Alesksandr I. Oparin - L'origen de la vida

De tota manera la influència decisiva de les idees d’Oparin, tret d’excepcions, només es va sentir en la dècada de 1950, quan el químic nord-americà Harold C. Urey les va incorporar a les seues discussions sobre l’origen i evolució del sistema solar. Quan Stanley L. Miller, aleshores estudiant de doctorat, es va acostar a Urey per proposar-li com a projecte de tesi la simulació experimental de la síntesi de matèria orgànica en l’atmosfera primitiva, un dels primers consells que va rebre del mestre fou el de llegir el llibre d’Oparin. Sota la supervisió d’Urey, Miller aconseguí el primer triomf per als postulats d’Oparin: passar de les bones idees als resultats experimentals impecables. I va inaugurar així tot un camp de recerca, la química prebiòtica, que ràpidament incorporà ments inquietes com la del bioquímic català Joan Oró, que aleshores treballava a la universitat de Houston.

No podem deixar de banda que la llarga vida científica d’Oparin també conté episodis menys gloriosos, a causa dels canvis polítics a la Unió Soviètica. Encara que no fou mai militant del Partit Comunista, els seus compromisos i complicitats amb l’aparell soviètic són ben coneguts. En especial, en època stalinista, quan va assumir responsabilitats en l’Acadèmia de Ciències de la URSS i prengué partit a favor d’impostors com Trofim D. Lysenko, destructor implacable de la genètica mendeliana al seu país –i, com a conseqüència, causant d’una catàstrofe agrícola– i Olga B. Lepeshinskaia, patètica reviscoladora de la generació espontània. Els detalls que hi hagué darrere d’històries tan tristes com sorprenents, i els motius i les febleses d’un Oparin que d’altra banda fou un pioner de l’estudi científic de l’origen de la vida encara no s’han esbrinat.

Haldane no va rebre mai cap llicenciatura en ciència, sinó en humanitats, però des de ben petit es va amarar de la curiositat per l’estudi de la vida de la mà del seu pare, un fisiòleg reconegut. Després de la Primera Guerra Mundial començà a treballar de bioquímic. Però va explorar amb perícia i èxit molts altres àmbits, tant teòrics com experimentals, des de l’enzimologia a la genètica de poblacions i evolutiva. El seu compromís social i polític –va ser membre del Partit Comunista durant molts anys– queda reflectit en l’ajuda que va prestar als refugiats de l’Alemanya nazi o en la lluita a favor de la república espanyola. Escrigué centenars d’articles populars on tractà temes tan diversos com l’evolució, la fisiologia humana, l’eugenèsia, la relació entre ciència i societat o l’origen de la vida. Haldane era un entusiasta de la divulgació científica, ja que per a ell escriure sobre temes científics per al gran públic

o per a universitaris d’altres especialitats era molt engrescador i li suggeria nous enfocaments, fins i tot noves investigacions. En el pròleg d’un dels reculls dels seus escrits l’autor confessa que «part del meu treball teòric més important, publicat en revistes científiques en les darrers anys, es va originar a partir d’articles que vaig escriure per al Daily Worker», periòdic del qual fou director. L’impulsava també la seua consciència social, marxista. Tot aquest patrimoni intel·lectual i la seua formació humanista feren possible que Haldane tractés els temes de manera incisiva i acurada, amb una prosa brillant i uns arguments intel·ligents. Així és com abordà el tema de l’origen de la vida, tot i no dedicar-s’hi professionalment. El text de 1929 que presentem ací va eixir a la llum en l’Anuari del Racionalista, una publicació periòdica que lluitava per una separació nítida i distant entre ciència i creença, un ideal que fou també el d’un Haldane escèptic i activista. Òbviament, és un text adreçat a un públic no especialista però intel·lectualment despert. L’aportació original de Haldane tingué relativament poc ressò, potser per haver circulat fora de les vies ortodoxes de les publicacions científiques. Elaborà algunes altres propostes anys després, esporàdiques, marginals fins i tot, i va coincidir amb Oparin en un congrés el 1963, on Haldane presentà la conferència magistral d’Oparin i moderà el debat. Fou aleshores quan va aprofitar per reconèixer públicament i amb elegància que

tot i que puguem ser considerats com antics monuments d’aquesta branca científica, n’hi ha una diferència notable: mentre que jo no sé res seriós sobre açò, el Dr. Oparin ha dedicat tota la seua vida al tema. [...] no dubte pas que el professor Oparin té la prioritat. M’avergonyeix no haver llegit el seu primer treball [...] n’hi ha molt poc en el meu breu article que no puguem trobar en els seus llibres [així que] no seria una qüestió de prioritat, sinó més aviat de plagi.

El text de 1929 inspirà, quasi al peu de la lletra, l’apartat sobre l’origen de la vida d’un dels grans llibres de text de biologia de la primera meitat del segle XX escrit per Julian Huxley, Herbert G. Wells i George P. Wells. També fou una referència central per a Bernal en un llibret conegut i citat per Urey i Miller, per bé que el mateix Bernal reconegué anys més tard que la majoria de la comunitat científica s’havia pres el text de Haldane com una mera especulació. L’afer Lysenko va distanciar Haldane del Partit Comunista i, finalment, en un gest molt típic de la seua personalitat heterodoxa i independent es va autoexiliar a l’Índia el 1957, pel seu desacord amb la política anglesa. El seu coratge intel·lectual i un sentit de l’humor insubornable es van manifestar de manera més enèrgica quan va saber que patia un càncer, i això inspirà els seus escrits finals, incloenthi un poema:

I wish I had the voice of Homer To sing of rectal carcinoma [...]

Diversos estudiosos han remarcat que Oparin, Haldane, Bernal i altres autors interessats en l’origen de la vida durant la primera meitat del segle XX foren marxistes. Si bé és evident que l’actitud racionalista i materialista de Haldane afavorí els seus raonaments sobre l’origen de la vida, és més que dubtós que el text iniciàtic d’Oparin estigués directament inspirat pel materialisme dialèctic. De fet, sabem que l’autor incorporà aquest pensament com a marc de referència epistemològica de la seua recerca pocs anys després i que tingué una influència creixent al llarg de la seua obra posterior, a partir del llibre de 1936. Siga com siga, la relació entre marxisme i ciència evoca en la majoria de la gent el catastròfic i lamentable afer Lysenko. Però molt pocs saben veure l’efecte netament positiu que ha tingut aquesta visió del món en un tema com el de l’origen de la vida. Ans al contrari, els prejudicis ideològics d’alguns autors els han portat a rebutjar els postulats d’Oparin emprant arguments polítics, fins i tot molts anys després d’acabada la guerra freda. Aquesta postura és tan grotesca com l’adoptada per aquells que introdueixen les creences religioses en l’àmbit de la cosmologia o de l’evolució biològica.

Des d’un punt de vista filosòfic, els textos d’Oparin i Haldane comparteixen una posició que combina antivitalisme i evolucionisme. D’una banda, prenen partit clarament a favor de la continuïtat entre matèria i vida –mentre que els vitalistes defensen la divisió categòrica entre ambdues–; sense deixar de reconèixer la fabulosa complexitat bioquímica de la cèl·lula, que començava a prendre cos en les primeres dècades del segle XX, ambdós autors rebutgen el vitalisme i opten per les explicacions estrictament materials. D’altra banda, els dos argumenten, en perfecta harmonia amb Darwin, que l’origen de la vida és una transició successiva, gradual i lenta, entre graons de complexitat material creixent, una visió igualment allunyada d’un mecanicisme simplista com el postulat per la generació espontània.