AAVV - Dels orígens a l'abolició

Per l’assiduïtat de les reunions i l’assistència a aquestes, pareix que el repte principal que jugava en contra de l’exercici dels diputats, en particular, i dels oficials de primer grau, en general, era la distància geogràfica i la impossibilitat de compaginar una vida lluny de València amb una institució bastant centralitzada en la capital del regne. Malgrat la designació dels subdelegats dels administradors, aquesta no pot ser percebuda de cap manera com un argument de la manifestació de la voluntat per part de la institució d’aproximar-s’hi políticament i d’eixamplar la magnitud del seu mercat creditici. Aquesta només responia a la necessitat de supervisar i exercir la justícia allà on s’arrendaren els drets de les generalitats. Tot i així, podem considerar que els càrrecs a la Diputació del General gaudien de cert prestigi perquè s’assolien després de dilatades carreres polítiques i solien ser com un colofó d’aquestes amb serveis al rei. El salari no ens pareix motiu d’especial motivació per a ingressar en el cos d’oficials de la Diputació, però vists els plets que podia haver-hi, no el menystindrem. Els diputats podien percebre fins a mil sous anuals, quantitat que fou igualada en alguns anys del segle XV per la rebuda per l’advocat i el porter. Atesa la responsabilitat de la comesa encomanada que tenien, així com la magnitud de la seua tasca diària, que els obligava a estar a peu de la taula de canvi registrant-hi albarans, el clavari era l’oficial que més cobrava: un total de mil cinc-cents sous anuals. La resta d’oficials van veure com variaven els salaris a mesura que s’aproximava el final de segle, però tots els jornals oscil·laven al voltant dels cinc-cents sous anuals. Els salaris solien ser retinguts en cas de sospita de mala praxis o haver de ser reemborsats si aquesta es confirmava. De la mateixa manera, no és del tot pejoratiu per a la institució que ens hagen arribat notícies anecdòtiques de robatoris de les arques de la Diputació, 18 perquè això és una mostra que, almenys quant als casos més cridaners, la tasca fiscalitzadora dels jutges comptadors conjuntament amb la de la resta d’oficials, hi funcionava.

Es podria afirmar que el funcionariat de la Diputació del General del Regne de València comptava amb un dia a dia laboral tan plàcid com es podia permetre, però amb àpexs d’activitat regulars, com, per exemple, quan eixien a subhasta els drets d’arrendament o els censals, quan s’havien de saldar les pensions de censals o quan el context polític de l’època posava en joc exigències extraordinàries. Fet i fet, l’autogestió conscient per part dels diputats i els oficials de la Diputació permetia la contenció de futurs imprevistos i altres contingències.

Les corts i diversos reis confeccionaren, en un procés que va abastar vora un segle, el que el 1418 s’oficialitzaria com a la Diputació del General del Regne de València amb el vistiplau d’Alfons el Magnànim. Sota el seu mandat i, posteriorment, durant el regnat del seu germà Joan II, la institució es consolidaria com un instrument fiscal valuós. Però serien els funcionaris, les persones que habitaven la Diputació i la dotaven de complexitat, els qui l’adaptarien al context canviant de la València medieval i la convertirien en una de les institucions més poderoses i influents del segle XV.

Bibliografia

BERNABEU BORJA, Sandra: «L’oligarquia municipal de la ciutat de València durant el regnat d’Alfons el Magnànim i Joan II (1416-1479)», dins P. Iradiel Murugarren, G. Navarro Espinach, D. Igual Luis i C. Villanueva Morte (coords.): Identidades urbanas. Corona de Aragón - Italia. Redes económicas, estructuras institucionales, funciones políticas (siglos XIV-XV) , Saragossa, Prensas de la Universidad de Zaragoza, 2016, pp. 93-113.

CAMARENA MAHIQUES, José: «Función económica del “General del Regne de Valencia” en el siglo XV», Anuario de Historia del Derecho Español , 25, 1933, pp. 529-542.

CARRERES ZACARÉS, Salvador: Libre de memories de diversos sucesos e fets memorables e de coses senyalades de la ciutat e regne de Valencia (1308-1644) , València, Acción Bibliográfica Valenciana, 1930.

CASTILLO DEL CARPIO, José María: La Generalitat valenciana durante el siglo XVI: su estructura burocrática, sus competencias y sus hombres , València, PUV, 2013.

ESCOLANO, Gaspar Juan: Década primera de la historia de Valencia , València, Universitat de València, 1972.

FURIÓ DIEGO, Antoni: «Deuda pública e intereses privados. Finanzas y fiscalidad municipales en la Corona de Aragón», Edad Media: revista de historia , 2, 1999, pp. 35-80.

GARCÍA MARSILLA, Juan Vicente: Vivir a crédito en la Valencia medieval. De los orígenes del sistema censal al endeudamiento del municipio , València, Universitat de València, 2002.

MÓRA DE ALMENAR, Guillem Ramon: Volum e recopilació de tots els Furs e actes de Cort que tracten dels negocis y affers respectants a la Casa de la Deputació y Generalitat de la ciutat y regne de València, en execució del Fur 83 de les Corts del any MDCIIII , València, Diputació, 1625.

MUÑOZ POMER, María Rosa: Orígenes de la Generalidad valenciana , València, Generalitat Valenciana, Conselleria de Cultura, Educació i Ciència, 1987.

MUÑOZ POMER, María Rosa: «La consolidación de la Generalidad valenciana: élites y deuda pública», dins M. I. Falcón Pérez (coord.): El compromiso de Caspe (1412), cambios dinásticos y constitucionalismo en la Corona de Aragón , Saragossa, Ibercaja - Diputación General de Aragón, 2013, pp. 560-570.

PERIS BOLTA, Laura: «Els orígens i el desenvolupament de la Diputació del General del Regne de València», Anuari de l’Agrupació Borrianenca de Cultura 30, 2019, pp. 43-52.

_____________

1.Parlem d’obres com Llibre de memòries (1308-1644), Década primera de la historia de Valencia , de Gaspar Juan Escolano, La Diputación de la Generalidad del Reino de Valencia , de Martínez Aloy o l’article de Camarena Mahiques «Función económica del “General del Regne de Valencia” en el siglo XV», totes aquestes detalladament analitzades per María Rosa Muñoz Pomer a la seua tesi doctoral ( Orígenes …, 1987), conjuntament amb les principals contribucions historiogràfiques dels últims segles, l’àmplia revisió de les quals demostra clarament que la institució no va despertar un interés substancial en la literatura foral, ni tampoc durant els segles posteriors. A més a més, a partir dels decrets de Nova Planta, aquesta ja escassa producció literària es veuria reduïda a l’anècdota, doncs en paraules de la mateixa Muñoz Pomer, «el centralismo de la nueva dinastía lógicamente no favorece la exaltación de la historia e instituciones de la época foral». Seria a partir del sorgiment del romanticisme al segle XIX que es tornarien a produir treballs originals al respecte de la institució de la Diputació del General, com les ja anomenades obres de Martínez Aloy i Camarena Mahiques, que servirien com a base de les contribucions del segle XX. Tot i així, l’obra pilar sobre la Diputació del General del Regne de València és la dita tesi doctoral de Muñoz Pomer, que va concretar els difosos orígens de la institució i va oficialitzar l’any 1418 com el tret d’eixida de la seua existència.

2.A diferència del que trobarem per a l’època moderna, hi ha hagut una manca de produccions relatives a la història institucional medieval per al Regne de València.

3.La tesi de Muñoz Pomer defensada l’any 1987 i l’obra de Castillo del Carpio publicada a PUV el 2013 suposen les dos contribucions recents més importants respecte de la institució, tant pel volum d’informació original aportat, com per la seriositat de les propostes. Tanmateix, al tractar la primera els orígens de la Diputació del General del Regne de València fins a la seua institucionalització l’any 1418 i la segona, l’estructura burocràtica de la institució durant el segle XVI, ens trobem amb un buit temporal que ocupa quasi tot el segle XV. Vegeu Muñoz Pomer, Orígenes …, i Castillo del Carpio, La Generalitat …