Ricard Camil Torres Fabra - Autarquia i estraperlo

Pel que fa a la legislació, cal apuntar que a mesura que les tropes insurgents veien com la guerra quedava definitivament decantada al seu favor, el règim anava preparant el camí des de l’àmbit jurídic, de manera que el seu control fóra absolut immediatament. Una altra qüestió és si realment aquestes disposicions tingueren l’abast i l’èxit que es pretenia. Ja el 10 de març de 1939 es va crear la Comissaria General d’Abastaments i Transports (CGAT), que venia a suprimir l’existent Servei Nacional d’Abastaments (SNA), que havia estat el responsable durant la contesa de controlar els recursos a la reraguarda nacional. Al CGAT li va seguir l’ordre del 14 de maig de 1939 del Ministeri d’Indústria i Comerç, apareguda al boe del dia següent, que establia el racionament en tot el territori espanyol. A més, el decret del 28 de juny del mateix any assignava la composició d’aquest racionament dels productes bàsics: 400 grams de pa, 250 de creïlles, 100 de llegums, 50 d’oli d’oliva, 10 de cafè, 30 de sucre, 125 de carn, 25 de cansalada, 75 de bacallà i 200 de peix fresc per a un home adult. Per als majors de 60 anys i les dones adultes s’establia un 80 % de l’anterior, i per als menors de 14 anys, el 60 %, a més d’anunciar càstigs als qui se n’aprofitaren de la situació. Com es pot veure, més que res bones intencions.

Per a poder desenvolupar aquest pla de racionament, el 24 de juny de 1941 es van establir zones d’abastament, que dividien el territori en 10 zones econòmiques. Aquestes es van delimitar atenent variables com ara els factors de producció, el consum, la distribució de les vies de comunicació, sobretot del ferrocarril, etc. Cada zona restava a les ordres d’un cap de recursos obligat a establir estadístiques, dirigir la recollida i emmagatzenament dels productes, distribuir-los, etc. Amb tot, aquesta divisió va tenir més en compte les zones urbanes, donat que el racionament a les zones rurals sempre va ser menor.

A partir de la circular del 26 d’agost de 1941, la dieta contemplada en el decret del 28 de juny de 1939 es va veure minvada dràsticament, senyal definitiu del fracàs del racionament. Així, el pa retrocedia a 365 grams, les creïlles i els moniatos a 267, els llegums i l’arròs a 165, l’oli d’oliva a 37, el cafè i els succedanis a 31, el sucre a 26, la carn a 63, les grasses animals a 26, i el salaó i les conserves de peix a 83, cosa que suposava un important descens de les previsions alimentàries. A més, «aún teniendo en cuenta lo precaria de esta dieta alimenticia, en contadas ocasiones se lograron alcanzar los cupos mínimos recomendados». 6Per altra banda, les contínues alteracions del racionament contribuïen a emboirar aquest panorama.

El racionament no cobria el mínim vital de la població, i així es fa incomprensible la reacció del règim, o al menys el seu discurs, davant l’aparició de l’estraperlo. Com és natural, el racionament incidí sobretot en les capes més pobres de la població. Hem de tenir present que el jornal mitjà d’un obrer agrícola, en 1941, oscil·lava entre les 6 i les 9 pessetes, i el salari de l’obrer industrial era un poc superior.

Van anant formant-se una sèrie de Juntes Locals de Recursos. A Cullera, com a d’altres llocs, es va constituir amb l’alcalde, Alfredo Cardona Rico; l’agricultor de major capacitat econòmica, Bautista Castelló Pérez; l’agricultor de menor capacitat econòmica, Antonio Grau Pizarro, i l’agricultor designat per la Comissaria de Recursos, José Serra Diego. La seua funció inicial va ser controlar els cupos, i de seguida oferí l’aspecte desidiós que va caracteritzar el procés autàrquic per part de les autoritats locals. En parlar del tema de les declaracions de creïlles s’afirmà que «en este término municipal la siembra de patata» es realitzava per al consum propi i que ni tan sols cobria les necessitats bàsiques dels productors, amb la qual cosa es tancava la porta a futures investigacions i se n’obria una altra a l’especulació.

El mateix per al cas del blat: es calculava un rendiment de 46 kg per fanecada, però «ahora bien este término no es zona triguera y el terreno no reúne las debidas condiciones para el cultivo [...] y agravado por la pertinaz sequía y la falta de abonos», total, que calculaven un rendiment d’uns 15 kg de blat per fanecada, i així es disminuïen les expectatives de les autoritats provincials en més d’un 60 %, que perfectament podia desembocar al mercat negre. La Junta no tornà a reunir-se i la responsabilitat va recaure sobre la Germandat, que controlava els cupos, transport i emmagatzemament del blat. La majoria dels productes tingueren aquesta evolució en les ordenances estatals. Allò primordial era multiplicar organismes per a realitzar la mateixa tasca.

Més èxit van tenir els Mapes Nacionals d’Abastaments confeccionats pel Ministeri d’Indústria i Comerç, encara que, una vegada més, era l’alcalde qui havia de procurar la informació escaient. S’establí tot un entramat burocràtic per tal de controlar la producció i el consum, de manera que el règim s’endinsà en una voràgine de papers, ordres, precs, intents de mediatitzar els productors, etc. que comportà, a banda d’una més que desfasada i inútil burocràcia, un veritable caos en l’ordenació econòmica que beneficià l’ocultació. És a dir, la intromissió en la producció i el consum dels productes agraris va suposar un intent rigorós, per part de les autoritats, de fer complir la tasca controladora, i això va ocasionar un maremàgnum de comunicacions no sempre coherents.

A les altures de 1948, la FET d’Almussafes enviava al camarada jefe provincial del Movimiento de Valencia una circular sobre el darrer racionament col·lectiu de creïlles, que obligava la localitat a lliurar 50.435 kg del tubercle. S’informava que encara no estaven totes recollides i que s’esperava arribar el cupo, però que

la recolección [...] resultó tan deplorable en cuanto a la cantidad de la cosecha se refiere que hasta los campos [...] parecía que iban a dar una cosecha fructífera resultaba tan deficiente como las de antemano [...] aparte del daño causado por los vendavales y lluvias del último otoño.

Per tant «la cosecha que se recolectará [...] sería muy inferior al fijado [...] por un inspector delegado de dicho organismo [...] se debe aceptar la realidad de los hechos». 7Les evidents contradiccions que presentava l’al·legat no fan més que remarcar la idea fonamental: l’ocultació col·lectiva era un FET palès i provat.

Aquesta situació, a la Ribera Baixa, s’inicià només acabar la guerra mitjançant comunicacions de les autoritats militars per a racionar l’arròs i obtenir el cereal per al consum de les tropes d’ocupació. Per altra banda, els intents de donar una aparença de normalitat van fer que els preus de venda de tots els articles foren marcats mitjançant un promedi dels que havien estat en vigor durant el període 1931-1936, excepte els teixits. Per controlar el compliment de l’ordre, s’exigia que els delegats locals d’Abastaments i Transports de les gestores municipals lliuraren els dies 1, 10 i 20 de cada mes una relació de preus dels articles de primera necessitat amb una declaració jurada. 8

Immediatament, mitjançant ordre del Governador Civil publicada al bop de l’11 de maig es va prohibir la circulació de l’arròs càscara i s’articulà el procediment que calia seguir per al comerç de la gramínia. En realitat, totes aquestes disposicions, com hem pogut veure, van suposar un trencaclosques difícil d’encaixar, més que res per la ingenuïtat que el propi règim mostrava, com si per decret es poguera uniformar el mercat. A més, la confusió i la burocràcia no van fer més que augmentar aquesta circumstància, donat que no podem afirmar que els funcionaris estigueren molt preparats per aquestes tasques burocràtiques, ni tampoc per a la gran quantitat de documents que calia treballar. Per això contemplem un marasme continu: