Ricard Camil Torres Fabra - Autarquia i estraperlo

Al mateix temps, el corpus econòmic que preconitzava el sector més radicalitzat dels monàrquics, demanant l’establiment d’un corporativisme nacional, a la vegada que l’ultranacionalisme i el sindicalisme falangista es convertiren en la pràctica que maldirigí la política econòmica del règim fins 1959. Això podria fer-nos pensar que el règim va intentar aplicar el que considerava la seua representació en el terreny econòmic i que palesava així les aspiracions més ultramuntanes d’un ampli sector dels seus partidaris. No debades, cal recordar que el mateix Franco es va oposar constantment a la liberalització, fins que la situació econòmica arribà a uns extrems alarmants. 3 3 Per a una visió general, vegeu VV AA: «La política econòmica del primer franquisme a Catalunya», L’Avenç, núm. 149, juny 1991, pp. 24-59. Per a una interpretació de la política econòmica del franquisme, J. M. Esteban: «La política económica del franquismo: una interpretación», dins P. Preston: España en crisis. Evolución y decadencia del régimen, Madrid, 1978, pp. 147-180. Per a l’evolució industrial, A. Carreras: «La producción industrial española 1842-1981. Construcción de un índice anual», Revista de Historia Económica, núm. 1, any II, pp. 127-157. C. Barciela: «Algunas cuestiones sobre la agricultura española durante el franquismo», Áreas, núm. 10, 1989. J. M. Gómez Hernández: «Autarquía económica y descontento social en los pueblos de Albacete (1939-1959), dins I Encuentro de Investigadores del Franquismo, Barcelona, 1993, pp. 130-133. Pel que fa al País Valencià i des del punt de vista agrari, E. Reig: «L’autarquia», dins Història de l’economia valenciana, València, Generalitat Valenciana, 1983, pp. 285-288. Pel que fa a l’arròs, E. Beltran i Fos: La problemática del arroz en el País Valenciano, València, Conselleria de Treball de la Generalitat Valenciana, 1980, pp. 29-68. R. Moreno Fonseret: op. cit. F. Sánchez: Autarquia al País Valencià, València, Universitat de València, 2000. D’aquesta manera, s’assistí a un breu creixement industrial, i a una gran intensitat de l’intervencionisme econòmic dins del marc d’un aïllament econòmic i polític sense precedents. La raó última es trobava en les importacions industrials necessàries, que van estar sufragades per l’exportació de productes agraris, fonamentalment la taronja, encara que la sobrevaloració permanent de la pesseta va reduir els ingressos dels exportadors en benefici de l’Estat, alhora que la manca d’adobs feia que el conreu retrocedira, de manera que fins la campanya 1961-1962 no s’arribà al nivell d’exportacions d’abans de la guerra. El sistema resultava tan dolent que molts camperols preferiren donar el blat al bestiar abans de vendre’l al preu oficial per a després haver de comprar pinsos a preus superiors.

1AHMS, Comunicacions, 1958.

2La superfície dedicada als conreus de més difícil recuperació després de la guerra, va mantenir-se estable. Per això, «la teoría de la recesión económica postbélica que sufrió el estado español por las consecuencias catastróficas de la guerra no se puede sostener», segons R. Moreno Fonseret: La autarquía en Alicante, 1939-1952, Alacant, Institut de Cultura Juan Gil-Albert, 1994, p. 49.

3Per a una visió general, vegeu VV AA: «La política econòmica del primer franquisme a Catalunya», L’Avenç, núm. 149, juny 1991, pp. 24-59. Per a una interpretació de la política econòmica del franquisme, J. M. Esteban: «La política económica del franquismo: una interpretación», dins P. Preston: España en crisis. Evolución y decadencia del régimen, Madrid, 1978, pp. 147-180. Per a l’evolució industrial, A. Carreras: «La producción industrial española 1842-1981. Construcción de un índice anual», Revista de Historia Económica, núm. 1, any II, pp. 127-157. C. Barciela: «Algunas cuestiones sobre la agricultura española durante el franquismo», Áreas, núm. 10, 1989. J. M. Gómez Hernández: «Autarquía económica y descontento social en los pueblos de Albacete (1939-1959), dins I Encuentro de Investigadores del Franquismo, Barcelona, 1993, pp. 130-133. Pel que fa al País Valencià i des del punt de vista agrari, E. Reig: «L’autarquia», dins Història de l’economia valenciana, València, Generalitat Valenciana, 1983, pp. 285-288. Pel que fa a l’arròs, E. Beltran i Fos: La problemática del arroz en el País Valenciano, València, Conselleria de Treball de la Generalitat Valenciana, 1980, pp. 29-68. R. Moreno Fonseret: op. cit. F. Sánchez: Autarquia al País Valencià, València, Universitat de València, 2000.

I. LES RAONS DEL MANTENIMENT DE LA POLÍTICA ECONÒMICA I LA SEUA LEGISLACIÓ

Ni les circumstàncies internacionals amb què s’escudava contínuament el franquisme, ni les pressions per part d’una oligarquia agrària per poderosa que fóra, poden explicar per se l’obstinació a mantenir una política econòmica a totes llums més que insuficient, completament negativa per molt que el discurs típicament agrarista del règim es repetira fins a la sacietat. La presentació de l’àmbit rural com a reserva inesgotable de l’Espanya «unida y eterna», no pot enganyar-nos donat que «los hechos probaron los límites del significado verbal que el régimen daba a su pretendido agrarismo». 1Sense voler restar importància a l’agrarisme dominant en el discurs ideològic del primer franquisme, l’opció industrialitzadora s’afirmava com l’element fonamental de la seua política eco-nòmica. Per això la insistència en el discurs agrarista s’entén més aviat per l’exis-tència de preus oficials, la manca de coherència i preparació, la voluntat de tranquil·litzar els grans i mitjans propietaris, etc., una retòrica que, al capdavall, tractava d’encobrir la veritable política econòmica. D’eixa manera, el règim sorgit de la Guerra Civil pagava d’alguna manera un amarg deute moral i material. D’altra banda, es pot parlar de tot tipus de corrupteles, que, a nivell local ja van començar només acabar la guerra.

El discurs franquista, doncs, comportà fins i tot un intent de compatibilitzar la política agrària amb la industrial. S’intentà d’incrustar en el camp valencià una sèrie de productes agraris íntimament lligats a la indústria, com ara el cotó. En nombrosos llocs es van muntar cotoneres, magatzems dedicats a acollir la producció de cotó i que, per regla general, van acabar en el desastre més absolut, com ja havia succeïtt al segle passat, quan s’intentà substituir la seda pel cotó.

Els suposats estralls de la guerra en l’agricultura no van tenir una importància especial, encara que va disminuir el cultiu dels productes d’exportació, però fins ben entrats els anys seixanta se seguia sostenint que aquest retrocés era degut als efectes catastròfics de la Guerra Civil. La superfície dedicada als conreus de més difícil recuperació es va mantenir estable i la resta de conreus tampoc van patir massa els efectes de la contesa. Per tant, «la teoría de la recesión económica postbélica que sufrió el Estado español por las consecuencias catastróficas de la guerra no se puede sostener», 2encara que la guerra significà la interrupció d’un procés expansiu de l’agricultura espanyola i en particular de la valenciana. Però els àmbits oficials van anar dissenyant una explicació de la crisi agrària directament relacionada amb la contesa, i més concretament per les destruccions dutes a terme per l’enemic, és clar. Amb tot, els estudis confirmen que la magnitud de les destruccions fou limitada i incapaç per ella mateixa de produir una crisi de llarga durada.

Tots els camins ens porten a cercar altres camps explicatius: la pertinaz sequía, al·lusió vàcua que feia el règim a l’hora de valorar la incidència interna en la crisi agrària, si bé va existir, va tenir una incidència mínima. Més aviat cal apuntar a l’escassesa de fertilitzants i, sobretot, als efectes nocius de l’intervencionisme corporativista del règim. És a dir, cal que dirigim el nostre enfocament cap altres elements, i aquests són sens dubte purament polítics.