AAVV - Estudis sobre pragmàtica de la literatura medieval / Estudios sobre pragmática de la literatura medieval

No són les úniques conseqüències que imposa el mercat (per emprar la terminologia que sembla imposar-se) a la creació literària de l’edat mitjana. Un dels factors que torna única la Bíblia de Moshe Arragel és el comentari; la tradició catòlica moderna exigeix que les bíblies siguin anotades a fi de fixar la interpretació i evitar desviacions doctrinals, però al traductor li van encarregar expressament que afegís una glossa rabínica escrita per a lectors cristians, exactament el contrari. Per què un comanditari catòlic va encarregar aquest tipus de paratext, aliè a la seva tradició exegètica? Potser per usar-lo en les polèmiques i apologies antijueves? O més aviat caldria inserir-lo en el context d’assimilació dels conversos en què tan obstinada estava la cort castellana durant el segon quart del segle XV? Com els podien interpretar els seus lectors, mancats de la necessària formació per a una lectura crítica? La investigació de J. Perujo recorre el camí contrari: l’anàlisi de la variació en les còpies llatines de Guido delle Colonne, a les que caldria atribuir les divergències de les diverses versions romàniques respecte a l’edició avui canònica de la Història de la destrucció de Troia . La seva investigació ens submergeix en un mar de variants on poden haver coincidit tant la innovació voluntària d’alguns copistes com les deformacions o malinterpretacions per incomprensió, però al final van ser aquestes versions innovadores les que van divulgar la matèria troiana en la baixa edat mitjana i en van condicionar els seus detalls, i qui sap si la seva acceptació mateixa.

Queda per parlar d’un camp clàssic en els estudis literaris: l’impacte de les obres ja canòniques sobre la producció i la vida literària de la posteritat. M. Simó s’ha ocupat d’una de les seves manifestacions en períodes curts: les cites líriques en un grup de romans francesos del segle XIII, on els poemes llavors ja consagrats com a models experimenten una actualització i una reinterpretació que els erigeixen en exemple de classicisme. La vitalitat de la primera poesia europea al llarg de la nostra història literària és posada de manifest en les aportacions d’E. Dobry i V. Escudero sobre com situacions del passat poden modelar els plantejaments del futur i com, en alguns casos, l’experiència moderna modula la nostra interpretació del passat. Per la seva banda, R. Capelli ha fet palesa la varietat dels interessos subjacents a les innovacions socioculturals que ens han dut a la reivindicació del passat, des de les ideològiques a les territorials, de les identitàries a les filològiques o històriques.

Les últimes dècades han posat de manifest fins a quin punt interessen els marges de la literatura si volem veritablement entendre el seu centre, el restringit grup d’obres que conformen el cànon. El desafiament que afrontem en aquests moments rau en l’ampliació del nostre punt de vista: la literatura ha canalitzat la resposta de la societat europea (i no només de l’europea) quan s’ha enfrontat a les dificultats de la seva història. Entendre cabalment la seva funcionalitat, la seva utilitat (potser aquesta paraula, des del moment en què hom la qüestiona, sigui la clau dels nostres dubtes actuals) passa per la investigació de les inquietuds que la van incitar i de les respostes que va concitar. Traduït a l’argot professional, la dimensió pragmàtica de la literatura pot ajudar-nos a entendre i a conservar el paper primordial que ha ocupat des que l’home va aprendre la màgia de la paraula i l’eficàcia de l’escriptura.

La història de la literatura, com les ciències històriques en general, pretén aprendre del passat per afrontar millor les incerteses del present; quan Johann Wolfgang Goethe creava els fonaments de la nació i de la cultura alemanyes va considerar útil per a aquesta tasca un millor coneixement dels trobadors, a l’estudi dels quals va induir al llavors joveníssim Friederich Diez, a qui aquesta preocupació conduí igualment al romancero castellà. Vivim temps turbulents i semblen vacil·lar els fonaments en què Europa ha construït un present que paradoxalment, sense ignorar totes les ombres que podem denunciar, resulta un model gens menyspreable de benestar social i de respecte mutu. La literatura s’ha erigit en la millor manifestació de les ambicions i els temors de la humanitat des dels inicis de la cultura escrita; auscultar el seu batec, reviure els triomfs i els errors del passat, resulta una altra forma gens menyspreable d’afrontar el futur.

VICENÇ BELTRAN

PRAGMÁTICA E HISTORIA DE LA LITERATURA

El estructuralismo y el formalismo, en el ya lejano tercer cuarto del siglo XX, nos incitaron a entender la obra literaria desde un punto de vista inmanente, ajeno al entorno en que había nacido, se había difundido o se había interpretado, y a concebir la historia literaria como el encadenamiento de unas obras con otras hasta formar un sistema, no menos cerrado ni menos ajeno al desarrollo histórico general. Los sucesivos cambios en la concepción de la literatura mudaron poco a poco la perspectiva de los estudiosos: la crítica textual tendió a la historia de la transmisión y recepción o pasó a centrarse sobre la constitución de cada testimonio o su tipología, por poner ejemplos muy fáciles y conocidos. La teoría de la recepción puso el énfasis en el impacto de la literatura, pero suele resultarnos más fácil de analizar desde el punto de vista de la evolución del sistema literario que desde su repercusión sobre los lectores. A lo largo de su desarrollo, cada disciplina acota un campo y crea un método; cualquier alteración de ambos supuestos resulta difícil, tanto más cuanto más se aleja de las concepciones tradicionales.

Por otra parte, para los estudiosos de las literaturas antiguas la perspectiva formal resulta muy agradecida. Quien esté familiarizado con las poéticas antiguas se reconoce inmediatamente en una metodología basada en las formas; de ahí que los grandes cambios de orientación, sea la función social del amor cortés durante la época feudal, sea el valor educativo de la cortesía en la formación de Europa nazcan a menudo desde disciplinas afines, la historia social o la sociología, y cueste a menudo hacerlas arraigar por faltarnos el utillaje teórico apropiado, la metodología y el corpus de trabajo, que no siempre caen dentro de nuestros recursos habituales.

Algo semejante viene sucediendo con las orientaciones pragmáticas. Nacen en el ámbito de la filosofía o la sociología del lenguaje y tardan en formar un cuerpo doctrinal coherente en los estudios lingüísticos, donde por fin se han establecido firmemente; en el ámbito de los estudios literarios resulta todavía difícil abandonar el territorio de lo teórico, de inspiración lingüística, y los intentos de aplicación, a veces ya muy logrados, suelen centrarse en la literatura contemporánea: compartiendo el lector un horizonte de expectativa muy próximo al del autor resulta más viable plantear problemas y buscar soluciones, pero ¿cómo actuar cuando trabajamos sobre literaturas antiguas, en las que la acomodación a los puntos de vista de escritores y lectores resulta en sí mismo un ejercicio intelectual complejo y difícil de abarcar en su totalidad? ¿Qué metodologías adoptar en este caso, qué corpus de trabajo seleccionar, qué controles resulta imprescindible aplicar? Este fue el punto de partida del proyecto cuyos resultados hoy por hoy pueden verse reflejados en el libro que el lector tiene en sus manos. Ni qué decir tiene que, procediendo de un grupo de investigación especializado en el estudio de la historia literaria medieval, nuestro proyecto no pretende elaborar teorías, sino explorar a través de la práctica del análisis literario una aproximación empírica a los aspectos pragmáticos de la literatura medieval.