consum i que, pel que fa al País Valencià, es pot constatar mitjançant unes consideracions epidèrmiques: en primer lloc, i seguint el discurs agrarista del franquisme, observem un fenomen de re-ruralització de la població activa, donat que en 1950 era del 47,3 % front al 46,4 % de 1930. La manca d’adobs i d’insecticides era palesa: en 1945 al port de València entrà la desena part del moviment del final dels anys vint. I encara que desconeixem l’evolució de la renda agrària, el cert és que fins 1951 no s’arribà als nivells de 1935, pel que fa a la renda nacional, i en renda per càpita no succeiria fins 1954, i tot això amb les greus inflacions de 1941-1943, 1945-1947 i 1950-1951. Fins al punt que el mateix governador civil de València reconei-xia que el racionament sols aportava 953 calories diàries per càpita en 1947. I és que els salaris nominals van tornar, en 1939, al seu nivell de preguerra, el que significava una dràstica caiguda real. A més, després de la guerra els beneficis augmentaren i també la renda de la terra. El nou marc polític i jurídic afavoria de manera evident els propietaris. Per això, la depressió espanyola durant els anys de la Segona Guerra Mundial es va deure quasi exclusivament a la política econòmica i intervencionista del règim. No debades, l’acumulació de capital va tenir com a protagonistes els grans i mitjans propietaris –la rizocràcia en el nostre cas– que van obtenir unes elevades rendes, mentre que les Hermandades eren con-trolades per ells, creant un marc laboral que funcionava més com associació de propietaris que no com a element corporatiu, tal i com volia pregonar el règim.

L’anterior es fa evident quan des del règim mateix s’alçaren veus que proclamaven que la causa bàsica de les dificultats que patia l’economia espanyola, i particularment el sector agrari, reia en el sistema d’intervenció estatal. Aquest panorama resultava molt difícil de canviar, sobretot si tenim present que amplis sectors del règim estaven involucrats en el lucratiu comerç del mercat negre, i que la mateixa intervenció econòmica l’afavoria, sobretot pel que feia als càrrecs relacionats amb el racionament, bé per connexió, favoritisme o ineptitud manifesta. Els organismes d’intervenció mitjançant els seus membres, des dels funcionaris més allunyats fins els inspectors, sense oblidar algun ministre, es dedicaren a l’estraperlo. D’aquesta manera, durant la postguerra, el mercat negre de productes agraris va superar l’oficial en el cas el blat o hi va estar molt a prop, en el cas de l’oli. I això que des de les altes i no tan altes esferes no van faltar manifestacions en contra de l’estraperlo, acusant-lo d’antipatriota i criminal. Però amb aquesta política de l’estruç, el règim acabà acusant aquest fenomen de ser el causant de la fam i l’escassesa, quan en realitat era la seua política econòmica la que munyia tot el procés estraperlista. De fet, l’actitud dels governants va ser

mantenerse firmemente en la política emprendida y, dado que se producían incumplimientos de las normas, intentaron evitarlos intensificando y ampliando el intervencionismo [...] aumentando paralelamente el aparato represivo [...] las propias medidas de intevención generaban nuevas tensiones que provocaban la incorporación de nuevos grupos al mercado negro. 4

El règim mai no volgué atendre cap raó que qüestionara el manteniment d’aquesta política econòmica. És més, s’entestà a perpetuar-la, tot i saber que estraperlo i control productiu eren variables que depenien l’una de l’altra. Malgrat tot, l’autoceguesa franquista va arribar a nivells impensables: el governador civil comunicava que la proliferació d’establiments responia a raons exclusivament especulatives i culpava els consistoris per concedir llicències d’obertura sense altra finalitat que la de recaptar impostos.

Al contrari, el franquisme esgrimí l’autarquia com un dels seus aconseguiments més importants, fins al punt que va intentar magnificar-la a efectes de l’autopropaganda quan, el 15 de gener de 1949, Fermín Sanz Orio, delegat nacional de Sindicats, comunicava la imminent inauguració de la I Feria Nacional del Campo com a superació de totes les dificultats dels anys en què «luchando con dificultades de todo orden, hemos ido recuperando una Patria deshecha».

La intervenció estatal va generar automàticament l’aparició d’un lucratiu mercat negre, que fins i tot va ser assumit pel règim, cosa que demostrava el fracàs del sistema d’intervenció en l’agricultura. Productes sense qualitat garantida, preus variables com ara els deguts al caprici del venedor, la demanda o marcats pel nivell de risc de l’estraperlista de torn, etc., demostraven el fracàs del sistema intervencionista en l’agricultura. No debades, la sobrevaloració de la pesseta suposava per a l’exportador un valor que no corresponia a la realitat, i encara que li proporcionava divises, no va dubtar a desviar els productes al mercat negre. La mateixa raó es pot esgrimir per explicar el rebuig dels grans propietaris agraris als intents de control de l’inc (Instituto Nacional de Colonización).

Tal vegada l’existència del mercat negre agrari –i la consegüent utilització de la fam de la postguerra per tal d’enriquir-se uns quants– i el volum que arribà a assolir a nivell domèstic, ens porte a caure en l’error de maquillar la responsabilitat del règim en aquest procés, més encara si hi afegim la verborrea franquista al respecte. El tarannà agrari del feixisme espanyol

no fue sino un instrumento de legitimización del régimen. A la agricultura le quedó pues un papel dependiente y subsidiario [...] una agricultura considerada de esta forma tiene tres funciones esenciales, la primera intrínseca, su propio carácter, sería la de atender las necesidades alimentarias [...] la segunda correspondería al papel equilibrador de la balanza de pagos como exportador de productos hortofrutícolas y la tercera, la más importante, se concretaría en su papel de fuente de acumulación capitalista. 5

La precarietat alimentària fou més intensa a les zones no productores, sobretot a les ciutats. A les zones agràries, com ara la Ribera Baixa, els efectes de l’escassesa d’aliments pogueren esmortir-se, segons els nostres entrevistats, donat que més o menys tothom tenia un corralet a casa seua i el que més man-cava, pel que feia als queviures, eren les grasses per a cuinar. A manca d’oli d’oliva, s’emprava l’oli de cacauet, un conreu que estava prou implantat a la comarca, encara que no comptava aleshores amb la potència que havia assolit al segle passat.

Entre 1940 i 1952 l’abastament de la població es regulà per les cartilles de racionament, que possibilitaven l’accés als productes intervinguts, sobretot farina de blat, oli d’oliva i sucre, sense oblidar-ne d’altres tan importants aleshores com el cafè, tabac, combustibles o fertilitzants, encara que aquests darrers productes tenien com a destinataris els establiments públics. Els preus al mercat negre duplicaven o triplicaven els preus oficials de taxa, cosa que el convertia en atractiu tant per al productor com per a l’intermediari. D’ací la gran quantitat de producció agrària desviada al mercat il·legal i els riscs que afrontaren moltes persones, encara que la majoria que desenvoluparen l’estraperlo a gran escala solien estar prou protegides pels mateixos guardians de la normalitat. Per això, s’ha de distingir l’estraperlo de llarg abast del domèstic o limitat. Encara així, el mercat negre va permetre, de manera relativa, les mesures més antieconòmiques i irracionals dels buròcrates. I si a partir de 1951 es pot distingir un nou enfocament de la política agrària, que va comportar una lenta però progressiva recuperació gràcies als canvis liberalitzadors del nou ministre d’agricultura, Rafael Cavestany, no hem de caure en l’errada de considerar-ho fruit d’una reflexió del règim, ni de l’obertura exterior pels contactes amb el Vaticà i els EEUU, sinó simplement perquè no es podien mantenir més els desequilibris i els desajustaments que l’intervencionisme propicià. No hem d’oblidar que els poderosos, en definitiva, van ser els més beneficiats per aquesta política agrària, i per tant eren els que més recolzaven el règim i els que menys interès tenien d’abandonar aquella situació.