AAVV - Pierre Vilar

Tanmateix, en dos punts concrets l’informe presentat a Estocolm destaca pels seus estranys silencis (o mig silencis), tenint en compte el moment en què es va redactar. Primerament, si tenim en compte que Pierre Vilar formava part de l’École des Hautes Études, a la secció sisena de la qual impartia un seminari, i que aquesta institució, tot i no tenir encara el prestigi que obtindria quan es va convertir en EHES, havia assolit una gran fama com un centre de recerca gràcies a la tasca desenvolupada per Fernand Braudel des de 1957, pot sorprendre que gairebé mai no esmenti l’obra d’aquest acadèmic que, curiosament, va presidir el tribunal davant el qual defensaria la tesi doctoral dos anys més tard. L’informe d’Estocolm parla de l’article de Braudel sobre la longue durée publicat el 1958, juntament amb les propostes de Labrousse sobre l’època de les revolucions (nota 32), però deixa totalment de banda l’obra La Mediterranée au temps de Philippe II, un treball que Lucien Febvre (que Vilar va recordar emotivament el 1954 a l’article «Geographie et histoire statistique» recollit a l’obra Éventail de l’histoire vivante. Hommage à Lucien Febvre) havia avalat de manera entusiasta el 1949 a través d’un article a la Revue de métaphysique et morale sota el títol «Vers une autre histoire». Pierre Vilar no desconeixia, evidentment, el gran llibre de Braudel ni els seus articles, que havia citat en altres estudis anteriors a 1960, però en aquell informe, articulat al voltant de la problemàtica del creixement econòmic, sens dubte volia rebutjar implícitament la idea que una conjuntura espacial-temporal de llarga durada vinculada a un període curt decisiu —el regnat de Felip II— pogués, des de fora de les estructures de producció però imposant-s’hi com per art d’encanteri, influir sobre el moviment real de les transformacions de l’ordre econòmic. Potser pensava que les estimacions de Braudel naixien d’una mentalitat idealista? En aquest sentit, tal vegada convindria consultar-ho amb els testimonis vius de l’època...

De manera semblant, trobem poquíssimes referències argumentades en l’informe d’Estocolm, malgrat la gran estima i fidelitat envers l’obra i les ensenyances de Labrousse, als debats relacionats amb les característiques i el diferencial de durada dels cicles econòmics que aleshores acaparaven tot el protagonisme. El nom de Kondratieff ni tan sols hi apareix esmentat, ni tampoc el de Juglar, tot i parlar del treball de Baehrel. Pel que fa al moviment dels ingressos amb relació a la conjuntura dels preus, Vilar es desmarca clarament de Labrousse i de Braudel, i arriba a afirmar fins i tot (Vilar 1982c: 72) que «la conjuntura econòmica [termes en cursiva de Pierre Vilar] no s’ha de considerar com un factor del moviment dels ingressos sinó com el marc cronològic en què constatem el sentit d’aquests moviments, amb uns mecanismes que s’inverteixen periòdicament (tot i que no regularment) sempre que l’home no els domini (és a dir, durant la major part de la història)», i almenys —se sobreentén— fins a la realització d’una planificació econòmica reeixida més enllà de les preteses lleis del mercat. En aquest cas s’estableix una diferència teòrica d’orientació en relació al reformisme conjunturalista de Labrousse, deixeble de Simiand i de Keynes, com ja sabem, i que no oblidava gens les hipòtesis de Kondratieff sobre les tendències i els cicles pluridecennals i alternatius de pujades i baixades dels nivells de benefici, a favor d’una concepció de l’ordre econòmic que situa l’aparell productiu, i no el mercat, és a dir, les estructures socials de producció enteses des del prisma de l’apropiació dels mitjans de producció, al centre del dispositiu i de les dinàmiques de creixement. Observem si no les subtils paraules de la teoria vilariana en la següent afirmació secundària (Vilar 1982c: 62), que avui dia ens pot semblar brusca i poc delicada però que a la seva època es va acceptar perfectament:

Tant si comparem, entre 1925 i 1939, França i la URSS, com si comparem la inversió als Estats Units durant la crisi i després de la guerra, estarem d’acord que l’estructura social, d’una banda, i la conjuntura, no només econòmica sinó històrica [la cursiva és de Pierre Vilar] de l’altra, influeixen principalment sobre el nivell d’inversió, més que no pas el grau de progrés de la tècnica i l’organització.

Un altre interrogant més: el lloc que Vilar reserva al seu informe per a les ciències i les tècniques com a «factor» de la producció dels béns. Essencialment, el raonament es basa en les anàlisis clàssiques extretes d’El Capital. Si ens traslladem al context de la composició intel·lectual i ideològica dels anys 50 i 60 a Occident, ens sorprendrà comprovar com llevat d’alguns economistes o sociòlegs (com Friedmann), preocupats pels efectes nous de la «revolució científica i tècnica», ben pocs investigadors del camp de les ciències socials i humanes, especialment a França, preveien les transformacions que implicaria la revolució informàtica que començava a despuntar llavors i amb un camp d’aplicació aleshores poc clar des del punt de vista operatiu i teòric. Entre espantats i captivats, els historiadors dels anys 60 plantejaven el tema de l’ús de les «classificadores mecanogràfiques», les grans «calculadores» i els primers ordinadors des del recel o desconeixement. I és que a l’època de la conferència d’Estocolm, ni tan sols s’hi havia arribat. En aquest sentit, sorprèn l’escàs interès mostrat aleshores per Pierre Vilar envers aquests temes, que resumeix breument com «ràpids avenços científics» (Vilar 1982c: 52). Mentre que Rostow, a la mateixa època, situava el tema de les innovacions científiques i tècniques i el control social i educatiu dins l’aparell formatiu dels homes, com a base del creixement (quatre de les sis «tendències» proposades per l’autor per a l’activació del creixement), a Estocolm, Vilar redueix el contingut d’aquests qüestionaments al problema clàssic i ja abordat de l’ús concret «lent o ràpid, continu o discontinu» que l’aparell productiu fa de les innovacions tècniques i dels coneixements tecnològics. Pel que fa als períodes antics, l’únic esment fa referència al llibre, valuós al seu moment però totalment idealista, de Roland Mousnier Progrès scientifique et technique au 18e siècle (Mousnier, 1958). D’alguna manera, aquesta distància adoptada voluntàriament, acrítica en relació a les aportacions del pensament econòmic neocapitalista, expressa el retard teòric observat entre els marxistes sobre el moviment que havia de passar de la mecanització a l’automatització i d’aquesta fase inicial a la revolució informàtica que ha transformat tots els processos de treball i de gestió econòmica. Tanmateix, Vilar es mantenia atent i lúcid. Sens dubte, observava el gran perill que podia suposar un retard i la seva voluntat de diàleg constant amb els economistes de l’altre extrem ho demostra a bastament, malgrat que ell mateix només fonamentava les seves anàlisis conceptuals bàsiques en els textos canònics de Marx, de vegades de Lenin (pel que fa al desenvolupament del capitalisme) i en pocs més. Sobre la «qüestió nacional», tema en què la seva aportació al coneixement històric és incontestable, parla explícitament de l’argumentari leninista, aplicat per Stalin, [3]ignorant visiblement (entre 1960 i 1961) la seva aplicació pràctica real, especialment durant la Segona Guerra Mundial, amb el xoc decisiu amb el nazisme. Tot mesurant els perills d’un retard entre els investigadors marxistes, Pierre Vilar ofereix a l’audiència d’Estocolm una explicació que segurament anava carregada de lucidesa. En constatar que els sociòlegs no van dur a terme el programa metodològic que Marx havia elaborat per transformar l’anàlisi econòmica en anàlisi històrica (i per tant, sota el seu prisma, política), va escriure: «Atès que la sociologia no marxista va rebutjar aquest mètode i que els marxistes (els qui compten – la cursiva és nostra) s’han preocupat més per fer història que no pas per escriure-la, encara no disposem pràcticament d’una historiografia basada en l’anàlisi econòmica, ni d’una economia que integri la història» (Vilar 1982c: 23). Segurament pensava que li tocava contribuir a eliminar el handicap que limitava la influència del marxisme entre els historiadors i els economistes, i potser més enllà.