Toni Mollà - La desconnexió valenciana

Una bona part dels articles es refereixen o parteixen d’experiències valencianes. No podia ser d’una altra manera. El País Valencià és el lloc del món on he viscut, llevat d’alguna temporada, i on visc. És comprensible, en conseqüència, que siga l’àmbit primer de les meues preocupacions territorials, socials, culturals, econòmiques i polítiques. El llibre, però, vull deixar-ho clar també des del principi, no és un altre llibre sobre el País Valencià com a tema. No sóc un «valencianòleg», sinó un articulista que pensa i escriu des del seu tros de món: que intenta reflexionar, amb la caixa de ferramentes de què disposa el seu coneixement, sobre l’entorn específic del seu país, però alhora sobre l’entorn general en què es mou. El País Valencià no és un territori autàrquic, sinó lligat a tota mena de fluxos glocals que en determinen l’estructura social, cultural i política. I, per tant, les nostres vides.

He dividit el llibre en dues part complementàries. La primera porta el títol d’un dels articles: La desconneixó valenciana . Es tracta d’una peça publicada al Periódico de Catalunya a propòsit del tall de les emissions de Catalunya Ràdio al País Valencià. Però, aquell article és, alhora, una metàfora del procés de desconnexió social que va patir el projecte diguem-ne progressista, per entendre’ns, ja fa molts anys al País Valencià. Seria molt fàcil de dir que aquesta desconnexió va arribar amb el Partit Popular al govern de les institucions valencianes el 1995. De fet, en algun moment, vaig tenir la temptació que el recull d’articles abastara només aquesta época popular que tant dura. Però això també hauria estat una trampa. Amb el lector i amb mi mateix. L’etapa popular ha estat –i és!– devastadora per al País Valencià, en efecte. Potser un punt de no-retorn en molts aspectes. Però l’època socialista anterior no va ser tampoc per a llançar coets. I deixem-ho així. Només vull que quede clar el meu punt de partida. L’inici de la desconnexió valenciana, tal com jo l’entenc, és anterior al 1995. Per això mateix he volgut iniciar el llibre amb un article vell – Modernitat – en què jo mateix ja descarregava el meu desacord contra el projecte sociocultural que impulsava la Generalitat socialista del País Valencià. Un projecte modernitzador en les infraestructures, però conservador i en molts casos coent i antivalencianista en els aspectes discursius, i que, en molts aspectes, va preparar el camí perquè el Partit Popular arribara a les institucions amb l’hegemonia cultural amanida i a punt. No vull enganyar-me, i no vull enganyar el lector, perquè aquest és també un dels fils del llibre: la política valenciana de l’època democràtica (!) sempre ha anat contra el projecte de país. Un projecte de país gestat en el tradofranquisme i que sempre he entés com la cosmovisió moderna i valenciana que havíem imaginat com a utopia mobilitzadora. No és cosa tampoc de buscar els enemics en l’exterior. Sempre han estat entre nosaltres, els valencians. Sempre hem sigut nosaltres, els valencians. He dit en alguna ocasió que el socialisme valencià realment existent va ser cómplice del blaveram reaccionari. Ho mantinc –i espere que me’n desdiuran si tornen a governan. Ho espere amb candeletes –que me’n desdiguen, vull dir. Finalment, la desconnexió es referia –i es pot referir a molts altres aspectes, que el lector sabrà ordenar d’acord amb les pròpies expectatives i preferències. Una desconnexió material de les infraestructures bàsiques. Una desconnexió del projecte valencianista tradicional representat per allò que entenem pel fusteriarisme, amb perdó. I, finalment, una desconnexió de la modernitat entesa com a projecte moral de regeneració sociocultural del país. Tot això impulsat per la indigència intel·lectual més absoluta, característica bàsica de la dreta rupestre que patim. No debades antiintel·lectualisme i tradicionalisme ranci en són dues de les característiques principals. La nostra concepció de la identitat col·lectiva és, per això mateix, l’antítesi mateix: antiessencialista i oberta, un projecte de futur en què tenen lloc totes les voluntats d’avanç democràtic. Un projecte de cohesió social imprescindible en un món cada dia més interdependent i immergit en canvis accelerats en totes les seues esferes. Actuacions dels governs públics com ara els exercits davant de l’accident de metro de València, la desfeta i venda del sistema financer valencià, el tancament de RTVV o la desconnexió de les emissions de Catalunya Ràdio travessen totes les ratlles de la decència política i entren en el terreny de la perversió moral i del sadisme institucional. Una desconnexió valenciana l’objectiu de la qual és fer del País Valencià una terra de ningú –un no man’s land – desproveïda de connexions exteriors i amb múltiples escissions interiors. Una província, en definitiva. Espanyola, per descomptat. Derrotada i sotmesa com l’exèrcit republicà, segons el ban franquista de l’1 d’abril de 1939. Genuflexa, d’acord amb la terminología fusteriana.

Els articles aplegats en aquesta primera part són articles de premsa que he anat publicant en diversos mitjans de comunicació amb una certa regularitat. Una tria, com deia, feta amb un criteri totalment subjectiu que és la característica compartida entre el periodisme d’opinió i l’assagisme literari –el terreny de frontera en què em moc amb més comoditat expressiva. He volgut separarar-los explícitament de tres articles més llargs, de caràcter diguem-ne més acadèmic, per diverses raons. En primer lloc, perquè la mateixa dimensió de l’escrit exigeix un altre model de lectura potser més atent i reposat que els primers. En segon lloc perquè la meua intenció a l´hora d’escriure’ls també era diferent. Però n’hi ha una tercera, definitiva. El to de denúncia dels primers es complementa, en el fons, amb una proposta programàtica, que és, en definitiva, l’eix vertebrador de la segona part. Vull insistir en això: una proposta programàtica. D’ací que els haja agrupat sota un rètol que, per a mi, també té un valor doble: Un país possible a l’Eix Mediterrani . Aquest enunciat ja evidencia un cert optimisme de la bona voluntat gramsciana que vull reivindicar més enllà del complementari pessimisme de la intel·ligència. Els estats d’ànim no resolen cap problema social ni polític. Però l’articulista no és de pedra i està també sotmés a les circumstàncies en què viu. Aquest títol – Un país possible a l’eix mediterrani – és també un homenatge a dos llibres, imprescindibles, des del meu punt de vista personal, en l’elaboració d’un discurs diguem-ne valencianista i modernitzador del País Valencià: El País Valencià a l’Eix Mediterrani , de Rafael-Lluís Ninyoles (L’Eixam Edicions, 1992) i Un país possible. Identitat valenciana i modernització , d’Adolf Beltran (L’Eixam Edicions, 1994), dos bons amics amb qui, durant anys, he compartit preocupacions i també esperances cíviques.

Vull pensar que, en el fons, presente als lectors el meu diagnòstic particular, tan parcial com vostès voldran, de la situació valenciana i les seues connexions amb l’espanyola (massa per al meu gust) i la catalana (massa poques, també per al meu gust). Puc estar equivocat. Però em fa l’efecte que, amb la nova situació recentralitzadora espanyola i el sobiranisme sense retorn de Catalunya, el País Valencià ha entrat en una fase diferent a les que hem viscut les darreres dècades. No tinc el do de l’endivinalla, i tampoc no és el cas. Però, certs indicis fan pensar que el projecte de l’espanyolisme caspós reviscolarà entre nosaltres amb diferents marques i denominacions d’origen. I també que nosaltres haurem de prendre una via o un altra. La majoria dels meus papers insisteixen que la nació és més un fet social que polític, que entenc –sí, jo ho entenc així– que el rovell de la nació és la societat civil i no les seues suposades estructures d’estat . Al meu entendre, els nacionalistes valencians tenim per davant ni més ni menys que el projecte de construcció d’aquesta societat civil viva i dinámica que altres forces s’esforcen a destruir. Una construcció de la societat civil imprescindiblement lligada a una estructura de la comunicació mediada compartida amb la resta dels Països Catalans. Aquests dos objectius em semblen les pedres angulars des d’on albirar alguna mena de futur per al nostre passat. Així ho desitge, i segurament per això mateix escric. Si l’amable lector vol acompanyar-me en aquest camí vital que constitueix el llibre, jo em sentiré desvanit. Si, a més, l’eventual lectura provoca alguna mena de reflexió –o examen de consciència , que hauria dit Joan Fuster– millor que millor. Amb aquesta voluntat explícita van ser escrits al seu dia i amb aquesta esperança els publiquem ací.