Toni Mollà - La desconnexió valenciana

Amb permís del nostre maître à penser de Sueca, i com a venjança perquè, des que sóc a la Universitat de València, Toni m’anomena amb certa mofa napolitana o siciliana «padrí», afirmo que els articles d’opinió de Toni Mollà m’acostumen a agradar per les mateixes raons fusterianes: per allò que diuen (tot i no estar sempre plenament d’acord), per allò que suggereixen (en al·lusions implícites o en certes referències explícites), per la forma de plantejar el tema (sovint original) i quasi sempre per la manera d’escriure . No obstant, el seu valor estrictament literari , atès que jo sóc de Periodisme i d’Història, ho deixo a criteri dels més preclars companys meus de llengua i literatura de la (meva) Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació.

L’escriptura del periodisme d’opinió de Toni Mollà és directa, amb frases curtes i adjectius adients, oracions plenes de sentit i fins i tot de saviesa, a voltes a tall d’aforismes. Dos exemples: «l’espai públic i la llei són el cor i el cervell de la nació»; «el mercat i la religió [són], els dos tentacles més determinants de l’aldea global». Educat i contundent amb les idees, un tret propi del pensament experimentat i de l’observador lúcid, de vegades destil·la ironia i d’altres vegades li surt el burleta. A diferència dels seus dietaris, quasi sempre farcits –encara que oportunament– dels autors literaris, cinematogràfics o musicals que han contribuït al seu coneixement i han anat conformant la seva personalitat cultural i humana, en els articles curts només hi posa excepcionalment alguna citació o referència mínima. Mai és per presumir d’erudició, que en té, sinó per reconeixement als seus mestres i per homenatge als seus mites. En definitiva, fidel a la tradició per tal de no cometre plagi i per evidenciar de qui ha mamat i com ho ha paït. Intel·lectualment elegant i, culturalment, encertat. Sempre és crític, a partir d’una reflexió motivada, defugint la demagògia o la retòrica tramposa, gràcies als bons arguments amb els quals s’hi pot discrepar poc o molt, com també quan hi fa una proposta. Però llegir-los gairebé sempre és un plaer.

Toni Mollà no amaga les seves creences ideològiques ni les seves orientacions polítiques, malgrat advertir dels «seus sentiments ambivalents davant de l’activitat política». Sense filiació específica confessada per si de cas o pel seu escepticisme preventiu, els textos de Mollà el perfilen com un llibertari pragmàtic (socialdemòcrata), laic fins a la medul·la i militant de l’optimisme de la voluntat. Coneixent al personatge a través d’aquesta i d’altres obres seves, goso dir que el Toni Mollà periodista ensenya almenys tres cares aparentment un xic paradoxals. La d’un pagès il·lustrat i bon vivant , d’aquells dels camps francesos conreats gairebé cartesianament; la d’un mestre d’escola republicana, força més del tipus Marta Mata i gens Rosa Sensat; i, finalment, la d’un flâneur urbà de països del Nord, bé siguin liberals o socialdemòcrates, que en visitar-los frueix de la modernitat amb pedigrí i dels llocs de la memòria literària més reeixida, però sense negar-se com a turista.

El periodisme informatiu ja fa anys que compta amb excel·lents investigacions que han anat perfilant des de la teoria fins a la pràctica com, de quina manera i per què pot ser de qualitat. Encara que no amb la mateixa precisió per raons òbvies, al periodisme d’opinió també se li poden aplicar certs indicadors per avaluar encara que sigui a grans trets la seva qualitat. En síntesi, perquè aquest escrit només és un pròleg, assenyalem-ne alguns criteris fonamentals. No pot haver-hi bon periodisme d’opinió quan es retorcen les dades per emmotllar-les a una realitat simplement versemblant per a després pontificar. No pot haver-hi bon periodisme d’opinió quan les motivacions que s’usen estan mancades d’ètica. No pot haver-hi bon periodisme d’opinió quan les raons que es fan servir son fútils. No pot haver-hi bon periodisme d’opinió quan s’empra una retòrica ampul·losa i buida. No pot haver-hi bon periodisme d’opinió quan s’atribueixen fets no provats i accions imaginades per acabar sentenciant. No pot haver-hi bon periodisme d’opinió quan s’amaguen les contradiccions personals o la complexitat social per concloure foteses. No pot haver-hi bon periodisme d’opinió quan s’utilitzen les paraules de manera esbiaixada o sense el vertader sentit. No pot haver-hi bon periodisme d’opinió quan es pregona una moral anticívica, que nega els drets humans o els crims de lesa humanitat, o quan s’intenta justificar la barbàrie política, l’explotació humana, la repressió social, la desigualtat entre les persones, el genocidi cultural o la destrucció mediambiental.

Per ventura, el periodisme d’opinió de Toni Mollà no incorre en els paràmetres esmentats. I les seves preocupacions o interessos delaten allò que per a ell paga la pena escriure. Les seves opinions palesen la voluntat d’intervenir públicament preferentment amb l’escriptura; un tipus de lluita que ell professa molt més que la de carrer o d’empresa, perquè pensa que és la més operativa. Discutible? Tot i que en aquest llibre només recull una quarantena d’articles curts (d’unes 800 paraules) i tres llargs (assaigs sociopolítics excel·lents), dels molts que ha escrit i publicat al llarg de la seva praxi periodística, en conjunt són una mostra del ventall de la seva agenda temàtica centrada en la societat, la política i la cultura. Principalment reflexiona i opina sobre l’estat del benestar, l’espai públic, l’educació, la llengua, la identitat assumida, el País Valencià, Catalunya, la política valenciana, la corrupció, la societat civil, la xenofòbia, l’Horta valenciana, l’accident del metro de València [03/07/2006], el Barça i el Llevant o l’embolic del València CF, la RTV pública, la modernitat... I de fons, com a far o brúixola, la saviesa de les idees i de les paraules de Joan Fuster, que Toni Mollà recull sovint, com a «La desconnexió valenciana» ( El Periódico de Catalunya , 29/01/2014): «els indicadors sociològics i econòmics demostren que Joan Fuster té més raó ara que el 1962!» [data de publicació de Nosaltres els valencians ].

En definitiva, «en una època sense certeses (Bauman), més plena de riscos (Beck) i complexa i canviant (Luhman) que mai», com tan encertadament resumeix Toni Mollà el nostre temps, opinar –com afirmava Fuster– «és ensenyar el cul». I no hi ha dubte que, per als amics de Toni, entre els qui m’hi compto, Mollà ensenya la seva ànima civil. Mentre que, per als seus enemics, els seus articles potser ensenyen l’orella. Tant se val. Perquè un opinador bo és un creador d’idees i de propostes, i als artistes se’ls ha de jutjar per la seva obra i no per la seva vida.

JOSEP LLUÍS GÓMEZ MOMPART

Catedràtic de Periodisme a la Universitat de València

Justificació

El llibre que els faig a mans, amables lectors, és un recull d’articles. Però, ho subratlle des d’ací mateix, vull pensar que es tracta d’alguna cosa més que un simple aplec de papers més o menys amortitzats pel pas del temps. És, de fet, una tria d’entre moltes desenes d’articles que he anat publicant en diversos mitjans de comunicació al tall d’allò que els periodistes anomenem l’actualitat. Els hem datat a peu de pàgina precisament perquè el lector es faça càrrec del context que va provocar aquell escrit i en aquella data. Diríem que es tracta, d’acord amb la nomenclatura més o menys acadèmica, d’un llibre de periodisme d’opinió.

Ara bé, si m’atrevisc a ordenar aquest seguit d’articles i publicar-los en format de llibre és perquè pense que la lectura conjunta ressegueix un fil conductor –uns fils conductors, ben mirat– que permeten entreveure no solament les obsessions del periodista, sinó –i això és el que compta– un feix de temes que constitueixen l’espinàs de les preocupacions públiques –socioculturals, econòmiques i polítiques– d’uns anys viscuts per l’articulista ordinador en mà. El lector atent podrà seguir fàcilment aquests fils. Hi trobarà també repeticions, que potser hauríem d’haver esborrat. Crec, tanmateix, que això hauria estat joc brut. He preferir deixar-les. Les repeticions mateixes –en els temes, en l’estil, en les citacions recurrents, etc.– subratllen les meues dèries i també les meues creences. La reiteració i la paciència són inexcusables per a aquells que no ens resignem a deixar pasar avall les conviccions compartides. Joan Fuster, un gran articulista –un gran periodista d’opinió–, solia dir que «conviccions se n’han de tenir, però poques». El repàs d’aquest recull d’articles em fa veure que algunes de les meues vénen de lluny i que els anys no fan sinó reforçar-les. Potser algú també hi trobarà alguna contradicció. No puc descartar-la. El temps no passa debades per a ningú. Només vull constatar-ho. No em sent orgullós ni me’n pededisc: les coses han anat d’aquesta manera. Hi ha articulistes que potser tenen més obertura de temes, més versatilitat temàtica. Cadascú és fill d’una mare, d’un temps i unes circumstàncies. Les meues preocupacions diguem-ne públiques, que són les que m’importen ací, són les que són. En primer lloc, hi ha els meus sentiments ambivalents davant de l’activitat política. D’una banda, la importància de la política com a eina de govern de les societats per damunt d’altres poders com ara el militar, l’econòmic o el religiós. De l’altra, la desconfiança que em genera dia rere dia la seua pràctica real i concreta. La pràctica de la política realment existent, vull dir. També hi ha la preocupació per les limitacions de la mateixa política en un món en què les grans corporacions empresarials, posem per cas, influeixen en una mesura fora mida en les nostres vides. Per damunt, com dic, dels rituals democràtics tradicionals com ara les eleccions. No cal ni dir que la creixent promiscuïtat entre aquestes corporacions empresarials i els altres poders que hem esmentat adés és una altre dels temes sobre els que insistisc al llarg dels articles. Finalment, la contracció de l’espai públic (del físic i del mediat) i la destrucció planificada i sistemàtica de l’Estat del Benestar de manera inexorable són temes lligats, majoritàriament, a les meues preocupacions sociopolítiques.