AAVV - Pierre Vilar

Cal recordar que Labrousse és l’historiador que Vilar sempre ha reconegut com a mestre? Cal recordar que precisament és en aquest text de 1948, on Labrousse desenvolupa la fórmula dels perills de la «imputació al fet polític» (Labrousse, 1948), una de les idees labroussianes que més influència ha exercit sobre Vilar? (Vilar 1989). La veu aïllada de Vilar, protestant pel simplisme de Chambaz, es va fer sentir en aquell col·loqui. Com hem dit, no seria l’única vegada que es manifestaria de forma explícita en un congrés aquest aïllament, però és impressionant constatar-la en aquells anys, molt abans que es produís el que anomenaré la ruptura generacional.

El darrer exemple vol il·lustrar aquesta ruptura generacional. Entenc per ruptura generacional el moment en què els historiadors d’una generació deixen de citar, de reivindicar, o fins i tot de criticar, les lliçons apreses dels mestres dels historiadors de les generacions anteriors. A mitjan dels anys setanta, es va produir una discontinuïtat entre la generació de Vilar i Labrousse —la línia d’investigació dels quals es recolzava en una sòlida tradició historiogràfica francesa— i les noves generacions d’historiadors francesos. Es va produir el silenci, d’una manera visible (i auditiva) entorn a l’obra d’aquests dos autors.

Per il·lustrar aquesta ruptura generacional posaré un exemple que afecta de manera central el marxisme. A la fi de la dècada de 1980 alguns historiadors es van sentir «intrigats» pel pensament «marxista» dels historiadors d’edat avançada. Aquesta és la pregunta que un d’aquests historiadors va realitzar a Vilar en el curs d’un seminari dirigit per Jean-François Sirinelli: [1]

És una pregunta sobre el seu marxisme. Vostè ha dit moltes vegades que és marxista però no militant polític comunista, etc. I això em sorprèn. Aquest marxisme em sembla —i en aquest sentit anirà la meva pregunta— un marxisme de caràcter econòmic o economista. Estic sorprès també per aquesta distinció, que vostè manté a les seves anàlisis, entre formes polítiques, superestructures amb poc poder i, en canvi, aquestes forces obscures, tal vegada malèfiques, que serien les forces econòmiques i que hi intervindrien constantment... Així, dues qüestions. En primer lloc, potser tot això podria explicar-se si ens remuntéssim a la seva infantesa, a la seva educació. És que a la seva família, una família de petits funcionaris d’inicis de segle, el diner es representava d’una manera jo diria una mica protestant, com el mal? En segon lloc, en la seva formació marxista, els textos hi han jugat un paper preponderant, en particular els econòmics, de Marx? Quins van ser els llibres que més el van influir als anys 20?

Reproduiré les respostes de Vilar, encara que sigui només per no deixar cap dubte a aquells lectors que comparteixin la mateixa curiositat —i la visió intrigant— de l’autor de les preguntes. Respecte de la primera:

Ho diré rotundament: no. No es parlava dels «problemes del diner davant els nens... La vida no era folgada: havíem de tancar les aixetes i no gastar aigua i no encendre massa llumins. Però mai vaig sentir queixes, o càlculs, sobre maneres de guanyar més, ni tampoc vaig percebre signes de desconfiança vers aquells que tenien diner: es parlava, simplement, d’un altre món... La idea que el «diner», com a tal, tingués alguna cosa de sagrat, o condemnable, mai.

Respecte de la segona:

No! No vaig constituir «aquesta cultura» llegint Marx o cap altre teòric. Els textos filosòfics de Marx els vaig llegir després de la guerra. Crec haver comprès l’essencial del marxisme estudiant, i observant: per exemple, la fi d’un sistema feudal, al país que jo estudiava, en comparació (de vegades contrast) amb Franca. Com era aquest sistema? Un Mathiez m’havia ensenyat molt. Però l’essencial per a una anàlisi el vaig trobar molt aviat en Marx. Com funcionaven las coses: què es pagava a l’Església, als nobles?

Aquest exemple ens dona la mesura (i la imatge) de la ruptura generacional que abans hem evocat. Per a aquest historiador, el marxisme constitueix un món tancat de referències culturals que suggereixen infàncies difícils i turmentades dels seus adeptes. Vilar, en canvi, confessa haver descobert Marx, i de fet haver-lo compartit, en la mesura que observava i reflexionava sobre la societat, com objecte d’estudi històric.

Sé que el meu discurs havia estat més en sintonia amb els temps actuals, amb les modes i els models historiogràfics actuals, si al llarg de la meva exposició hagués intentat «disculpar» el marxisme de Pierre Vilar, situant-lo com un problema generacional, una mena de xarampió que s’hauria propagat —ai las!— durant els anys en què va viure la seva maduresa, en intentar salvar el que queda de la seva obra empírica, malgrat aquesta taca, aquesta tara, aquest suposat pecat. Espero que hagin quedat clares les raons per les quals no he seguit aquest camí: hauria estat trair no només Pierre Vilar —ja hem parlat de l’estreta connexió entre el seu treball de reflexió teòrica i recerca empírica— sinó també el meu propi procés d’aprenentatge de i «amb» Pierre Vilar.

He triat una cita per reforçar la idea final que vull transmetre, que és la validesa, força i actualitat de la manera d’interrogar els fets històrics i plantejar els problemes històrics de Pierre Vilar. L’he extret d’un text que m’ha resultat especialment útil en les meves recerques sobre la propietat de la terra. Es tracta del treball «Història del dret, història total», presentat a Granada en un congrés el 1973 (Vilar 1973, 1976a, 1982c: 265-291). En certa mesura, es pot considerar aquest text com la continuació del «Creixement econòmic i anàlisi històrica» de 1960.

En aquest text hi ha aquesta definició d’història total: «Constituir la història total és assumir constantment la crítica de tots els ordres socials, antics, existents, naixents. És, certament, llençar el dubte sistemàtic sobre la justificació per l’existència» (Vilar 1982c: 284). He escollit aquest paràgraf per recordar els fonaments de l’anàlisi i el pensament històrics en Pierre Vilar. Em sembla que constitueix una bona síntesi del seu mètode d’anàlisi històrica, de la seva concepció de la història total i de la seva reivindicació d’una «història en construcció».

Si el llegim amb atenció, hi veiem sobretot una crida a un estat d’alerta i de tensió continus, a l’agitació intel·lectual. Es tracta d’assumir constantment, diu, que hi ha sempre ordres socials antics, existents i naixents i que convé observar-los críticament. Es tracta també d’adquirir l’hàbit de dubtar, d’una forma sistemàtica, de qualsevol justificació de les coses existents —ja sigui el creixement econòmic, el dret, les classes, les nacions o els estats— per la simple constatació de la seva existència, és a dir, pel simple fet d’haver existit.

La tasca que demana Pierre Vilar —que no és còmoda ni fàcil— ataca frontalment una tendència força habitual als discursos de les ciències socials: la tendència a simplificar els fets històrics, a interpretar-los linealment a partir d’allò que ha esdevingut després, d’allò que ha seguit després. Pierre Vilar diu que només l’anàlisi històrica de la realitat pot combatre amb èxit aquesta tendència i que cal combatre-la per reconstruir la història real.

Les experiències viscudes, així com les influències intel·lectuals rebudes, multiplicades per la seva capacitat i disposició a utilitzar idees i conceptes proporcionats per altres ciències humanes i socials —ja sigui l’economia, la sociologia, la lingüística, la psicologia, o fins i tot la psicoanàlisi—, quan li van semblar útils o quan va sentir la necessitat de criticar-les, el converteixen sens dubte en un home del seu temps, però també en un historiador especialment conscient de les limitacions imposades per les circumstàncies històriques. Recordem els inicis de la introducció a Catalunya dins l’Espanya Moderna: «Perquè que ‘l’historiador és dins la història’... » (entre cometes, per recordar que la frase tenia autor). En la conferència ja citada de 1964, pronunciada en el Centre d’Intel·lectuals Catòlics, Pierre Vilar va utilitzar la mateixa frase de Marx per reflexionar sobre els condicionants històrics de l’ofici de l’historiador. Així: «L’historiador és dins la història i tota historiografia té un significat històric». I: