Toni Mollà - La desconnexió valenciana

La desconnexió valenciana

Assaig 37

La desconnexió valenciana

Toni Mollà

Universitat de València

© Toni Mollà, 2014

© D’aquesta edició: Universitat de València, 2014

Publicacions de la Universitat de València

Arts Gràfiques, 13 - 46010 València

Disseny de la col·lecció i maquetació: Inmaculada Mesa

Il·lustració de la coberta: Anish Kapoor (1989, 1990), fragment.

ISBN: 978-84-370-9604-9

Índex

Pròleg, per Josep-Lluís Gómez Mompart

Justificació

LA DESCONNEXIÓ VALENCIANA

Modernitat

El conflicte valencià

El blaugrana duplicat

L’amo de les paraules

La ciutat excessiva

La gran confusion

Per l’Horta

Benidorm, destinació familiar

Negocis i complicitats discretes

Pròxima parada, el Cabanyal

El nou –i el vell– espai públic

L’escola fantasma

Contra les majors de la fe

Les mirades dels altres

Les bruixes de Sarkozy

L’AVE, Bancaixa i Caja Madrid

L’avi de Rita Barberà

El paper de les minories actives

Socialdemocràcia real, ja

El corredor mediterrani com a panacea

Els que mouen la porqueria

Un altre colp de l’estat?

Postal americana

Falles a febrer

Els poders del jutge de la forca

Postal de París

Què se n’ha fet, de l’eix de la prosperitat

Governo, per tant menteixo

Estat del benestar propi

Ombres xinesques sobre l’IVAM

La ciutat de Catalònia

Campions del malbaratament

El valor econòmic de la televisió pública

El dream team de les idees

La sortida del túnel

Càrrec i consciència

Va ser un gran somni

RTVV, al tancament

La desconnexió valenciana

El simulacre democràtic

UN PAÍS POSSIBLE A L’EIX MEDITERRANI

Nosaltres, els indígenes

Entorn general i mercat interior als Països Catalans

Joan Fuster i nosaltres

Nota editorial

Pròleg

El periodisme d’opinió de qualitat

La selecció d’articles de Toni Mollà és periodisme d’opinió, i del bo. La variant comunicativa de l’opinió ha estat lligada a la informació periòdica des que va néixer el periodisme modern, el periodisme il·lustrat, en el context de la revolució industrial als estats liberals del Nord d’Europa. Informació i opinió de qualitat han contribuït, des del segle XVIII, a la llibertat i a la modernitat. D’aleshores ençà, informació veraç i opinió honesta són el tàndem necessari per a la conformació d’un debat públic útil en una democràcia consolidada.

Així doncs, en una societat avançada i progressista, és imprescindible –per salut col·lectiva i higiene social– tenir bons informadors i alhora millors opinadors. Altrament, els ciutadans no tan sols estan orfes del saber (què passa) i entendre (per què passa) quotidians, sinó que a més poden ser carn de canó dels populismes extremistes perniciosos. Perquè si els periodistes d’informació poden tergiversar, manipular o inventar els fets, els periodistes d’opinió poden embolicar, confondre o mentir amb les raons. Moltes tertúlies mediàtiques en són la millor mostra. Si la informació està buida dels seus elements bàsics exigibles, la notícia esdevé un parany. I si l’opinió està buida d’arguments racionals, basats en dades contrastables, el discurs esdevé demagògia o sermó, la vessant retòrica habitual dels polítics fuls i dels predicadors mediàtics.

Temps enrere, l’opinió expressada a través dels mitjans tradicionals acostumava a anar precedida d’informació; és a dir, generalment s’opinava sobre allò que prèviament s’havia informat. En desenvolupar-se els mitjans de masses, l’opinió va proliferar amb una certa independència de la informació quotidiana en totes les seccions de premsa i dels audiovisuals, a través de col·laboradors més o menys professionalitzats. Aquests donaven el seu parer de temes i fets no només del dia, sinó de qüestions conjunturals o sobre l’esperit del temps. Des que Internet ha permès un flux permanent d’informació i d’opinió, totes dues variants sovint actuen amb més autonomia, però de vegades ho fan massa barrejades, com passa en molts blocs. Fins al desplegament de la www en les societats obertes, alguns han pogut dir la seva en els mitjans de comunicació de masses. Ara, la gran diferència rau en què tothom amb accés a la xarxa pot ser llegit, escoltat o vist. Justament per aquesta potencialitat d’intervenció en l’esfera pública digital l’opinió s’ha eixamplat extraordinàriament i s’ha democratitzat.

En la nova societat digital, el dubte és si l’opinió té més transcendència o més influència que abans, quan només alguns columnistes seleccionats pels caps dels mitjans opinaven. Aleshores la participació social era molt minsa perquè els ciutadans solament podien escriure una carta al director o fer una trucada a l’emissora de ràdio o al canal de televisió, sempre de manera prou controlada o limitada per l’emissor del mitjà. Si l’èxtasi de la informació pot generar una certa narcotització en els receptors, tal vegada l’opulència de l’opinió té el perill de dissoldre-les totes o gairebé igualar-les, tot inutilitzant-les. Abans com ara, el subjecte social sempre té la potestat d’elaborar consciència i de discernir entre allò bo i allò roí.

En alguns dels seus articles, Toni Mollà posa en dubte que «l’anomenat pensament en xarxa pugui substituir –diu– el paper de la intelligèntsia tradicional». Cal recordar que tota tecnologia comunicativa imposa un ordre de lectura i indueix una lògica de comprensió. En conseqüència, la linealitat del text escrit és diferent a la ziga-zaga de l’hipertext. El nostre autor sembla sentir-se més còmode en la reproducció del seu periodisme d’opinió sobre suport de paper ja que tots els articles recollits en aquesta obra van tenir la seva primera impressió en periòdics i revistes, amb l’excepció d’un parell que van aparèixer en sengles llibres.

Hom podria pensar que Mollà prefereix o valora més el periòdic de paper que el digital, de manera similar als pensadors del segle XVIII que, tot i servir-se dels periòdics, acostumaven a considerar-los com de segona categoria, atès que en aquells temps el llibre era el mitjà més prestigiat socialment. Al remat, en el seu cas no deu ser així, ja que Mollà compta amb un bloc i col·labora en altres espais digitals. Tot i així, en un paràgraf d’un dels articles d’aquest volum no acaba de prendre partit sobre aquest debat: «El fenomen Internet –explica– representa per alguns la darrera barricada de defensa d’alguna forma d’espai públic, però per a uns altres, és el forat negre de les relacions socials i el germen de múltiples solituds només connectades virtualment».

Al llarg dels primers mesos de 1992, Toni Mollà va enraonar en diferents ocasions amb Joan Fuster, les paraules del qual van ser recollides en un llibre publicat aquell mateix any de la seva mort, ocorreguda el 21 de juny, amb el títol Joan Fuster. Converses inacabades , de l’editorial Tàndem. Dues dècades després aquestes converses van ser reproduïdes íntegrament en el número 45 (hivern de 2013-2014), de la segona època de la revista L’Espill , que Fuster havia fundat. En aquest text, Joan Fuster –juntament amb Manuel Vázquez Montalbán, els dos millors periodistes d’opinió del segle XX als nostres països– deia: «Mira, hi ha autors que et poden interessar per allò que diuen, uns altres per allò que suggereixen, i uns altres t’interessen per la forma de plantejar el tema, per la manera d’escriure, pel seu valor estrictament literari».